«Faré el que em deixin, no em queixaré pas». Segurament Ferran Duran haurà d’aparcar el futbol -una bona temporada com a mínim-, però aquest serà el menor dels mals després de tornar a néixer. El jugador del Maià, de Quarta Catalana, de 27 anys, va patir fins a cinc aturades cardíaques el passat dimarts 12 d’octubre mentre jugava un partit contra el Bescanó B. D’aquell dia, no recorda absolutament res. «No sabia què hi feia a l’hospital. Em vaig despertar ple de tubs i cables per tot arreu sense tenir ni idea de res», explica. Després de passar-se 10 dies ingressat a l’hospital Trueta de Girona, on van operar-lo per implementar-li un desfibril·lador automàtic intern al cor, tot just ara comença a pair «l’ensurt que va endur-se la gent». «Quan m’ho expliquen, flipo. Encara no soc conscient del valor que té seguir aquí», afegeix.

Acabava de començar la segona part del Maià-Bescanó B de Quarta Catalana (grup 27) quan el president de l’entitat garrotxina, Blai Moliner, que havia hagut d’absentar-se en el descans, va trobar-se amb Adrià Serra, membre de la junta directiva i jugador del club, agafant el desfibril·lador extern automàtic (DEA) del casal d’avis que es troba a uns 300 metres del Municipal. «En Ferran s’ha desplomat i necessita el desfibril·lador», va alertar-lo Serra, que estudia el grau de CAFE a Euses i va pensar en buscar-lo. Sense temps per perdre, van carregar-lo al cotxe i sortir disparats cap al camp de futbol, on una infermera i una professora, Imma Malagelada, que presenciaven el partit, van socórrer el jugador amb l’ajuda del DEA.

Tot va passar molt ràpid i tothom va ser clau amb la seva reacció, malgrat que, com comenta Duran, «has de saber com fer-ho, sobretot si es tracta d’algú proper perquè el normal és que et quedis bloquejat». Més encara en un club tan familiar com el Maià. L’entrenador, David Abuli, és el seu l’oncle i va ser qui va obrir-li la boca, tot i les mossegades, per treure-li la llengua i evitar que s’ofegués empassant-se-la. També hi va col·laborar el tècnic del Bescanó B. «Em diuen que vaig caure, em vaig aixecar i de seguida em vaig tornar a desplomar. No ho recordo, ni el que vaig fer aquell mateix matí. Tinc un buit en la memòria. El dia abans potser estava més cansat de l’habitual, però tampoc ho vaig considerar res com per donar-li importància», diu.

Estès al damunt del terreny de joc, Duran va patir tres aturades cardíaques. La infermera i Malagelada van fer les maniobres amb el DEA per reanimar-lo i al cap de 14 minuts, que «es van fer molt llargs», va arribar l’helicòpter i tot seguit dues ambulàncies. Quan van atendre’l els serveis mèdics, va patir dues aturades cardíaques més.

Tenir DEA, de vital importància

Des del punt de vista logístic, Maià de Montcal no hauria de tenir cap DEA perquè té poc més de 400 habitants i, incomprensiblement, no es considera com una necessitat prioritària per part del Departament de Salut. Si n’hi ha un al casal d’avis és gràcies al programa Girona, territori cardioprotegit que va iniciar fa una dècada el Cap de Cardiologia del Trueta, Ramon Brugada. «Deien que no tocava i, mira, gràcies a Déu m’ha salvat la vida», deixa anar amb la veu entretallada Duran.

Només pel fet que ell pugui seguir explicant la seva història, amb una «recuperació súper ràpida», ja han valgut la pena tots els costos que genera disposar d’un DEA al municipi. Al Maià han fet un pas més i el club n’ha demanat un a la Federació a partir de la campanya Tots som un batec per cardioportegir el futbol i futbol sala català.

Mai se sap quan hi pot haver un ensurt com el que van tenir. Les revisions mèdiques són «imprevisibles». «He estat 10 dies fent-me proves i m’han trobat el problema en l’última ressonància amb contrast. Si passa a jugadors de Primera, pot passar a tot arreu...», apunta Duran. «Fins que no t’hi trobes, no te n’adones. A la tele es veu llunyà. Però al darrere dels costos de tenir un DEA, hi ha vides. No sé si n’hi haurà més o no. Només espero que a partir del meu cas, en posin a tots els camps per més petit que sigui el poble. Mai se sap quan pot passar, a on ni a qui. El que està clar és que una vida de Maià val igual que una de Girona», conclou.