«M’emprenya molt no poder tornar a Banyoles, ja que vaig tenir un parell de follons, sempre per la causa noble, però sí que vindré, sí. Sobre sorpresa que per això existeixen les disfresses. Visca la terra i visca Catalunya».
A finals del mes de juny, Carles Brunet escrivia a Facebook la seva intenció de tornar a Banyoles. Però no ho va acabar fent. Ni ho podrà fer. La complicada vida de Brunet ha arribat al seu final en una pensió de Pontevedra on, segons publicava ahir La Voz de Galícia, la forta olor que sortia de la seva habitació va acabar fent les funcions de crit d’alerta. Carles Brunet era mort, segurament des de feia dies. Sembla que ningú l’havia trobat a faltar. Una mort solitària per a Brunet, que, nascut a Tossa el 1966, va créixer a Banyoles, on va provar de dedicar-se a la música com a «Hook, el cantautor de l’Estany» en una vocació truncada pels seus problemes amb l’alcohol, les drogues, un trastorn de bipolaritat, intents de suïcidi, robatoris amb violència que el van portar a conèixer la presó... Unes experiències que, anys més tard, explicaria en el primer llibre (L’alcohòlic bipolar) de les fins a vuit obres literàries que va arribar a publicar. El darrer ja establert a Galícia. Caso Brandom, el reparador de almas, una novel·la que, segons va explicar ell mateix a la premsa gallega el novembre de l’any passat, Brunet va escriure «transitant entre Ferrol i la Corunya». Una ciutat, aquesta última, on vivia en un alberg, el Padre Rubinos, després de deixar Catalunya perquè «em vaig declarar d’alt risc i defensor de les injustícies humanes en qualsevol de les seves formes».
De la Corunya a Pontevedra. Del Padre Rubinos a una pensió on, continuant amb el relat de La Voz de Galícia, solen viure habituals del menjador social de la població on Carles Brunet, a qui coneixien com a Carlos o El Alemán, havia explicat molt pocs detalls de la seva vida. Alguna vegada, però a poca gent, havia explicat que era escriptor. «Un escriptor proscrit, repudiat, maleït i mai llegit», com ell mateix s’havia definit, que, encara vivint a terres gironines, publicava alguna de les seves novel·les, sovint a través de l’autoedició. Una vocació d’escriptor que havia començat el 2011 amb L’alcohòlic bipolar, una mena d’autobiografia sobre com havia tocat fons amb una combinació de problemes de salut mental, alcohol, drogues, intents de suïcidis i episodis violents, com dos atracaments a Sant Feliu de Guíxols, que el van acabar portant a la presó de Figueres, o una agressió al rector de Tossa de Mar.
Després van arribar més llibres, però també més pujades i baixades en el camp mental, fins que fa un parell d’anys va decidir marxar a Galícia. Amb els seus llibres, Brunet volia «transmetre la humilitat i el perdó i donar ànims a la humanitat i que la gent vegi les coses veritablement importants en la vida». O almenys això explicava fa un any a Galícia, però d’allà també en va acabar marxant. Per acabar anant a Pontevedra, on va morir sol a l’habitació d’una pensió. Sense que ningú s’adonés que aquell que coneixien com a, simplement, Carlos, havia deixat d’entrar i sortir de la seva habitació. «Crec que l’hauria pogut ajudar més, que tots hauríem pogut. Estava molt atabalat pel futur, els diners... Això sí que m’ho va dir. El seu cap donava moltes voltes, estava molt turmentat», explicava ahir a La Voz de Galícia una de les educadores del menjador social de Pontevedra on Carles Brunet anava cada dia.
El primer llibre: una autobiografia d'una vida convulsa
«Ara estic completament recuperat, el 20 d’octubre farà dos anys que no bec», explicava Carles Brunet l’any 2011 en una entrevista al Diari de Girona en motiu de la publicació del seu primer llibre, L’alcohòlic bipolar, on explica com els trastorns mentals, l’alcohol i les drogues havien marcat una vida que volia que servís com a exemple del camí a no seguir.
