El salvadoreny Josué Aleman coordina l'Agenda després de la retirada dels seus fundadors, José María Vigili i el difunt Pere Casaldàliga.

Què suposa haver assumit la coordinació internacional de l’Agenda Llatinoamericana?

És un gran compromís, però no seria possible si no fóssim una xarxa internacional. Hem heretat tots els contactes de José María Vigil [cofundador de l’Agenda], ja sigui per demanar articles, les efemèrides, els martirologis, les portades... Res seria possible si no fos per la coordinació internacional i la participació de la xarxa d’aquí Girona.

En quin sentit?

Ells impulsen força projectes, i gràcies a ells és possible un agermanament entre la comissió gironina i la Universitat CentreAmericana (UCA), que és on hi ha un projecte formal que ens permet impulsar l’Agenda.

Com es manté vigent el llegat dels creadors de l’Agenda, Pere Casaldàliga i José María Vigil?

L’Agenda és el seu llegat, i quan algú en parla, són els noms que sonen. Són els seus pares, tot i que operativament ja ho havien deixat: Pere Casaldàliga per la malaltia i José María Vigil de forma conscient. Actualment, Vigil ja no hi té cap participació activa: només està atent a qualsevol informació i ens deriva persones que encara es comuniquen amb ell. Per tant, segueix amb nosaltres però com un més de la xarxa.

Mantindran el mateix model, o volen introduir canvis?

Volem anar-lo millorant. Ara que som una xarxa hi ha debat, celebrem assemblees, prenem decisions col·legiades... per exemple, la portada de 2023 sortirà d’un concurs. I a partir d’aquí, hi ha altres decisions a prendre, com ara sobre el format de l’Agenda: si bé es pot descarregar gratuïtament des del web gràcies a la comissió catalana, es vol generar una app per poder fer recerques, notificacions... A l’Agenda hi ha coses útils però que són estàtiques, i els nous lectors i lectores demanen una cosa més dinàmica.

En aquest context digital, té sentit continuar editant l’Agenda en paper?

No li volem treure importància al paper, perquè a Amèrica Llatina no tothom té mòbil. Per tant, la idea és que hi hagi les dues opcions, perquè es pugui adaptar a les necessitats de cadascú.

La causa d’enguany és «Organització popular. Esperança i acció transformadora». Es pot confiar en l’organització popular per canviar unes societats cada cop més individualistes?

Al final, malgrat que se’ns vulgui donar el relat que som més individualistes, sempre anem en col·lectivitat. No hi ha cap objectiu que es pugui aconseguir si no és de forma col·lectiva. Per tant, per més individualisme que hi hagi, la col·lectivitat no desapareix. I volem que cada Agenda reflecteixi el moment que vivim.

De quina manera?

Des de 2008 vivim, almenys oficialment, una crisi financera; després ha vingut la pandèmia i s’han accentuat algunes situacions relacionades amb l’autoritarisme i l’extrema dreta, amb conseqüències que porten a més individualisme, més segregació, més racisme... tot això són causes que estan reflectides en l’Agenda. També la democràcia està passant un moment delicat, almenys a Amèrica Llatina, on en alguns països, com El Salvador, s’està donant a la gent el relat que s’ha de qüestionar la democràcia. I està funcionant, lamentablement.

Per part de l’extrema dreta?

Es pot dir que sí, tot i que vestida de cap color perquè s’allunyen de qualsevol ideologia. Ells diuen que no són de dretes ni d’esquerres.

Populisme, vaja.

Sí. Per això l’organització social és necessària, perquè hi ha països, com el meu, on les organitzacions socials ara són enemics, amenacen, promouen cops d’estat... aquestes organitzacions populars, encara que portin molt de temps, es miren amb perill. I el que s’està intentant fer amb l’Agenda és arribar a la gent amb noves formes i pensaments. Perquè de fet, els populismes sovint es nodreixen de les organitzacions socials per créixer.

Com?

S’organitzen al voltant d’un relat i aquest relat sempre diu que cal unir-se perquè els interessos siguin garantits. Aleshores, també s’ha de veure el perill de com les formes d’organització social poden servir per dominar ments i colonitzar-nos d’una altra manera. Al final, l’organització és una eina. Si s’utilitza per al bé o per al mal, ja no és cosa nostra.

En els últims anys, l’Agenda ha tractat l’ecologisme, el feminisme, les noves tecnologies... quines són les principals urgències que té el planeta?

A mi no m’agrada parlar del planeta, perquè si fem massa global la causa, descuidem les causes locals. Cadascú ha d’identificar quina és la seva causa local i després posar-les en conjunt per veure quines són les que es repeteixen més i són més urgents. Per exemple, tenim molta documentació per determinar que el canvi climàtic és un problema urgent a tot arreu. Però al globalitzar el concepte, n’hi ha que no s’ho creuen i pensen que és mentida, perquè no s’entén d’on ve. Però si vaig a la meva localitat i identifico quines coses que estan influint negativament en el canvi climàtic, puc entendre millor el que està passant.

Alguna causa local especialment destacada?

A El Salvador, per exemple, hi ha el tema de l’aigua. A finals de 2022, s’espera que una operadora minera de Canadà comenci a treballar a Guatemala. El problema és que el riu més gran d’El Salvador comença a Guatemala, i el danyaran. Les nostres autoritats no s’han pronunciat encara al respecte, i això preocupa. O a Equador estan desplaçant persones per construir projectes habitacionals. O a Brasil, que segueixen desforestant l’Amazones i estan fent fora gent que ha viscut allà durant generacions.

L’Agenda vol recollir informacions alternatives a les dels mitjans tradicionals?

Sí. Oferim dades, visions de problemes que se senten propis al llegir-los i veure que passen a altres llocs. Cal plantejar-nos diferents situacions per conèixer-les i adonar-nos que cal lluitar pel bé comú, la sostenibilitat o la no violència.

L’Agenda també vol ser una denúncia de les desigualtats entre societats i països. La Covid-19 les accentuarà encara més?

Sí, i cal preparar-se, precisament, perquè s’espera que hi hagi més pandèmies i noves situacions. Per això parlem de reorganització social. És important que estiguem informats, perquè un dels problemes més importants ara mateix, almenys en el meu país, és el dels populismes. Durant les crisis, els populismes es fan més forts, i això està passant.

I a Llatinoamèrica hi ha diversos exemples, com Jair Bolsonaro al Brasil.

Sí, i són populismes que funcionen molt bé. I també hi ha el dogmatisme, que és difícil treballar amb ell. A Europa tot és més laic, però a Llatinoamèrica, utilitzar el nom de Déu encara és una arma molt poderosa. Fa que la gent es resigni davant certes situacions.