La Clàudia Colom està fent una tesi doctoral a la Universitat de Girona sobre els catecismes de les diòcesis catalanes dels segles XVII i XVIII. Tenir Síndrome d’Asperger, un trastorn de l’espectre autista, no ha frenat aquesta graduada en Llengua i Literatura Catalana que té la il·lusió de dedicar-se a ensenyar tot i que, de moment, no ha trobat en el Departament d’Educació «el mateix acompanyament com a docent que el que m’han ofert sempre a la UdG com a estudiant».

Què està estudiant?

Estic fent un doctorat dins l’àmbit de les Ciències Humanes, del Patrimoni i la Cultura i, concretament, faig un estudi dels catecismes de les diòcesis catalanes durant els segles XVII i XVII.

Abans es va graduar en Llengua i Literatura Catalana, també aquí a la UdG?

Sí. Vaig acabar el grau el 2019, després vaig fer el màster de professorat de secundària i em vaig quedar aquí a fer el doctorat. L’estudi sobre els catecismes és la meva tesi doctoral i me la dirigeix el doctor Francesc Feliu Torrent.

Per què es va decidir a investigar sobre la llengua que es feia servir en aquests catecismes?

Perquè jo, ja des de petita, he estat sempre molt implicada dins el món eclesiàstic i he sigut catequista de nens petits. Això influeix en la teva manera de pensar, de ser, en els teus interessos... I vaig escollir aquest tema per fer la meva tesi.

Treure’s un Doctorat no és senzill per a gairebé ningú. Per a una persona amb Síndrome d’Asperger és encara més complicat?

No.

Això és un prejudici que tenim, oi?

Exacte. Per a mi, els estudis en si no són complicats. El que em costa no és el què, sinó el com. Sobretot adaptar-me als canvis, els començaments ens costen a tots, però a una persona amb Síndrome d’Asperger encara més.

Pels que no en tenim un coneixement precís, què és la Síndrome d’Asperger?

La Síndrome d’Asperger es troba dins dels trastorns de l’espectre autista i, principalment, et dificulta les teves habilitats socials a l’hora de relacionar-te.

Però no impedeix estudiar.

No. Bé, és evident que hi ha gent amb Asperger a qui li costa més, però els impediments són les dificultats per adaptar-se als canvis o a organitzar-se per estudiar i treballar que, és clar, repercuteixen molt en l’àmbit acadèmic.

«Si vols, t’esforces i tens el suport adequat, segur que pots»

Com se superen aquestes dificultats?

Si una persona vol, s’esforça i, sobretot, rep el suport adequat, sempre pot.

Quin és aquest suport adequat?

Un suport com el que he rebut jo per part de la Unitat de Compromís Social de la Universitat de Girona. Durant aquests anys, la Montse Castro m’ha estat acompanyant davant les dificultats en què em pogués trobar. Especialment durant el meu primer any a la universitat que, per a mi, va ser caòtic.

Com va anar aquell primer curs de carrera?

Va ser complicat. Vaig viure molts canvis. Passar de l’institut a la universitat és un canvi important. Vaig necessitar l’ajuda de la Montse Castro. A l’estiu del 2015, abans de començar la carrera, vaig anar dos cops a la facultat i recordo que la Montse me la va ensenyar bé, perquè no em vingués tot de nou. Sense això encara hagués anat més perduda. Recordo que el primer any em va costar molt organitzar-me, la metodologia d’agafar els apunts...

Era molt diferent de Batxillerat?

Durant el Batxillerat vaig rendir molt bé. Va ser durant aquella època que vaig tenir un pla individualitzat, que consistia a donar-me més temps per fer els exàmens i les feines avaluables. Vaig treure molt bones notes. El mateix puc dir del treball de recerca.

I, abans, a l’ESO?

Va ser l’etapa més difícil. L’ESO coincideix amb unes edats molt complicades per a tothom, però per a mi ho va ser més que per a bona part dels meus companys. Jo no vaig saber que era Asperger fins a quart d’ESO. Abans, simplement, era una nena molt callada, molt tímida, molt introvertida... A partir de quart d’ESO, sabent ja el diagnòstic, vaig remuntar molt i un cop a Batxillerat, vaig despuntar. Va ser durant aquesta etapa acadèmica quan vaig ser més conscient que mai de la meva habilitat per les llengües, sobretot la catalana, ja que sempre ha estat la meva llengua més parlada. I per això em vaig decidir a estudiar el grau en Llengua i Literatura Catalana.

Abans em parlava de les dificultats per a les relacions socials dels Asperger. Com va anar amb professors, companys i companyes en aquells anys de carrera. Quina relació hi va tenir?

Molt bona. A primer vaig tenir dificultats per organitzar-me amb els apunts i les classes, però, a partir de segon, ja vaig seguir endavant pel meu compte. I amb bons resultats. A primer i a segon anava i venia cada, dia amb el tren, però va ser a tercer quan vaig venir a viure a Girona en un pis amb amics.

També ha fet el màster de secundària. Es veu fent classes?

Jo em vull dedicar a ensenyar, encara que fent docència a Secundària et trobes que fer classes és complicat. Preferiria més fer classe a Batxillerat o a adults, perquè he vist que l’ESO és molt dura. Però, encara que l’ESO sigui dura, també podria dedicar-m’hi, tot i que menys hores i amb menys grups.

«L'ESO va ser l'etapa més difícil, coincideix amb unes edats molt complicades per a tothom, però per a mi ho va ser més»

Va fer les pràctiques del màster.

Vaig estudiar el màster aquí a la UdG i després vaig fer les pràctiques a Malgrat i va anar bé, tot i que pel tema dels confinaments i de la pandèmia només vaig poder fer una classe de les que tenia planificades. La resta de dies de les pràctiques, jo acompanyava i ajudava a la tutora, però no és el mateix que fer la classe tu...

I, el curs següent, ja va tenir una plaça a Educació.

A principis de setembre, vaig tenir una plaça per cobrir una vacant de tot el curs en un institut del Maresme, l’institut Mediterrània del Masnou.

Allà ja tot va ser més complicat?

Sí. Em vaig trobar amb moltes dificultats i no vaig rebre l’ajut adequat.

Com va acabar?

Jo, el que puc dir, des de la meva experiència, és que he rebut un molt bon tracte i acompanyament a la Universitat de Girona com a estudiant, però no puc pas dir el mateix dels Serveis del Departament d’Educació del Maresme i el Vallès Oriental. Més que suport, el que he rebut han estat traves.

Traves?

Des d’Educació es parla molt d’educació inclusiva, però aquesta inclusió no es practica en els docents.