Una de cada tres llars no pot seguir el ritme marcat pels centres educatius per falta d'eines i material escolar. Són les xifres de Càritas Barcelona, que constata també aquests dies en la seva campanya Ningú sense material escolar que, a més de la meitat de les llars, els pares i les mares no poden donar suport educatiu als seus fills i filles. També indica que un 35% d'aquests infants continuen sense tenir un dispositiu adequat per seguir el ritme escolar.

Càritas ha llançat una campanya per combatre aquestes mancances que pateixen milers de nens, nenes i adolescents que van començar ahir dilluns el curs escolar. En ple segle XXI, Catalunya, una regió rica de l'Europa occidental, recorre a campanyes solidàries per cobrir les necessitats bàsiques de la infància perquè els seus governants són incapaços de fer-ho amb polítiques públiques finançades amb els impostos que paga la ciutadania.

La situació de pobresa infantil no és nova. Catalunya té des de fa dècades una de les taxes més altes de la Unió Europea. La covid ha vingut a empitjorar la situació i a fer més gran la bretxa educativa entre els alumnes que tenen recursos i els que no en tenen. Els indicadors mostren que el nivell de renda de les famílies afecta directament el rendiment escolar, però també el fet que som una de les regions europees amb més segregació. No és una casualitat. La relació entre pobresa i educació, particularment èxit o fracàs escolar, és determinant en l'anomenada Transmissió Intergeneracional de la Pobresa (TIP), que és la porta a l'exclusió durant la vida adulta.

Què fem davant d’això? Aquests dies ha estat notícia que 20.000 adolescents i joves es quedaran sense una plaça de formació professional perquè el Govern ha estat incapaç d'invertir perquè tinguin accés a l'única finestra que queda als infants que venen de famílies més desfavorides, que és on es concentra l'abandonament escolar. Estem parlem d'una canalla que reprodueix les mancances socioeducatives dels seus pares perquè el sistema és incapaç de posar a la seva disposició les eines necessàries per trencar el cercle de reproducció del fracàs educatiu, que és el mateix que el de reproducció de la pobresa.

Els estudis de l'última dècada apunten que, mentre els fills i filles de pares i mares sense estudis tenen un risc d'abandonament escolar del 63%, els dels que han nascut en llars on tenen estudis primaris és del 41% i amb estudis universitaris la xifra es redueix al 20%. Els adolescents de classe treballadora tenen un 45% de risc de fracàs escolar davant el 23% dels de classes intermèdies. El 63% dels i les joves que obtenen un títol universitari són fills i filles de pares i mares professionals, mentre que només el 26% provenen de classes treballadores.

Davant d'aquesta situació, els governs catalans de l'última dècada han fet exactament el contrari d’allò que aconsellen els experts. En comptes d'invertir, han retallat els pressupostos a l'escola pública, sobretot en aspectes clau com és el reforç educatiu. No han posat tampoc els recursos per a garantir que tots els infants tinguin accés a qüestions tan bàsiques com l'alimentació, les activitats extraescolars i els dispositius que els permetin seguir la seva educació al mateix ritme que la resta. El pressupost d'educació segueix sent el mateix del 2010, amb 150.000 alumnes més a les aules, una major complexitat educativa, i dues crisis econòmiques i una pandèmia pel mig. Tampoc s'ha fet res per garantir l'alimentació als infants de dotze anys que tenen beca menjador i es queden sense ella en passar a secundària perquè la consellera Rigau va eliminar el menjador escolar, deixant els adolescents més vulnerables sense l'únic àpat complet del dia.

El futur de Catalunya depèn de la nostra capacitat per trencar aquests cercles viciosos que condemnen un terç de la nostra infància a l'exclusió social, però també de la nostra capacitat per convertir en prioritari allò que hauria de ser essencial: el benestar de la infància.