«Sempre vaig tenir molt clar que jo no en tenia la culpa»

«Em va preguntar on vivia, no li vaig contestar i em va empènyer contra la paret mentre s’abaixava els pantalons. Li vaig clavar una puntada de peu, va treure una navalla de la butxaca, em va amenaçar i jo vaig començar a cridar i intentar que no m’agafés». Aloe Mateu tornava a casa de les festes patronals de Sant Adrià de Besòs. Aquella nit de setembre del 2016, l’Aloe estava esperant el bus amb una amiga. «Ella tornava a casa amb el nocturn perquè vivia lluny i no volia caminar sola pel carrer. Com que la parada era just al davant de casa meva, vaig decidir esperar amb ella fins que arribés el bus. Jo estava segura perquè era al davant del meu portal». Quan la seva amiga se’n va anar, es va dirigir cap a la porteria. Quan va entrar, un home la va acorralar al replà, la va agredir amb un objecte punxant. Afortunadament per a la jove, la seva germana va sentir els seus crits d’auxili i va sortir a ajudar-la. L’assaltant va intentar fugir corrent però amb l’ajuda d’alguns joves que seguien pel carrer el van retenir fins que va arribar la policia. Khurram Shahzad, l’agressor, compleix una condemna d’11 anys a la presó de Can Brians

Mateu es troba forta per explicar el que va passar i donar un raig d’esperança a totes les dones que han pogut passar per la mateixa situació. «Vaig poder continuar amb la meva vida perquè, malgrat tot, sempre vaig tenir molt clar que jo no tenia la culpa de res i que tancar-me a casa no em beneficiava de cap manera per més por que pogués tenir», afirma la jove.

En l’actualitat, l’Aloe porta una vida normal. Treballa al matí en una pastisseria de Girona, comparteix pis amb la seva parella, tenen dos gats i una gossa. L’agressió que li va marcar un abans i després no li ha impedit seguir endavant amb la seva vida i, tot i que ella es veu estable, afirma saber que tot i així no està bé del tot. «Em considero recuperada tot i que sé que tinc seqüeles». Continua tenint episodis d’ansietat quan està sola, especialment si és de nit, si es creua amb algun desconegut o nota algú caminar rere seu. «No en diria mania persecutòria, però sí que sempre tinc paranoies que tinc algú darrere. Tot perquè quan el meu agressor es va colar al meu portal ho va fer posant-se darrere meu gairebé enganxat al meu cos, sense que jo me n’adonés. Per això sempre tinc aquesta angoixa de ‘i si...?’».

La recuperació

Remarca, no obstant, la capacitat que ha tingut per poder tancar aquest fatídic capítol de la seva vida de manera autònoma, ja que a l’acabar-se el procés judicial va decidir no continuar amb la teràpia psicològica. «Tenia molt clar que res del que havia passat havia sigut culpa meva. Això em va ajudar moltíssim a fer autoteràpia», tot i que sí que explica que al principi va ser difícil. La seva zona de residència, la que hauria de ser la seva zona de confort, li feia por, fet que s’agreujava quan arribava al seu portal. «Em feia por caminar sola pel barri, especialment de nit i entrar al meu portal era un malson. Quan et trobes en la situació has de fer una reflexió profunda per poder afrontar aquesta por. Si jo no ho hagués fet, no hauria pogut entrar a casa dels meus pares mai més».

Durant el procés des de la violació fins que es va celebrar el judici i hi va haver sentència definitiva, es va trobar molt recolzada. «He tingut la sort que mai m’he trobat abandonada per part de les institucions. Al seu dia em van assignar una psicòloga per poder fer teràpia i avui si jo volgués hi podria continuar anant». Per decisió pròpia, va decidir no continuar amb la teràpia en aquell moment, cosa que no li impedeix aconsellar les víctimes que busquin ajuda psicològica. «No vaig continuar amb la teràpia perquè em considero una persona forta. Sempre vaig tenir clar que la violència masclista no és culpa nostra, és culpa dels agressors, del sistema. No volia continuar perquè no em volia seguir sentint una víctima, tot i saber que ho era. Per mi aquest procés era recordar contínuament el que havia passat i l’únic que volia era tancar-lo. Al final cada un té un procés de dol diferent. Malgrat tot, he rebut molt bona assistència institucional i recomano a totes les dones que hagin sigut víctimes que hi vagin». De fet, manté el contacte amb l’Oficina d’Atenció a la Víctima (OAVG). «Un psicòleg em continua trucant per fer-me un petit control i m’informa de tot allò relatiu a l’estat actual del meu agressor».

Insisteix que la millor teràpia va ser explicar la seva història als familiars, amics i fins i tot fer una denúncia a través de les xarxes socials. «Animo totes les dones que ho facin. No hem de sentir vergonya ni por. La millor teràpia és deixar anar tot el que portes dins i els teus amics i familiars sempre et recolzaran. A més, en aquests casos la denúncia a través de les xarxes socials és important perquè ajuda a donar visibilitat a la violència masclista i fer veure a la gent que la violència la podem trobar més a prop del que ens pensem».

L’agressió de l’Aloe va tenir lloc la nit del 10 a l’11 de setembre del 2016. Segons la sentència quan l’agressor obtingui el tercer grau, té té una ordre d’allunyament cap a la víctima. «Estan obligats a mantenir-me informada sobre l’estat del meu agressor. Això em tranquil·litza i em deixa veure que les institucions tenen un gran compromís amb les agressions sexuals i la violència de gènere», afirma.