Quiosc

Diari de Girona

REPORTATGE

Una entitat banyolina intenta frenar un matrimoni forçat

La ONG Legki Yakaru, que suma 20 anys d’experiència combatent la xacra de les mutilacions del clítoris, intervé per evitar un casament no desitjat d’una noia del Pla de l’Estany

Dialla Diarra, presidenta de l’assocació Legki Yakaru David Aparicio

Una noia de l’Àfrica subsahariana, de 18 anys, resident en un poble del Pla de l’Estany, fa cinc dies que està tancada a casa després de negar-se al casament que li imposa la seva família. Des del captiveri va poder fer servir un mòbil per demanar auxili. Com protegir-la? L’associació Legki Yakaru, que fa més de 20 anys que lluita contra la mutilació genital femenina, està buscant un lloc segur per allunyar-la dels seus progenitors.

Aquesta entitat d’africanes manté la croada contra els matrimonis forçosos, una xacra encara invisible a Catalunya. Policia, pediatres i associacions insisteixen en la necessitat d’invertir en projectes de mediació cultural: parlar del tema, formar els migrants i donar a conèixer els drets de les dones.

Els treballadors socials, juntament amb les entitats, planegen posar data a una fugida precipitada de la noia. Buscar-li un lloc segur i un acompanyament psicològic i laboral

decoration

Trencar amb tot

Dilluns passat estava prevista una reunió en un poble del Pla de l’Estany per apaivagar els ànims de la família que volia imposar el casament a aquesta jove. La veu d’alarma la va donar un company de l’escola d’adults, que va anar directe al local de l’ONG. El pla era parlar amb els pares i amb la noia. Aplicar la mediació intercultural, aixafar estigmes, tabús, empoderar la jove i convèncer els pares que cal trencar amb una tradició que és més masclista que no pas cultural.

Els pares no hi van anar i tampoc la noia: des de dijous que està tancada. Els treballadors socials, juntament amb les entitats, planegen posar data a una fugida precipitada de la noia. Buscar-li un lloc segur i un acompanyament psicològic i laboral. És la solució més dramàtica, trencar amb tot. No en queda cap altra.

Ho explicava a la sortida de la reunió Dialla Dialle, presidenta de l’associació Legki Yakaru (Dona d’Avui) a Banyoles. Aquesta maliana de 43 anys va arribar a Catalunya amb 15, embarassada del seu primer nadó. Era analfabeta, es va casar amb 13 anys i al cap de poques setmanes de vida li van mutilar els genitals. Igual que la seva mare, la seva àvia i totes les avantpassades. «En la mutilació, com els matrimonis forçats, penses que és el millor per a tu. Fins que t’adones que vens d’un país patriarcal, que les vides de les nenes no depenen d’elles sinó dels marits, pares, germans... i que no tenim dret a triar», diu Dialla.

Mutilades del plaer

Quan va arribar a Banyoles (1993), hi havia dones que practicaven la mutilació genital femenina a les comarques gironines. El 1989 i el 1990 es van detectar els primers casos a Mataró i l’hospital Josep Trueta de Girona. «Quan va néixer la meva filla, volia que li practiquessin l’ablació», segueix Dialla, avui activista incansable. A través d’amigues, parents i conegudes va descobrir que hi havia dones que mantenien els genitals intactes. S’adonà dels riscos d’infeccions, dolor, hemorràgies i la pèrdua del plaer sexual que comportava la mutilació. I va decidir, amb altres companyes, lluitar contra aquesta pràctica ancestral creant una associació sempre oberta per a la comunitat migrant.

Amb l’ajuda d’aquestes dones, i la implicació dels pediatres a inicis dels anys 90, Catalunya, especialment les comarques gironines, es van convertir en les primeres zones de l’estat a detectar casos de nenes mutilades. «El primer va ser trencar la barrera de la vergonya de les mares i les dones de la comunitat subsahariana. Informar-los del que els han fet, què és, que puguin preguntar... i es van adonar que era molt greu. Has de pensar que abans de saber què és la mutilació moltes d’aquestes dones se sentien orgulloses», comenta.

L’exemple d’aquesta reivindicació intenten aplicar-lo amb els matrimonis forçats i la poligàmia. El problema no és tan fàcil de detectar (no es veu amb una exploració) i són molts més països on està normalitzat (no només africans, també de Llatinoamèrica i Àsia). Les possibles víctimes són moltíssimes més. Les xifres dels Mossos van en direcció oposada. Des del 2008, per cada matrimoni forçós detectat a Catalunya n’hi ha dos més d’ablació.

«No només és un tema de masclisme, també de racisme. Es barreja tradició, identitat, colonialisme i drets de les dones. Contra l’ablació i els matrimonis forçats ens hem d’apropar a aquestes nenes i les seves famílies»

Inma Sau - Pediatra

decoration

Acció pels drets

«Quan els pares van comprendre la gravetat d’afectació física i emocional de la mutilació, van ser els primers a eradicar aquesta pràctica», confirma la pediatra Inma Sau. Ara treballa a Santa Coloma de Farners, però a finals dels 90 i principis dels 2000 va estar a Olot i Banyoles i va veure com, a partir de les reagrupacions familiars dels 90, augmentava el nombre de nenes mutilades o que viatjaven a Àfrica per a practicar aquest ritu. Van demanar les primeres retirades de passaport i van fer les primeres xerrades a les dones.

«No només és un tema de masclisme, també de racisme. Es barreja tradició, identitat, colonialisme i drets de les dones. Contra l’ablació i els matrimonis forçats ens hem d’apropar a aquestes nenes i les seves famílies: que puguin anar a les excursions, que vagin a escola, que puguin fer esports... Dir-los que tenen els mateixos drets i oportunitats que la resta de nens i nenes», insisteix Sau.

«El veritable problema és que no tenim recursos per a projectes, per formar i tenir mediadors culturals que s’acostin a la realitat de totes les famílies. Formar pediatres, ginecòlegs, serveis socials.... És clar que les famílies tenen por a l’occidentalització, que els fills perdin la identitat cultural i familiar, per això és important treballar amb ells!», insisteix Dialle.

La fundació Wassu, adscrita a la UAB, ha desenvolupat metodologies i feines a Àfrica i Europa per abordar els drets de les nenes migrants. «Les retirades de passaport i l’abordatge policial han de ser l’última opció: cal conèixer i entrar a totes les comunitats. I treballar als països d’origen. Moltes famílies envien les nenes de tornada perquè les mutilin, les casin... i eviten la persecució policial aquí», sosté la directora, Adriana Kaplan. L’experta calcula que només a Catalunya «falten 400 nenes fugides» per por que els retirin el passaport o els tanquin a la presó.

Compartir l'article

stats