El suïcidi és la principal causa de mort juvenil no natural a Catalunya. El Codi de Risc del Suïcidi, ha computat 601 temptatives en joves de fins a 18 anys el 2020. A Girona, segons les dades de l’Idescat, la taxa de suïcidi per cada 100.000 habitants supera la mitjana catalana i, en els darrers 10 anys, ha encapçalat tristament el rànquing de província amb més casos de suïcidi en més d’una ocasió. De fet, una dada general que s’extrapola comparant les dades d’accidents mortals del Servei Català de Trànsit amb les xifres de mortalitat per suïcidi a les comarques gironines és que ha provocat més morts que els accidents de trànsit. A la província de Girona, l’any 2019 van morir 36 persones a les carreteres, i se’n van suïcidar més del doble: 74. A nivell global, segons l’Organització Mundial de la Salut, cada any se suïciden 700.000 persones al món i l’entitat considera aquest fenomen com una de les principals problemàtiques de salut pública. Tot i la magnitud d’aquestes xifres, el suïcidi continua sent un tema tabú. I molts es repeteixen aquesta pregunta: Es pot prevenir el suïcidi?

Per a María Fe Martín, psiquiatra i cap del Centre de Salut Mental del Gironès i el Pla de l’Estany hi ha una cosa que s’ha de tenir molt clara: «La conducta suïcida és reversible». Martín reflexiona que el suïcidi és un tema que «s’ha apartat de les converses»: «Com pot ser que sent la principal causa de mort no natural i la segona causa de mort en menors de 30 anys el suïcidi no estigui en els pensaments dels pares? Si no se’n parla, no es detecta. I si no es detecta, no es pot tractar. Per això és important que la societat en prengui consciència, perquè es poden fer moltes coses i es poden prevenir molts casos». L’experta remarca que «cada cas és un món i no necessàriament tots els casos són derivats de temes psiquiàtrics»: «No hem de tenir por de parlar del suïcidi perquè les idees de treure’s la vida passen pel cap del 90% de les persones, però si no tens factors de risc acaben en res. Però cal parlar-ne i abordar el tema de manera natural. Quan ens arriba un cas d’una persona amb idees suïcides i podem treballar i posar en marxa les eines, aquesta conducta es reverteix i desapareix, i això és una cosa habitual en les nostres consultes».

Si no se’n parla, «no es detecta. I si no es detecta, no es pot tractar. Per això cal prendre consciència»

MARÍA FE MARTÍN - CAP DE SALUT MENTAL DEL GIRONÈS

Per abordar la problemàtica, el Departament de Salut va presentar al setembre el Pla de Prevenció del suïcidi a Catalunya. Aquest Pla té com a objectiu reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort en més d’un 15% a tota la població i en més d’un 20% en els grups prioritaris, així com reduir l’estigma social mitjançant actuacions de tipus comunitari. Segons explica Martín, es planteja un abordatge que implica treballar amb el telèfon 061: «La idea és la mateixa que amb el 112, que la gent es pugui adreçar al 061 per tenir una resposta immediata d’un professional que, si tens una determinada conducta, doncs et pugui donar una resposta immediata o orientar-te, o derivar-te a l’hospital més proper».

MORTS PER SUÏCIDI A LA PROVÍNCIA DE GIRONA Eva Batlle

Els factors de risc

La psiquiatra matisa que la ideació suïcida no necessàriament va lligada amb un trastorn mental: «La majoria de vegades sí, però a vegades està lligada al patiment i per això cal un servei d’atenció especialitzat que ajudi a afrontar aquella situació o aquell problema que està fent patir».

Les dades indiquen que el suïcidi consumat és més gran en homes que en dones, tot i que són les dones les que fan més temptatives autolítiques. Segons Martín, autolesionar-se està directament vinculat amb el patiment. «Fer-se mal està lligat amb les nostres habilitats socials, els nostres recursos, com gestionem l’estrès... Les persones més vulnerables, si les poses en situacions de dolor, tindran més ideació del suïcidi. Això no vol dir que qualsevol persona davant una situació de patiment reaccioni així, però si vas sumant factors de risc augmenta la possibilitat del suïcidi». Per això, explica que els factors de risc són variats, per exemple, persones que tenen depressió, trastorns de conducta, addició, víctimes de violència de gènere, persones en situacions socio-econòmiques complicades, situacions d’estrès o pressió elevats. «D’aquí la importància de treballar plegats, començant per les escoles i els instituts, perquè els nens i nenes tinguin una millor gestió de l’estrès i espais per parlar de totes aquestes situacions», destaca Martín. La psiquiatra remarca que el primer pas és parlar-ne obertament: «Si tens un company amb problemes de tensió i veus que té una alimentació nefasta, bé que et pots apropar i recomanar-li un canvi d’hàbits o que parli amb un expert. Doncs això és el mateix. Si veus que una persona passa per un moment difícil a nivell vital i penses que no té un bon maneig de l’estrès, doncs potser pots dirigir-lo a un expert».

« A mi m’ha tocat viure això i no ho puc canviar. Però malgrat el dol i la por, es pot tornar a viure»

CECÍLIA BORRÀS PRESIDENTA - ASS. DESPRÉS DEL SUÏCIDI

La mort i el procés de dol

Un altre tema pendent a la nostra societat és la dificultat de parlar de la mort. «No és fàcil de pair i el suïcidi és una mort inesperada i té un procés de dol que no és senzill perquè trasbalsa l’entorn familiar i genera sentiments de ràbia i culpa. Això fa que els processos de dol puguin ser més llargs», exposa Martín.

Així ho corrobora Cecília Borràs, presidenta de l’Associació Després del Suïcidi. «Les famílies el que necessiten és un suport perquè és difícil compartir com et sents i el que ha passat. No saps què has fet malament, et preguntes si es podia haver evitat», explica. Segons Borràs, l’abordatge de la mort és especialment tabú en els casos de suïcidi. «Aquesta és una mort traumàtica i això implica un dol molt individualitzat en cada un dels membres de la família. Vivim en una societat que va molt de pressa, tot el que ens envolta va molt ràpid, però el procés de dol és una cosa que no es fa d’un dia per l’altre. A més a més, tradicionalment s’ha associat el suïcidi a persones que tenen trastorns severs i no necessàriament és el cas. Potser una persona amb una tendència suïcida no està en la lògica de la vida en un moment determinat, però això no necessàriament vol dir que estiguis malament del cap», exposa Borràs, que ha viscut aquest procés en primera persona.

«El meu fill es va morir fa 12 anys. En tenia 19. I ningú es pensa que això pugui passar a casa teva. Recordo que nosaltres li havíem regalat un ciclomotor feia poc, i va ser la primera vegada que em vaig plantejar que es podria fer mal, amb un accident de moto. No m’havia imaginat que el meu fill es podia suïcidar», explica Borràs, que reivindica la necessitat de suport emocional per afrontar aquesta situació: «et sents orfe i no saps amb qui parlar. A l’associació arriben persones amb històries molt dures, persones amb antecedents greus i que estan molt soles. Cal que la gent sàpiga que això passa i també cal donar esperança. A mi m’ha tocat viure això i no ho puc canviar, et deixa una cicatriu que et marca per sempre. Però malgrat el dol i la por, es pot tornar a viure», remarca.

« El suïcidi és un fet incomprensible i deixa un munt de respostes a l’aire, per això són importants els espais per parlar-ne»

DARÍO NOGUÉS PRESI. - ASS. PER A LA PREVENCIÓ DEL SUÏCIDI

Manca de recursos

Les entitats de suport i les associacions reivindiquen més recursos en salut mental. «Cal que la intervenció sigui immediata. Moltes famílies ens troben per casualitat i això és molt fort, perquè en un cas de suïcidi hi intervenen els Mossos, el SEM... Algú t’ha de poder derivar a algun recurs, de la mateixa manera que es fa quan hi ha víctimes mortals en accidents de trànsit», reivindica Borràs, que subratlla la manca de recursos en salut mental: «De la mateixa manera que si tens un càncer no et pots esperar quatre mesos per veure un especialista, les persones que tenen trastorns mentals greus o episodis de depressió no es poden esperar».

Un punt de vista que comparteix Darío Nogués, president de l’Associació per a la prevenció del suïcidi i l’atenció al supervivent, ubicada a Girona. Nogués reivindica que falten entitats i professionals especialitzats en el procés d’acompanyament: «Quan hi ha una persona amb temptatives de suïcidi el seguiment mèdic és fonamental i és un recurs que encara costa en l’esfera pública». Nogués, que també ha viscut aquesta situació en primera persona, subratlla que «el suïcidi és un fet incomprensible i deixa un munt de preguntes sense resposta que et posen en una situació de vulnerabilitat i d’aïllament per això són tan importants els espais per parlar-ne i per combatre l’estigma i la vergonya que hi ha associats».