Així, tal com sona. El tema me l’han suggerit aquests animalets que per a mi són quasi domèstics, perquè una resident de 102 anys els alimenta cada dia amb abundància de pa blanc sobrer a les hores dels àpats.

Una llarga i generosa terrassa de La Residència de Les Vetes fa de menjadora i un servidor diu el Rosari passant a la vora d’aquest bestiar alat que, excepte els pardals, es va tornant un pèl domèstic. Ells van veient que nosaltres, que som , per a ells, uns animals estranys, no volem caçar-los, ho saben, i es deixen contemplar.

L’article és el fruit d’aquesta contemplació. Són unes bestioles magnífiques. Les tórtores i els coloms van mudats sempre. Tenen uns ulls brillants, una petita circumferència perfecta, no davant del front, sinó a la zona més lateral. El plomatge és d’una d’un elegància discreta i fina.

Els coloms porten un sotacoll morat tirant a blau i verd, amb un plomatge vellutat, llis com una peça de marca. A les puntes de les ales, com un a marca de màrqueting, hi figuren dues pinzellades gruixudes, negres, que em fan pensar en un quadre del pintor Miró. Les tórtores porten un collaret negre brillant només en la seva part externa del coll. Un tret de bellesa permanent.

Els pardals semblen un món de menors barroers i inestables, sense deixar-se contemplar. Contemplar! Aquesta és la paraula.

N’he tingut prou amb algun colom i alguna tórtora per deduir que el món és un museu vivent de bellesa. D’art i de ciència.

Cap colom ni cap tórtora és una caricatura. En el meu petit món que trepitjo cada dia hi trobo espais de bellesa, a l’abast de tothom. L’home escobreix les lleis de la natura. Art i ciència.

Només Déu l’ha pogut crear. És un devessall d’Art i de Coneixement. Un obsequi diví de bellesa i d’Amor.