Una part del món parla d’educar en el desenvolupament sostenible mentre l’altra manté elevades taxes d’analfabetisme. Com casen les dues realitats?

És molt complicat. Els canvis han de ser profunds, però subtils al mateix temps. Hem de canviar el currículum per reconèixer la dependència entre el primer i el tercer món. En el nostre pensament, en els nostres llibres de text, hi ha elements colonitzadors que ni tan sols veiem. Hem d’utilitzar una nova mirada per veure aquests elements.

Com per exemple?

Els mateixos fons d’inversió de les universitats occidentals, on hi ha els diners per a les pensions dels professors, estan donant suport a les indústries del carbó. Una indústria que està explotant els països que més pateixen el canvi climàtic; perquè nosaltres ens podem intentar protegir, però ells no poden.

Nosaltres i ells. Aquí es parla de decreixement, però demanar que allà deixin de créixer per salvar el planeta no seria realment molt injust?

És que ells poden créixer. I ho estan fent. De fet, estan creixent d’una manera més sostenible de com ho vam fer nosaltres. Simplement perquè no es poden permetre tenir una gran refineria. En lloc de desenvolupar-se fent grans inversions, de molt impacte, com estem acostumats aquí, ells ho fan amb dimensions més petites que tenen menys impacte. És clar que encara poden créixer i que s’han de desenvolupar, però ho han de fer manera sostenible.

Créixer per arribar als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’any 2030?

Crec que sí que es poden complir. Però, per exemple, el Secretari General de l’ONU António Guterres acaba de treure un document que s’anomena «El nostre futur comú». I és fenomenal. Per a mi, els ODS són una mica genèrics. Fallen una mica en veure les persones i les vides de les persones que surten en aquests índexs. Però el document que acaben de publicar ara a Nova York té un potencial que podrà augmentar les accions per als ODS. Perquè porta una realitat de futur. Els ODS són números, i hem de fer coses per arribar-hi, però també s’han de canviar vides. I això no està en els números.

Els canvis de mentalitats a Occident canvien vides als països menys desenvolupats?

Molt. Perquè nosaltres tenim molt impacte allà, tot el món es mou per l’economia del primer món. Si volem que ells tinguin l’oportunitat de desenvolupar-se, hem de fer-ho d’una manera justa. Estem en el camí, però encara queda molt camí per recórrer.

Diu que el canvi va lent, però es veu?

S’està veient. Quan jo vaig fer la tesi, fa trenta anys, el meu director de tesi em va dir que estava boja de fer una tesi sobre sostenibilitat que ningú sap el que és, ni ningú ho entén. I ara, en canvi, he vingut a Girona amb tren, amb l’AVE, i tots els anuncis que estan penjats parlen de la necessitat d’un món més sostenible. Ja està en el vocabulari del dia a dia.

Vocabulari. I ja hi ha hagut canvis reals?

Tots hem fet algun canvi petit o alguns canvis més profunds. La Universitat de Girona ha fet molts canvis, i encara n’ha de fer molts més, però ha estat líder en el tema de l’educació. Perquè quan es parla d’educació en sostenibilitat sembla que hem de portar els nens a un parc nacional i que, si experimenten amb la naturalesa, ja tot canviarà.

Així què hem de fer?

Si volem canviar la manera amb la qual prenem decisions i la manera com vivim la nostra vida hem de desconstruir com vivim. No hem d’anar a un parc natural, hem de parlar de temes sociocrítics. I això la Universitat de Girona ho ha entès molt bé. Preguntar-nos com podem les coses d’una manera diferent. Preguntar-nos si cereals que prenem cada matí tenen impacte en la nostra salut o com impacten en altres comunitats.

Ser més crítics socialment.

És que el nostre problema no és la naturalesa és la manera com les persones tracten la naturalesa. I això no s’aprèn anant a veure parcs naturals. Hem de tenir una visió crítica sobre com esperem que les nostres indústries, els nostres supermercats o les nostres universitats tinguin un funcionament disponible. Si com a consumidors no som exigents els canvis seran més lents.

«Friday for future» i altres moviments en favor del planeta de gent molt jove. Què li semblen?

M’encanten. M’agrada molt tot el que fan, però aquestes accions encara no tenen impacte. Perquè no han après a tenir impacte. I aquí és on l’educació ha d’ajudar. Ensenyem com comprendre el nostre món, però no com canviar el món. Hi ha una teoria, una experiència i una pràctica sobre com han ocorregut les transformacions i els canvis socials que s’hauria d’ensenyar en l’educació. També com els meus petits canvis poden ajudar a aquesta transformació.

Moviments juvenils, educació... Però la capacitat de decisió està en els governs. Què hem de fer amb els governs

Votar polítics que donin suport a aquests temes. És així de simple. Si no fem això, els canvis encara trigaran més a arribar.

Els més pessimistes, o realistes, dirien que els interessos econòmics acaben passant per sobre de les voluntats polítiques d’apostar per la sostenibilitat. És cert?

Però es que estan units. Si els polítics no comprenen que la transició cap a un desenvolupament sostenible és part de l’economia estem perduts.

Ha assessorat, i continua assessorant, a governs i a comitès de l’ONU. Els dirigents entenen això que m’acaba de dir?

Alguns sí, alguns no.

I què s’ha de fer quan no ho entenen?

Doncs insistir més. Això és una cosa que tampoc t’ensenyen. Que per molt bon discurs que creguis que tens no sempre et donaran la raó. És com quan vas pujant i rellisques, has d’aixecar-te i provar de continuar pujant.