Per acabar amb els «sostres de vidre». Per aconseguir una millor conciliació laboral i familiar. Per conquerir una veritable equiparació salarial. Per aconseguir una millor atenció mèdica. Per acabar amb actituds masclistes que encara estan massa normalitzades. Cadascuna de les centenars de dones que van participar ahir en la manifestació feminista del 8-M a Girona tenia les seves pròpies raons, però hi havia un sentiment compartit: tot i que durant les últimes dècades s’ha avançat en matèria d’igualtat, encara hi ha molt camí per recórrer. La manifestació, organitzada per la Coordinadora de Feminismes Anticapitalista, va començar amb una concentració a la plaça U d’octubre, amb un pilar dels Xoriguers de la UdG i actuacions musicals. Posteriorment, les participants van recórrer el centre de la ciutat i, després de tallar la Gran Via Jaume I, van acabar a la mateixa plaça on havien començat.

Va ser una manifestació transversal, amb dones de totes les edats, però hi va haver una nodrida representació de joves. Una d’elles era la Paris Uwira, de setze anys. «Tinc molt clar que s’han de reivindicar els drets de totes les dones, independentment de la seva raça, origen o ocupació», va explicar, tot subratllant la necessitat de manifestacions com les d’ahir: «Com més vinguem, més veu tindrem entre totes». En aquest sentit, també va advertir que entre alguns nois joves encara hi ha actituds masclistes que s’acaben normalitzant, tot i que no hauria de ser així. «Cal una millor educació, no només a l’escola sinó també, sobretot, a casa», va demanar.

La Paula Fernández, de 20 anys, considera que les xarxes socials i els mitjans de comunicació -en el seu cas, gràcies al podcast Estirando el Chicle- han contribuït a generar una alta conscienciació feminista entre les més joves. «No pot ser que, per exemple, que les condicions del futbol femení siguin tan diferents a les del masculí», va lamentar. És per això que va subratllar la necessitat de dies com el 8-M: «Sembla que, en la vida diària, a vegades ens oblidem una mica de la perspectiva de gènere, i per això cal un dia per reivindicar-la», va indicar.

L’Emma Rabasseda, als seus disset anys, considerava que el masclisme, al llarg de la seva història, sempre «s’ha manifestat institucionalment», i que avui encara es permeten moltes violències contra les dones perquè no són una qüestió física. «Volem reivindicar que no som un objecte, sinó que som persones amb els nostres desitjos i aspiracions i ens podem valdre per nosaltres mateixes», va reblar, tot recordant que, malgrat els avenços dels últims anys, «encara hi ha moviments de dreta que defensen que el masclisme no existeix o que el feminisme no és necessari».

I entre els més joves també hi havia l’Ash, un noi trans de quinze anys que havia volgut assistir a la manifestació per mostrar el seu suport al moviment feminista: «Els nois trans, tot i que som nois, hem viscut molta part de la nostra vida vistos com a noies, de manera que hem experimentat la misogínia i ho volem denunciar», va explicar. Al seu costat, la seva amiga, Caterina Blancafort, explicava que cal lluitar «no només pels drets de les dones blanques cis i heteros, sinó de totes les dones i incloure tot el moviment LGTBI».

Entre les manifestants també es podien veure mares acompanyades de les seves filles. Entre elles hi havia la Lara Redondo, llevadora de professió, al costat de la seva filla Júlia, de nou anys. «Durant molts anys les dones hem estat un col·lectiu invisibilitzat i vulnerable, però cada cop som més potents i ens estem empoderant», va indicar, tot afegint que encara falten millores a molts nivells, com el mèdic, el social i el laboral.

La Goretti Xiberta i la Irene Poch, de 42 i 48 anys, s’hi mostraven d’acord. «L’educació dels fills encara recau molt més en les dones que els homes, quan hauria d’estar igualada. L’entrada de la dona al món laboral, l’únic que ha acabat significant, és que els fills passin moltes més hores fora de casa», va lamentar Poch, mestra de professió. És per això que va reivindicar que el treball de cures hauria d’estar molt més ben repartit: «S’ha avançat molt, però no ens podem plantar ara».

Finalment, per a l’Eva Jiménez, de 45 anys, durant els últims anys les desigualtats s’han visibilitzat més «i molta gent pensa que ja no és necessari manifestar-se, però la realitat ens demostra que molts dels problemes encara no s’han resolt».