Respirar, destinar-se una estona a una mateixa i relaxar-se. Són accions que poden servir a moltes dones víctimes de violència de gènere per tirar endavant amb el dia a dia. Per això, aquest és l’objectiu que busquen els tallers de musicoteràpia organitzats per la Creu Roja de Girona. Es tracta d’una activitat que l’entitat ha començat per primera vegada aquest any, dins el projecte «Creant il·lusions» que ajuda mares i nens que han estat víctimes de violència de gènere a través de «l’oci terapèutic» i que, de moment, ja compta amb finançament per l’any vinent, segons la psicòloga de la Creu Roja, Olga Bernal.
Una de les participants als tallers d’enguany, Frendia Moncada, afirma que «l’objectiu es va complir des de la primera vegada». Els tallers organitzats aquest any van constar de 4 sessions de poc més de 2 hores. Les dues primeres, destinades exclusivament a les mares, mentre que a les dues últimes hi van assistir amb els fills, que es van dividir en una primera sessió amb infants de fins a 8 anys i una segona sessió que va acollir els adolescents de 12 a 14 anys. Moncada, que acudeix habitualment a l’acompanyament psicològic de Bernal, explica que en aquesta ocasió la psicòloga la va convidar a «una cosa diferent». «Això estava molt orientat a nosaltres: les mares cansades i esgotades». En el seu cas, Moncada explica que va ser víctima de violència de gènere, i que té un fill amb trastorn de l’espectre autista. Així, li costava trobar un moment per dedicar-se a ella mateixa, i assegura que els tallers la van ajudar. «No ho oblidaré mai», sentencia.
Segons explica Moncada, cada sessió constava de tres fases. «Les indicacions eren molt clares i era molt fàcil de seguir. Al principi, les participants s’estiraven a terra per concentrar-se a respirar. «Algunes persones imaginaven un moment bonic de la seva vida, però d’altres podien sentir el contrari: por», diu. Es tracta d’un moment d’autoexploració i introspecció on trencar la situació d’estrés i on algunes participants, «fins i tot van plorar», afegeix.
A partir d’aquí, arriba el moment de la música. «Vam tenir l’oportunitat de fer percussió, que no ho havia fet mai!», recorda Moncada, i explica que van poder tocar molts instruments diferents. «No recordo els noms de tots», riu. Assegudes en un cercle i a través de la música, les participants van poder trencar el gel i connectar les unes amb les altres. «Totes vam sincronitzar-nos tot i que era la primera vegada que ho fèiem», recorda. Així, van començar marcant el ritme seguint freqüències fins que, al final, van improvisar. «Ens vam convertir en una orquestra», afirma Moncada. Finalment, la tercera part de la sessió consistia en tornar a la màrfega i tornar a concentrar-se en la respiració mentre l’instructor tocava diversos instruments que evoquen sorolls naturals, com la pluja o el vent. «Allà és el millor moment, és allà on estàs fent teràpia de veritat!», diu. «No sé com explicar-ho, et sents molt lleugera», continua.
Connexió i socialització
Més enllà de relaxar-se i deixar l’estrès fora de la ment durant una estona, aquests tallers també aconsegueixen que diferents dones en situacions similars es coneguin i puguin fer-se costat. «Algunes d’aquestes mares se senten molt soles, i diuen que no tenen amigues. D’aquesta manera troben altres persones que han passat o estan passant pel mateix que elles», explica la psicòloga Olga Bernal.
Al mateix temps, el taller també incloïa una sessió per a participar-hi amb els fills. La sessió amb més participants va ser la de nens menors de 8 anys, on Moncada va assistir-hi amb el seu fill, a qui «li va anar molt bé compartir aquest espai amb altres nens de la seva edat», diu la seva mare. «Tot i la seva condició d’autisme, s’ho va passar fantàsticament», afegeix. «Jugava i saltava, i quan em veia a mi... s’alegrava, perquè em veia contenta», celebra.
Per tot això, Moncada afirma convençuda que, tot i que va arribar als tallers poc predisposada a provar la musicoteràpia, una vegada passada l’experiència és una teràpia que recomanaria. «Fixa’t que tot i que va ser només fa una setmana, he intentat fer-ho a casa meva», diu. «Ho faig després de deixar el nen a l’escola, quan torno a casa, i són uns 15-20 minuts per mi, per a connectar amb mi mateixa, sense televisió, sense mòbil, sense res», afegeix. Segons la psicòloga de la Creu Roja, Olga Bernal, la resta de les participants compateixen una opinió similar. «M’han escrit coses impressionants. Moltes deien que havien connectat», afirma.
