Una noia de l’Àfrica subsahariana, de 18 anys, resident en un poble del Pla de l’Estany, fa cinc dies que està tancada a casa després de negar-se al casament que li imposa la seva família. Des del captiveri va poder fer servir un mòbil per demanar auxili. Com protegir-la? L’associació Legki Yakaru, que fa més de 20 anys que lluita contra la mutilació genital femenina, està buscant un lloc segur per allunyar-la dels seus progenitors.
Aquesta entitat d’africanes manté la croada contra els matrimonis forçosos, una xacra encara invisible a Catalunya. Policia, pediatres i associacions insisteixen en la necessitat d’invertir en projectes de mediació cultural: parlar del tema, formar els migrants i donar a conèixer els drets de les dones.
Els treballadors socials, juntament amb les entitats, planegen posar data a una fugida precipitada de la noia. Buscar-li un lloc segur i un acompanyament psicològic i laboral
Trencar amb tot
Dilluns passat estava prevista una reunió en un poble del Pla de l’Estany per apaivagar els ànims de la família que volia imposar el casament a aquesta jove. La veu d’alarma la va donar un company de l’escola d’adults, que va anar directe al local de l’ONG. El pla era parlar amb els pares i amb la noia. Aplicar la mediació intercultural, aixafar estigmes, tabús, empoderar la jove i convèncer els pares que cal trencar amb una tradició que és més masclista que no pas cultural.
Els pares no hi van anar i tampoc la noia: des de dijous que està tancada. Els treballadors socials, juntament amb les entitats, planegen posar data a una fugida precipitada de la noia. Buscar-li un lloc segur i un acompanyament psicològic i laboral. És la solució més dramàtica, trencar amb tot. No en queda cap altra.
Ho explicava a la sortida de la reunió Dialla Dialle, presidenta de l’associació Legki Yakaru (Dona d’Avui) a Banyoles. Aquesta maliana de 43 anys va arribar a Catalunya amb 15, embarassada del seu primer nadó. Era analfabeta, es va casar amb 13 anys i al cap de poques setmanes de vida li van mutilar els genitals. Igual que la seva mare, la seva àvia i totes les avantpassades. «En la mutilació, com els matrimonis forçats, penses que és el millor per a tu. Fins que t’adones que vens d’un país patriarcal, que les vides de les nenes no depenen d’elles sinó dels marits, pares, germans... i que no tenim dret a triar», diu Dialla.
Mutilades del plaer
Quan va arribar a Banyoles (1993), hi havia dones que practicaven la mutilació genital femenina a les comarques gironines. El 1989 i el 1990 es van detectar els primers casos a Mataró i l’hospital Josep Trueta de Girona. «Quan va néixer la meva filla, volia que li practiquessin l’ablació», segueix Dialla, avui activista incansable. A través d’amigues, parents i conegudes va descobrir que hi havia dones que mantenien els genitals intactes. S’adonà dels riscos d’infeccions, dolor, hemorràgies i la pèrdua del plaer sexual que comportava la mutilació. I va decidir, amb altres companyes, lluitar contra aquesta pràctica ancestral creant una associació sempre oberta per a la comunitat migrant.
Amb l’ajuda d’aquestes dones, i la implicació dels pediatres a inicis dels anys 90, Catalunya, especialment les comarques gironines, es van convertir en les primeres zones de l’estat a detectar casos de nenes mutilades. «El primer va ser trencar la barrera de la vergonya de les mares i les dones de la comunitat subsahariana. Informar-los del que els han fet, què és, que puguin preguntar... i es van adonar que era molt greu. Has de pensar que abans de saber què és la mutilació moltes d’aquestes dones se sentien orgulloses», comenta.
L’exemple d’aquesta reivindicació intenten aplicar-lo amb els matrimonis forçats i la poligàmia. El problema no és tan fàcil de detectar (no es veu amb una exploració) i són molts més països on està normalitzat (no només africans, també de Llatinoamèrica i Àsia). Les possibles víctimes són moltíssimes més. Les xifres dels Mossos van en direcció oposada. Des del 2008, per cada matrimoni forçós detectat a Catalunya n’hi ha dos més d’ablació.
«No només és un tema de masclisme, també de racisme. Es barreja tradició, identitat, colonialisme i drets de les dones. Contra l’ablació i els matrimonis forçats ens hem d’apropar a aquestes nenes i les seves famílies»
Acció pels drets
«Quan els pares van comprendre la gravetat d’afectació física i emocional de la mutilació, van ser els primers a eradicar aquesta pràctica», confirma la pediatra Inma Sau. Ara treballa a Santa Coloma de Farners, però a finals dels 90 i principis dels 2000 va estar a Olot i Banyoles i va veure com, a partir de les reagrupacions familiars dels 90, augmentava el nombre de nenes mutilades o que viatjaven a Àfrica per a practicar aquest ritu. Van demanar les primeres retirades de passaport i van fer les primeres xerrades a les dones.
«No només és un tema de masclisme, també de racisme. Es barreja tradició, identitat, colonialisme i drets de les dones. Contra l’ablació i els matrimonis forçats ens hem d’apropar a aquestes nenes i les seves famílies: que puguin anar a les excursions, que vagin a escola, que puguin fer esports... Dir-los que tenen els mateixos drets i oportunitats que la resta de nens i nenes», insisteix Sau.
«El veritable problema és que no tenim recursos per a projectes, per formar i tenir mediadors culturals que s’acostin a la realitat de totes les famílies. Formar pediatres, ginecòlegs, serveis socials.... És clar que les famílies tenen por a l’occidentalització, que els fills perdin la identitat cultural i familiar, per això és important treballar amb ells!», insisteix Dialle.
La fundació Wassu, adscrita a la UAB, ha desenvolupat metodologies i feines a Àfrica i Europa per abordar els drets de les nenes migrants. «Les retirades de passaport i l’abordatge policial han de ser l’última opció: cal conèixer i entrar a totes les comunitats. I treballar als països d’origen. Moltes famílies envien les nenes de tornada perquè les mutilin, les casin... i eviten la persecució policial aquí», sosté la directora, Adriana Kaplan. L’experta calcula que només a Catalunya «falten 400 nenes fugides» per por que els retirin el passaport o els tanquin a la presó.
