Qui té fills segur que ha sentit a parlar de Míriam Tirado. Tot i que reconeix que «a vegades» hi ha gent que vol tenir fills per a poder fer «el check» vital, està convençuda que els pares d’avui estan trencant motlles per a educar amb una recepta inèdita, encara en exploració.
Educar les emocions està de moda o era una assignatura pendent?
Era una necessitat. A més, la pandèmia ha fet evident la necessitat d’aprendre a gestionar les nostres emocions. Però ens queda molt camí per a recórrer.
Fins hi tot hi ha escoles que treballen les emocions en forma d’assignatura. El model ha d’anar cap aquí?
La presència d’un acompanyament emocional conscient ha de venir des de molts àmbits, tant des de l’escola com de la família, però també des de la societat. Tots eduquem, per tant ha d’abraçar tots els àmbits. La nostra societat ha patit ignorància emocional durant segles i, ara que hi posem atenció, també hem de posar-hi tots els recursos.
A quina edat s’han de començar a treballar les emocions?
Des del primer minut. Als nadons se’ls ha d’acompanyar emocionalment. Quan ploren hi hem de posar paraules, dir-los: «entenc que ho estàs passant malament, però soc aquí i t’ajudo». Evidentment no entendrà el llenguatge però sí l’emoció que hi ha en nosaltres.
Els adults sabem gestionar bé les emocions?
Gens. La demostració és que sovint ens enfadem si els nostres fills s’enfaden o estem tristos si ells ho estan. Ens enganxem a les seves emocions com si fossin pròpies perquè no hem après a gestionar les nostres ni sabem com actuar. Ens costa perquè ningú ens n’ha ensenyat, no ho tenim integrat. Hem de desaprendre i reeducar-nos.
Defensa que les emocions no són ni positives ni negatives.
Les emocions, en realitat, són neutres. El que agafa matisos és la manera en què les vivim. Però totes les emocions tenen la mateixa funció: ensenyar-nos alguna cosa que hem de veure.
Les emocions caduquen?
Les emocions van i venen, com les onades del mar. A vegades són intenses, d’altres no. Però el que va canviant és la manera com les afrontem i, com més experiència i més educació emocional, més fàcil ens serà gestionar les emocions que no són tan agradables.
Quina és l’emoció que ens costa més de digerir?
Tothom té una emoció que li és més difícil de viure. Hem d’identificar la que ens costa més. Amb els fills, la ràbia és la que portem pitjor. No ens agrada que s’enfadin i ens costa molt acompanyar-los amb amor i respecte quan ens munten el «pollastre del segle». Ens és més fàcil ignorar-los o renyar-los que acompanyar-los. Però hem d’entendre que al darrera d’aquella emoció hi ha un motiu que fa que el nen no estigui bé. I l’hem d’ajudar, perquè tothom mereix ser tingut en compte quan està patint.
Aposta per un model de criança conscient. En què consisteix?
És criar i educar sent conscients de què és nostre i què no és nostre i és dels nostres fills, sense carregar amb expectatives ni mancances, sent conscients de com vam ser criats per a no replicar un patró que no voldríem repetir. És créixer junts, no és una criança jeràrquica on l’adult mana i el nen obeeix, sinó una criança on connectes amb el nen tenint en compte la seva maduresa i les seves necessitats, però també el que l’adult necessita.
La criança és inconscient?
La gran majoria de vegades, sí. Fem les coses perquè les hem vist fer sempre així, sense qüestionar-nos si estan bé o si en agrada fer-les d’aquesta manera. Ho fem de forma automàtica, responent al patró de criança familiar i a un patró social, seguint el que fa tothom. Però sovint està molt poc alineat amb nosaltres. Ens hem de preguntar quin tipus de relació volem crear amb els nostres fills. Hem de tenint-los en compte i ser conscients de quan estem actuant de manera reactiva, quan estem sent l’adult que hauríem de ser i quan actuem com nens petits que estan enfadats.
Els pares es plantegen com criar els fills o acaba sent una qüestió de supervivència?
La societat no ajuda. La falta de conciliació familiar fa que a dia d’avui criar els fills sigui gairebé un acte heroic.
Quins són els errors més comuns que cometen els pares?
Principalment, enganxar-se a les emocions dels fills, prendre’s el comportament que tenen com quelcom personal, no separar els comportaments de les emocions, intentar omplir-se dels fills perquè els facin feliços i bolcar en ells les seves expectatives.
Hem passat d’un model autoritari a un model excessivament permissiu?
Hi ha molta confusió. Tenim clar que no volem fer-ho de manera autoritària, però no sabem quina és l’altra via. Hi ha qui pensa que és que el nen faci el que vulgui. I no es tracta d’això. Els límits són la base de la criança. Han de ser límits conscients, no arbitraris. Però no tenim referents, som de les primeres generacions que criem diferent de com ho van fer els nostres pares. I els primers sempre van més perduts.
