Diari de Girona

Diari de Girona

«La gent s’aferra a les seves pertinences quan ens veu, això et genera molta tristesa»

Participen al projecte «Joves migrats sols» de l’Ajuntament de Girona, que durant el 2021 va atendre 106 nois i 7 noies que es trobaven en situació greu de marginalitat o sensellarisme · Els marroquins representen el 95% dels usuaris atesos, seguit dels algerians, ghanesos, tunisians i sud-americans

Els tres joves acudeixen al local per a menjar i rentar-se la roba, on es retroben amb la resta de companys. | DAVID APARICIO

Els tres joves, nascuts al Marroc, van arribar a Girona perseguint un mateix somni: «un futur millor». Conscients que el camí no seria gens fàcil, van carregar la motxilla -de roba i expectatives- i van enfilar un viatge inhòspit que els havia de portar a un país generosament idealitzat.

Però a vegades, la línia imaginària que separa la realitat i la ficció és massa densa. En Marwel (20 anys), invertia els seus estius posant i traient para-sols al litoral que l’havia vist créixer. Però quan la temporada turística abaixava la persiana, es quedava sense feina. Estiu rere estiu. Fins que va dir prou. Va repetir la maniobra «moltes vegades». Primer, sota un camió. Després, a bord d’una pastera. «En el pas per l’estret de Gibraltar bolcàvem una vegada i una altra, l’embarcació era molt petita, només teníem dues opcions: o moríem o sobrevivíem», recorda, sense desdibuixar un somriure que, confessen els companys, és permanent.

En desembarcar a Girona, va topar amb un territori desconegut que li girava l’esquena. «La primera pregunta que et fan en cada entrevista de feina és: tens papers? Si no en tens, no tens cap opció», va reblar. De fet, la manca d’ingressos el va portar a dormir al carrer. «La gent que passava pel meu costat treia el mòbil i em feia fotografies mentre dormia, fins i tot un dia em van tirar una mandarina esclafada», recorda. «Em sentia com si fos un gat», lamenta. Ara, ha trobat un refugi a La Sopa, però només s’hi podrà estar dues setmanes.

«La primera pregunta que et fan en cada entrevista de feina és: tens papers? Si no en tens, no tens cap opció»

Marwel - Migrant de 20 anys

decoration

Malgrat la distància, la seva mare es posa en contacte amb ell per a saber com està. «Em veig obligat a mentir-la perquè no es preocupi, a dir-li que tot em va molt bé, que estic molt content, quan en realitat estic sol i no tinc res», confessa. I és que si hagués sabut que aquí seria tan difícil (o gairebé impossible) trobar feina i establir-se, «hauria escollit un altre país». «Aquí no puc treballar, és el mateix que em passava al Marroc i per això vaig decidir deixar-ho tot i fugir», recorda. Si pogués escollir, assegura, voldria ser mecànic de motos. Però de moment, no veu la llum al final del túnel. «No tinc ningú aquí, estic completament sol», sosté.

Parèntesi burocràtic

Però a Girona, en aquest parèntesi burocràtic al que els ha evocat la vida, ha topat amb altres migrants que, com ell, han arribat sols. És el cas de l’Aymane (19 anys), un dels darrers en incorporar-se al grup. Després de trepitjar per primera vegada la ciutat fa només dos mesos, ha fet mans i mànigues per a aprendre castellà. El seu truc: Youtube. «Aprenc mirant sèries i m’estudio el vocabulari», explica. Però la seva arribada encara és molt recent i, amb mirada nostàlgica, rememora la seva darrera nit a casa aixoplugat per tot el que coneixia. «No vaig aconseguir dormir en tota la nit, era molt difícil fer-me a la idea que m’havia d’acomiadar de la meva família», recorda. I és que a més, la seva família s’hi resistia. «No vaig aconseguir convèncer als meus pares, els semblava una mala idea que vingués».

Ell, però, va arribar en avió amb un visat de turista. Però de moment, tampoc pot treballar. Ni podrà fins d’aquí tres anys, quan aconsegueixi regularitzar la seva situació. I mentrestant, somnia. Voldria estudiar per a convertir-se en un cuiner d’èxit. I ser jugador de futbol també el convenç. Del Barça. Tot i que reconeix que també acceptaria una oferta del Girona FC.

Arriben a la recerca d’un «futur millor», però lamenten les dificultats que pateixen per accedir al mercat laboral

decoration

Quan treballar és un desig

El tercer jove, també de 19 anys, prefereix mantenir el seu nom en l’anonimat. Als 15 anys, explica, va fugir sol a Melilla. En complir la majoria d’edat, va arribar a Girona. «No tinc cap ajuda de ningú però vull sortir-me’n sol, sé que puc aconseguir-ho, tothom té dues mans i dos peus», assegura. I és que, admet, «treballar serà l’única manera d’aconseguir que la meva vida sigui millor». Amb tot, lamenta que la societat «d’aquí» és «racista». Al supermercat, al tren, a la discoteca. «La gent s’aferra a les seves pertinences quan ens veu, això et genera molta tristesa», lamenta. «Som persones normals», reivindica. Tot i això, assegura que ha viscut tantes penúries que ha pres una decisió: ara només recordarà «les coses alegres».

«Treballar serà l’única manera d’aconseguir que la meva vida sigui millor

Migrant de 19 anys

decoration

Ara, els joves es reuneixen en un local al cor de Girona per a menjar i rentar-se la roba. Són alguns dels noms propis que donen forma al projecte «Joves migrats sols» de l’Ajuntament de Girona, que durant el 2021 va atendre 106 nois i 7 noies que es trobaven en situació greu de marginalitat o sensellarisme. Els marroquins representen el 95% dels usuaris atesos, seguit dels algerians, ghanesos, tunisians, sud-americans i, de tant en tant, «algun europeu», sosté el tècnic dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, Jordi Roura. Amb tot, assegura que «el que uneix als joves és que no tenen una xarxa que els pugui acollir».

Compartir l'article

stats