«Els metges hem d’aguantar-ho tot i no és fàcil haver de parar»

Ja en fa 33. Vaig començar a exercir a Salt, d’on tinc un molt bon record d’un projecte que vam engegar. Després vaig anar a la Bisbal d’Empordà i ja fa 24 anys que treballo al CAP de Banyoles i el consultori de Serinyà.

Com han variat les seves funcions en els darrers anys?

El punt clau va ser el 2010. Des de llavors, i degut a les retallades, hem patit una gran sobrecàrrega. Es parla molt dels efectes de la pandèmia, però ha servit per evidenciar unes mancances que fa anys que perduren i ha acabat de fer vessar el got.

Quin impacte ha tingut la pandèmia en l’atenció primària?

Al principi, durant la primera onada, vam créixer com a equip i ens vam cohesionar. El problema va arribar més endavant. Ens van assignar cada vegada més atencions i no donàvem l’abast, cada vegada teníem més esgotament físic i mental.

Quan es va adonar que no podia més?

Als metges ens han criat per aguantar-ho tot però arriba un punt que ja no pots més, has d’admetre que has de parar i demanar ajuda i això no és fàcil. Costa molt mostrar feblesa, per vergonya. A partir d’un problema familiar em vaig aturar i em vaig adonar que no podia seguir així. Estava pendent de la feina tot el dia i no podia desconnectar. Sovint havia de fer feina a casa per poder atendre bé els pacients l’endemà. Notava cansament emocional, manca de realització, irritabilitat, insomni... va arribar un punt que em preguntava: com puc atendre bé els pacients si estic igual o pitjor que ells? El juny passat em van donar la baixa per trastorn d’ansietat. El burnout cada vegada és més freqüent entre els metges tot i que encara no es reconeix com a malaltia professional.

Va demanar ajuda?

Sí, a part dels especialistes, vaig acudir a la Fundació Galatea, a través del Col·legi de Metges. Pots demanar ajuda de forma anònima i el primer que em van dir és que necessitava reposar i desconnectar totalment. Vaig sortir de tots els grups de WhatsApp, tant de la feina com del sindicat Metges de Catalunya.

Ja s’ha pogut reincorporar?

He tornat progressivament. El primer mes, a l’octubre, feia un 50% de l’horari, després un 75% i, actualment, un 90%. A partir del gener, si tot va bé, ja recuperaré el 100% de la jornada.

Què l’ha motivat a tornar?

Poder reposar i desconnectar ha sigut fonamental. A més, els pacients m’han enviat mostres d’estima tot aquest temps i això realment m’ha animat a seguir.

Té companys que estan en la mateixa situació?

La veritat és que sí i és molt trist que últimament es parli de nosaltres perquè estem desgastats. El que passa és que costa admetre-ho. A més, n’hi ha que lamentablement ja s’han jubilat cremats de la professió, després de l’acumulació de malestar d’aquests darrers anys.

S’ha plantejat deixar la professió?

Seriosament, no. Tot i que quan vaig estudiar Medicina, si hagués sabut que acabaria treballant en aquestes condicions potser m’ho hauria plantejat. Al final, el més gratificant és l’estima dels pacients i la meva gran il·lusió abans de jubilar-me, que ja em falten pocs anys, és poder inaugurar un nou consultori a Serinyà. És una petició de fa molts anys i la població s’ho mereix.

«Els CAPs són la ventafocts del sistema sanitari»

Quina és la mancança més gran de l’atenció primària actualment?

Falten més metges i és el principal motiu de tots els problemes de sobrecàrrega que hi ha ara. Des del 2010 n’hem perdut molts, hi ha hagut molts partits polítics diferents al capdavant de Salut i cap ha aconseguit revertir la situació.

Salut ha pres alguna mesura per combatre la sobrecàrrega que pateixen?

Sí, com a conseqüència de la pandèmia ens estan oferint cursos per a gestionar l’estrès i mindfulness. És positiu, sí, però no soluciona el problema de base: falten mans. Fa anys que no es cobreixen les baixes ni les vacances, no podem seguir així.

Entén que la població estigui crispada per la dificultat d’aconseguir cita amb els metges de capçalera?

Sí, totalment, i ho estem notant. Necessitem atendre aquesta població descontenta i millorar un sistema cada vegada més deshumanitzat.

A què es deu aquesta deshumanització? 

Per una banda, els metges cada vegada treballem més de forma mecànica, sembla que formem part d’una cadena de muntatge. A més, es va generant una distància més gran amb el pacient perquè no tenim prou temps per atendre’l. A tall d’exemple, tenim les visites cronometrades: dotze minuts per les presencials i sis, per les telefòniques.

Les visites no presencials han fet augmentar aquesta distància?

Sí. Entenc que per alguns aspectes són positives però ha de quedar clar que una visita telefònica mai en substituirà una de presencial. Fa falta més equilibri i la pandèmia no ha de ser una excusa. 

Com valora la inversió prevista per l’atenció primària?

El 2018 vam pactar una sèrie d’acords per sortir de la vaga i no s’han complert. S’haurà de veure a què es destinen aquests diners perquè l’atenció primària és la porta d’entrada al sistema sanitari i a la vegada també és la ventafocs: és a dir, és on s’han destinat menys recursos i cada vegada gestionem més serveis.