La llegenda de la dona que al segle XVI va ser aparedada per error al Castell de Vulpellac pel seu marit, que va confessar de passada aquell crim en unes lloses amb frases en llatí que va instal·lar a terra a la vista de tothom, ha sortit a la llum en una mostra mil·lenària de ceràmica. La història, encara que sabuda per a alguns, era desconeguda per a molta gent de la comarca, fins que Ramon Mascort ha acollit a Torroella de Montgrí, a la seu de la fundació que presideix, cinc d’aquelles peces enigmàtiques. Mascort, un enamorat del col·leccionisme en diferents vessants, organitza fins al pròxim 27 de febrer una exposició al voltant dels mil anys de la ceràmica catalana al costat de l’associació dedicada a aquesta activitat. En una de les sales, les cinc rajoles revelen la llegenda del senyor del Castell de Vulpellac, Miquel Sarriera, que es remunta cinc segles per desvetllar un crim injust.
Ramon Mascort relata que, de ser cert el que ha arribat com una història transmesa de generació en generació, les peces encarregades per Sarriera són en realitat «una prova de penediment». La llegenda, explicada per Mascort a la Casa Galibern, la seu de la fundació amb el seu cognom, al·ludeix a què Miquel Sarriera es va deixar enganyar «per falsos rumors, per mentides i per la maldiença d’unes intrigues baixes i vils del personal que servia al castell». Aquelles «fake news» del moment, segons la mateixa narració, comprometien «l’honorabilitat de la seva dona en imputar-li un adulteri». Els rumors van ferir l’honor del propietari del castell que, «pel seu compte va infligir un càstig terrible, propi d’aquells temps, com era la mort».
Ramon Mascort diu que Miquel Sarriera va convidar la seva dona a passar «a una habitació mentre tenia a un paleta preparat amb maons i ciment a la porta». «Quan va entrar, van tapiar l’estada amb la senyora al seu interior i va morir tancada allí», afegeix, per fer-li immediatament un gir dramàtic a tot aquell succés, ja que «el temps va dissipar tot aquell rumor i l’home va comprovar que s’havia equivocat d’una forma que no tenia solució». Mascort precisa que «el seu penediment va ser tal que va decidir humiliar-se davant la societat i tothom d’una forma pública», tot i que sense arribar a posar-se en mans de la justícia. Va pensar a encarregar unes lloses pintades de blau amb cobalt «que expliquessin el seu sentiment» i que, amb frases extretes de la bíblia, diuen en llatí, com es pot comprovar en l’exposició actual, coses com a «Ego sum qui pecavi», alguna cosa així com «Jo soc el que va pecar», al costat de l’any, 1533. Encara n’hi ha més, perquè una altra de les rajoles que es poden veure a Torroella de Montgrí mostra la paraula a destra i sinistra «Qui», «Qui».
«Doce me facere voluntatem tuam», «Ensenya’m a complir la teva voluntat», és la frase de la tercera peça, mentre que les altres dues estan decorades amb escuts heràldics, en una d’elles i de forma clara el dels Sarriera, una flor de lis de la qual raja una riera. «Ho va col·locar al terra perquè tothom en entrar al castell ho trepitgés per a major humiliació seva», diu Mascort sobre la llegenda. Totes aquelles lloses, quatre de la Fundació Mascort i una del Museu del Disseny de Barcelona, fan 15 per 15 centímetres i estaran a la vista del públic gratuïtament fins a febrer, després que la mostra es perllongués davant les restriccions imposades per la Covid-19. Fins a 24 entitats i particulars han prestat per a aquesta exposició amb motiu del 40è aniversari de l’Associació Catalana de Ceràmica unes peces mai reunides anteriorment i entre les quals també destaca un plafó, denominat de la batalla dels gats i les rates, que representa de forma al·legòrica el setge de Perpinyà i Cotlliure de 1642 en el marc de la Guerra dels Segadors. En total, 260 obres amb el plat de terracota esmaltada més gran que es coneix en l’àmbit català o aiguamans mai reunits abans, que suposen una oportunitat única per a amants de llegendes, curiositats i de l’art que passin aquests dies per la Costa Brava.
