Després de sortir d’una situació de violència masclista, l’autora de Riudellots va escriure com a teràpia aquesta obra que ja està a punt d’esgotar la primera edició.

«Maite vaig ser jo, podries ser tu» parla sobre una relació de violència masclista. És una obra autobiogràfica?

Sí. És un relat novel·lat, viscut en primera persona. Totes les escenes de mala convivència que hi surten són reals. Però, tot i que em despullo molt a nivell emocional, no vol ser un retrat només de mi, sinó de com funcionen tots els maltractadors. A còpia d'anar llegint i conèixer altres víctimes, te n'adones que són idèntics. I que a les víctimes ens passa exactament igual. Es produeix un procés que va repetint unes fases concretes en la relació.

Llavors, la idea del títol és que podria passar-li a qualsevol dona?

Dins l'etiqueta de víctima de violència de gènere carreguem molts estigmes o preconceptes del tipus de persona que som. Però no hi ha un perfil clar. Potser hi ha un perfil comú de persona empàtica, que es preocupa pels altres, molt entregada. Una persona que sigui molt esquerpa difícilment caurà en mans d'algú que la vulgui maltractar. Però més enllà d'això, hi ha gent de diferents classes socials i diferents cultures o ètnies. No hi té res a veure.

Als agraïments del llibre explica que va escriure l’obra com a teràpia. Com ajuda l’escriptura?

Va bé per diferents coses. Dius coses que tu mateixa penses internament però hi camines de puntetes. En el moment en què ho escrius passa a una altra dimensió. Quan va passar el «dia D», sortint de Mossos i de l'hospital, vaig tenir clar que necessitava ajuda terapèutica. I una de les coses va ser escriure. Poses ordre: veus si et predomina la ràbia, si et sents indefensa, o si et sents vulnerable. Hi ha moltes emocions que quan les escrius, van sortint.

A què es refereix amb «dia D»?

És dia en què hi ha l'episodi de violència física. Prèviament a això, jo ja havia anat fent un procés de desencantament de la relació. El «dia D» apareix la violència física. Durant uns minuts que se'm van fer eterns tenia clar que l'endemà no veuria els meus fills.

Tenien fills en comú?

Això va passar en una relació amb un individu amb qui vaig estar casada 3 anys, entre el 2017 i el 2020. El pare dels meus fills no hi té res a veure, i una altra parella que havia tingut pel mig, tampoc. Els fills convivien a casa amb mi, i després va venir a viure-hi aquest individu. Va aconseguir posar mala maror entre el meu fill i jo, fins que ell va marxar de casa per viure amb el seu pare. Darrerament, també estava fent tot el possible per distanciar la meva filla de mi.

Hi eren els seus fills, el «dia D»?

El dia de la violència física no hi havia ningú, precisament per això va passar. Això demostra que era un calculador. Una cosa que explico en el llibre és que els maltractadors solen ser molt calculadors. Va tenir les condicions fantàstiques per a fer-ho. En aquell moment, jo tenia clar que no veuria els meus fills per la violència de la situació, de la batalla física. Era una lluita de supervivència física. O ell o jo.

Va aconseguir escapar o fer un crit d’alerta?

El meu cervell no sé a quina velocitat anava. Era molt conscient que no podia afluixar en cap moment de resistència física, perquè ell era més alt, més gros i més corpulent que jo. Al mateix temps, anava rumiant per on escaparia: si sortiria pel balcó, si m'agafaria a la columna... En mil·lisegons, el meu cervell pensava tot això, perquè era supervivència. Vaig començar a xisclar «socors, auxili», i ell amb molta sang freda em deia «tranquil·la, que no et sent ningú». Durant un moment, ell va cedir d’intensitat, i va ser quan vaig aconseguir escapar. El veí de la casa del darrere, que és també el meu cunyat, havia sentit crits i va sortir a veure què passava. Quan vaig sortir desesperada em va salvar.

Abans d’aquest episodi hi havia hagut violència psicològica?

Al llibre en parlo molt de violència psicològica perquè és com funcionen la majoria dels maltractadors. És com una gota malaia molt subtil. Hi ha tres fases. A la primera, és encantador. A la segona, hi comença a haver un maltractament psicològic molt subtil, del qual gairebé no t’adones, que es combina amb mostres d'afecte, pel que sembla que siguis tu que t'ho imagines. I aquest maltractament cada vegada és més insidiós, menys subtil i més manipulador. En saben molt, de fer-te petita de mica en mica.

També diu al llibre que vol obrir consciència sobre la violència de gènere. Ajuda a prevenir-la que se’n parli més?

Aquest objectiu té dues línies. Una és que hi haurà persones que llegiran el llibre i s'hi reconeixeran en algunes coses. Per altra banda, també ajudarà a persones que, no havent patit maltractaments, tindran més elements per detectar personatges, tant masculins com femenins, que siguin maltractadors. No podem evitar que continuïn havent-hi maltractadors, perquè hi ha un factor genètic molt important, però sí que podem prevenir de caure en una relació així.

Quina és la fórmula per superar la violència masclista?

Primer, cal educar en aquest sentit. Fer visible la realitat, perquè si en parlem més també serem més sensibles a observar comportaments. Per altra banda, també cal millorar les administracions. Quan fas denúncia, és un calvari. En el meu cas estic aquí. L'episodi de convivència està tancat, cosa que em dona tranquil·litat, però no me’n dona quan ha trencat dues vegades l'ordre d'allunyament, quan estem en plens processos judicials i recursos, o quan vaig als Mossos i no són sensibles en atendre’m. Cal que el cos judicial i policial sigui més sensible i també que els governs destinin més pressupost als serveis d’atenció, perquè la freqüència de trobades amb els psicòlegs del SIAD fa misèria.

Quines sensacions li genera el 25N?

Fa un parell d'anys van morir 50 dones. Vol dir que cada setmana en mor alguna. Jo he tingut la sort que n'he pogut sortir i estic viva. Per tant, el llibre és una celebració de la vida perquè estic viva i he pogut escriure un llibre sobre violència masclista. Així com estic viva, podria estar morta ja fa un any.