Fa unes setmanes aquest diari publicava en portada el titular Experts reclamen més «lideratge i projecte» per a les comarques gironines. Era la conclusió, gens desencertada, que la periodista treia d’una jornada organitzada per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG i promoguda pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. En aquest marc, que s’ha repetit en altres ciutats catalanes, diversos experts van fer aportacions i debatre sobre les relacions entre les comarques gironines i les metropolitanes; les existents, les necessàries i les volgudes. No és, aquest, un tema menor. De fet, podríem dir que aquestes relacions àmplies, creixents i complexes entre les diferents regions defineixen com funciona realment el país, més enllà de retòriques de camp-ciutat, equilibri-desequilibri, concentració-dispersió... que sovint omplen de buidor el debat territorial a Catalunya.

En el debat, i en els documents previs elaborats per preparar-lo, es posava de manifest que la interacció entre les comarques gironines en termes funcionals és molt elevada, però també diversa. És a dir, que no podem veure aquest territori com un tot homogeni sinó ben al contrari i, com a conseqüència, els plantejaments de competència amb la regió metropolitana, o d’integració a la mateixa, o de complementarietat... són tots ells possibles simultàniament, en funció d’on es parli (no es el mateix la plana de la Selva que el Ripollès o l’àrea urbana de Girona o els Empordà) i de quina activitat es parli (habitatge, serveis, cultura, infraestructures,...). Sembla una obvietat, però és necessari ressaltar-ho quan molt sovint el debat públic sobre aquestes qüestions es fa en termes simples d’«expansionisme», d’«absorció» ... de prejudicis mutus i llocs comuns (com «comarques gironines idíl·liques», «àrea metropolitana inhabitable»...) o d’experiències personals elevades a categoria.

Tornant però al titular, el que aconseguia ressaltar era una conclusió no prevista pels organitzadors: que el parlar de les relacions amb la regió metropolitana fos un pretext per parlar d’aquí, de les comarques gironines. I, encara més, revelava que segons els participants es trobava a faltar un projecte col·lectiu, compartit i explícit per aquest territori. Aquestes comarques, més que d’altres, estan sotmeses a unes dinàmiques potentíssimes de gran escala, precisament per la seva interrelació amb una gran àrea urbana, per la condició fronterera i enmig d’un gran corredor econòmic i cultural, i per recursos turístics com la Costa Brava i els Pirineus. I potser per aquest mateix context, tant en conjunt com per parts, sovint han adoptat una postura entre l’«oportunisme» i la «passivitat» davant tot allò que es presenta com un «motor de progrés». Una mena de «tot hi cap» pel qual volem fer compatibles una destinació turística de primer ordre mundial (amb tot el que hi va associat: urbanitzacions, camps de golf, aeròdroms, ports esportius, etc.), un hub de la logística i les grans infraestructures, la producció ramadera intensiva, una marca territorial que pivota en torn el patrimoni natural i cultural, etc. Davant de tot això, és indispensable disposar d’un projecte propi amb el qual incidir en unes dinàmiques que per si soles poden arrossegar-nos cap a indrets i situacions no desitjats.

Una estratègia per encarar un futur que és ben evident que ha d’estar ple de decisions de màxima transcendència en relació a múltiples aspectes. En primer lloc, l’emergència climàtica que ens obliga a repensar el front marítim, el risc d’incendis i inundacions, l’aparició de nous patògens i malalties, l’efecte de les onades de calor a les àrees urbanes, o la pèrdua de productivitat agrícola. Però també, les infraestructures i la seva integració paisatgística i urbana (també les energètiques i de la logística), seguint per polítiques d’habitatge, d’integració social, de formació a tots nivells, de mobilitat, de model econòmic... i tot això en un marc de descarbonització obligada en què tothom haurà de remar en direcció contrària a l’habitual. Cada territori serà responsable d’una part no menyspreable de les decisions que li conferiran resiliència i prosperitat en un segle que es preveu de Tourmalets un rere l’altre. Estem entomant el canvi d’època en què ens trobem amb la solvència i visió estratègica que requereix?

Potser seria necessari, doncs, que algú recollís la bandera d’impulsar aquest projecte col·lectiu. La Diputació, que en alguns aspectes ja està demostrant una iniciativa oportuna i a l’escala adequada, com per exemple en temes energètics i d’adaptació al canvi climàtic a nivell local (amb el projecte ECTADAPT, per exemple), semblaria la instància més adequada com a paraigua i motor institucional. I també la pròpia UdG, que parteix de la vocació fundacional de ser una universitat «territorial» i disposa d’un capital científic insubstituïble. A partir d’aquestes dues institucions s’hauria de circular per la doble via; per un costat, la d’activar els actors necessaris i teixir complicitats i, per altre costat, d’ampliar i aprofundir en l’imprescindible coneixement de les dinàmiques territorials respecte a les quals en molts aspectes hi ha molts buits. Tenim a tocar els fons Next Generation per a la recuperació post-covid i seguirem amb l’European Green Deal com a horitzó de referència per a la resta de la dècada. Segons com es concebin i recepcionin des dels territoris, poden esdevenir una febre de l’or i el país de «capelletes» que ens han dut fins on som avui, o un «manà» de pluja fina ben distribuïda que doni moció a un projecte conjunt. Fem l’exercici d’asseure’ns i sumar intel·ligències per pensar les comarques gironines. Qui fa el primer pas?