Guinó (23 anys, Dret i de Ciències Polítiques) i Marmolejo (22, Polítiques) són les noves representants d’uns estudiants que s’han passat «un any i mig tancats en una habitació fent quatre hores de classes davant d’una pantalla sense vida social»

La setmana passada, en un dels punts de vacunació sense cita organitzats aquí a la UdG, un company vostre em va explicar que el curs passat molts amics seus van deixar els estudis fastiguejats per la pandèmia i les classes virtuals.

Lorena Marmolejo. És una realitat. Va afectar molt. La UdG és una universitat presencial i està preparada per a la presencialitat. Molta gent no es va sentir còmode amb les classes virtuals.

| MARC MARTÍ

Berta Guinó. No és només no sentir-se còmode. És el fet d’estar quatre hores davant d’una pantalla tancada en una habitació i, quan acabaves les classes, continuaves tancada a la mateixa habitació fent feina d’aquelles assignatures sense parlar amb gent, sense conèixer ningú nou, sense relacionar-te... Hem estat un any i mig així i això ha afectat la salut mental dels joves. Sobretot a la gent de primer curs.

Aquest curs serà diferent?

L.M. Crec que sí. Només s’ha de veure com hem començat. Per exemple, cap de les dues no tenim cap classe virtual

B.G. Però sí que és cert que h hi ha carreres que fan tres dies presencials i dos virtual, fent les teòriques virtuals i venint aquí a fer les pràctiques, però suposo que quan vagi augmentant el percentatge de vacunats la presencialitat encara serà més gran.

Els universitaris estan «passant» de vacunar-se o encara no han pogut fer-ho?

B.G. Entenc que molta gent va passar la covid a l’estiu i ara tot just comença a poder-se vacunar. De fet, a l’estiu pràcticament vam ser tots joves els que la vam passar. Mira, les dues vam estar confinades a l’estiu en ser contacte estret de la mateixa persona i aquesta persona encara no es pot vacunar perquè no ha passat suficient temps.

L.M. Els joves sí que ens volem vacunar. En general crec que hem pres consciència que quan obrin l’oci nocturn hauràs de presentar un certificat Covid, si vols viatjar també... Ens volem vacunar per tornar a tenir vida.

La crisi sanitària ha provocat una crisi econòmica. La segona complicarà més l’accés a la universitat que la primera?

B.G. Hi haurà molta gent que no podrà estudiar. Això és evident. I per això des de tots els col·lectius en els que participem estem demanant que s’abaixin les matrícules, que augmentin les beques... La Universitat de Girona ha augmentat les «beques salari» i ha posat en marxa mecanisme per ajudar la gent que, per una situació sobrevinguda, a mig curs ja no pot pagar la universitat. Unes ajudes que hauran d’anar augmentat, a mesura que la crisi augmenti o s’allargui en el temps.

L.M. Gent que no pot accedir als estudis sempre n’hi haurà, però amb una crisi és molt més visible. És cert que gràcies a les ajudes de la UdG molta gent ha pogut accedir-hi, la pressió que nosaltres fem també hi ajuda i esperem que es mantingui la protecció social d’aquest gent, perquè estudiar és un dret i hem d’intentar que això no es perdi.

«Estudiar és un dert i no podem deixar que es perdi»

La consellera Geis, antiga professora d’aquesta universitat, ha anunciat rebaixes en les matrícules.

B.G. Mirat amb perspectiva, els estudiants vam pressionar fort per la rebaixa del 30% dels preus públics universitaris i també és cert que aquest any han abaixat els preus dels màsters habilitants i, parlant, amb la consellera ens van dir que en un futur es vol rebaixar el preu de la recàrrega per la segona carrera.

El recàrrec en la matrícula per estudiar una segona carrera és injusta?

B.G. Sí. Molt. Personalment, tinc la carrera de Dret completa i només em falta presentar el treball de final de Grau que no el presentaré fins que acabi Ciències Polítiques, perquè si no no em puc pagar la segona carrera que passaria de 1.000 euros a 2.500. Ens penalitzen per seguir estudiant.

L.M. Jo faré el mateix. Vull fer dret, però no acabaré totalment Polítiques fins que vagi ja a acabar també dret.

Parlant de seguir estudiant. Fer un màster s’ha convertit en un requisit gairebé indispensable?

L.M. És gairebé obligatori. Sense un màster tens poques opcions de trobar feina. I per no parlar ja dels màsters habilitants. Un arquitecte després de fer cinc anys de carrera, ha de fer un any més obligatòriament perquè sense el màster la seva carrera no val per res. T’estan obligant a fer un curs més que, a sobre, serà molt més car.

B.G. Sí. Amb 18 anys, acabes el Batxillerat i et diuen has de fer una carrera perquè si no no trobaràs feina, acabes la carrera i ei diuen fes un màster perquè si no no trobaràs feina.

L. M. Després et diran que ha d’estudiar més, que necessites idiomes o que, després de tanys estudiant, no pots accedir a una feina perquè no tens experiència...

Estem fent generacions de joves sobreformades?

B.G. Sí. Totalment.

El desprestigi amb que, durant anys, es va mirar la Formació Professional en té part de la culpa de tot això?

L.M. Sí. Quan, a nivell d’estudiants, la gent ja comença tenir clar que un grau de cicle superior és molt millor per trobar feina que no pas una carrera per trobar feina

B.G. De fet jo conec gent que, un cop han acabat una carrera de ciències, s’han matriculat a un Cicle Superior per trobar feina. Perquè amb la carrera sola no en trobaven, perquè no sabien com treballar en un laboratori.

L.M. Les pràctiques haurien de ser molt més obligatòries a les carreres. No només a Medicina, Magisteri... Si no en totes.

«Les pràctiques haurien de ser molt més obligatòries a les carreres. No només a Medicina, Magisteri... Si no en totes»

Parlant de formar-se, la UdG aposta molt per ser una universitat internacional. Màsters amb anglès, sortir a fora... Com ho veuen?

L.M. Realment és bo que s’aposti per la internacionalització. Els que venen de fora perquè així no només es queden amb la sensació que tot s’acaba en Barcelona i Madrid, sinó que aquí poden trobar una universitat més petita on no ets un número i tothom té el seu món. I, pels d’aquí, perquè podem conèixer més cultures i aprofitar-nos de molts programes que existeixen com els que proposa Europe Direct per anar a estudiar, a fer pràctiques o a treballar fora.

B.G. I no només en els estudis. El tema dels voluntariats internacionals aporta molt. Tant de bo tothom pogués tenir l’experiència de marxar, per 100 euros, dues setmanes a Polònia per fer un voluntariat, conèixer gent i viure noves experiències.

Lligat a aquesta mobilitat dels estudiants, a les universitats de Barcelona es parla molt dels canvis de llengua i del poc ús del català a les classes. A la UdG no hi aquest problema?

B.G. (Riures). Sí, sí que hi ha problemes.

L.M. Passa amb els Erasmus en alguns graus, sobretot al Barri Vell, que s’ha fet el canvi de llengua. Però la universitat hi està treballant, oferint cursos i llibres perquè es pugui adaptar més fàcil al català.

B.G. Però, a banda del canvi de llengua, el problema és que només el 60% de les classes que es fan a la UdG són en català. No perquè hi ha un canvi de llengua, sinó perquè la fitxa de l’assignatura ja ho marca així.

Només el 60%?

B.G. Sí. En una situació en la qual el català està pràcticament desapareixent, el 60% és molt poc. En el meu cas, la carrera de Dret l’he fet pràcticament tota en castellà.

L.M. Si l’àmbit educatiu no es defensa el català, qui el defensarà?

Continuem amb les llengües. Com està la polèmica del requisit de tenir el B1 en una tercera llengua per graduar-se?

L.M. Aquest tema ja queda fora de les nostres mans. Creiem en la importància de conèixer idiomes, però entenem la moratòria perquè no tothom pot accedir a cursos d’idiomes i acaba sent una forma més de desigualtat. Aquest tema ja està a l’àmbit del Parlament.

B.G. El rector entén la problemàtica, però tampoc la pot canviar. Estic d’acord que és bo que parlem idiomes, però com a requisit per tenir un títol no hi estem d’acord.

L.M. Seria molt més productiu que la universitat posés assignatures amb anglès durant la carrera i ens ajudés així a assolir aquest nivell. D’aquesta manera se’ns obliga a anar a escoles d’idiomes.

«El rector entén la problemàtica, però tampoc la pot canviar. Estic d’acord que és bo que parlem idiomes, però com a requisit per tenir un títol no hi estem d’acord»

La UdG té més de 12.000 estudiants en una ciutat de poc més de 100.000 habitants. Viuen de cara o d’esquena ciutat i universitat?

L.M. Girona fa molta bandera de ser una Ciutat Universitària, només d’entrar veus els cartells. Però tampoc hi ha polítiques públiques que ajudin als estudiants. Els preus del lloguers compliquen molt venir a estudiar a Girona si ets, per exemple, de Tortosa i no pots venir cada dia en tren. En altres camps, com els de la Cultura, s’han fet millores com els avantatges del carnet i en altres potser falta més informació per saber totes les opcions que la ciutat i la universitat ofereixen.

Habitatge? També hi ha qui creu que els estudiants fan pujar els preus, perquè compartint entre tres o quatre arriben a xifres que famílies no es poden permetre.

L.M. Els estudiants també tenim problemes per accedir a l’habitatge. Aquest inici de curs és un dels més complicats per trobar pis, ja és només pels preus, que estan totalment disparats demanant 850 euros per un pis compartit entre tres persones, si no que cada cop demanen més requisits. Molts requisits.

Abans, estudiants de Figueres o d’Olot estaven aquí en pisos de lloguer. Ara ja no?

B.G. Van i venen. Fins i tot gent de Barcelona. No surten els números. Surt més compte pagar la benzina o, des d’on sigui possible, venir amb transport públic. Sí que és cert que tant la Universitat com l’Ajuntament tenen algunes ajudes, però són insuficients.