L’anunci del papa Francesc sobre la constitució del Sínode de Bisbes em va provocar una adhesió fonda, però vaig creure que es tractava d’alguns arreglaments pastorals a nivell de territori. Sempre és important posar remei a coses que semblen petites, perquè no hi ha res insignificant quan es tracta del pla de l’Esperit que mou l’Església. D’acord. Però, rumiant més i més sovint sobre el context general de la decisió del Papa, m’ha semblant que el tema de fons era la unitat de l’Església. Més encara: la unitat de l’Església no deixa de tenir una particular repercussió social sobre la resta de les unitats humanes, des de la família fins a la mateixa organització de l’Estat. No és que l’Església pretengui actuar sobre l’Estat, però el manteniment de la unitat, l’adhesió a la veritat evangèlica, pot revertir sobre refer la unitat de la vida política, sense fer política, simplement a través de l’activitat lliure dels batejats renovats en la unitat de Crist. Això, des d’una òptica profunda que exigeix la unitat eclesial. Fa molts anys, molts recordaran la destrucció de la unitat en l’Església diocesana per les revolucions provocades, a casa nostra, sense fressa ni crits, per moviments revolucionaris com el Maig del 68. Es va esquerdar la unitat profunda de l’Església de la nostra terra. La reacció semblava la lava volcànica que envaïa, amb silenci, sense soroll teològic, la nostra vida pastoral. La unitat no s’ha trencat. Però cada batejat està convidat a adquirir la consciència de la manca d’unitat amb l’Església. I de la seva influència sobre les lleis del creixement de la fe i de la vida social. Hi ha al món un gran crit d’unitat. És un crit filosòfic, moral, històric: Sant Tomàs afirma que: «el ser de qualsevol cosa consisteix en la seva indivisió».