Després del naixement de la seva primera filla, Laura Baena, fundadora del Club Malasmadres, pensava que deixar de treballar per a centrar-se en la seva maternitat era una decisió que prenia lliurement. Avui, deu anys després, sap que no és així, i que la maternitat continua sent «el gran sostre de cristall de les dones».
«Ens han enganyat. El missatge que arribaràs on vulguis, i seràs el que vulguis ser és un miratge que ens hem cregut fins que arriba la maternitat, que és el gran sostre de cristall que ens fa haver de triar», reflexiona Baena en una entrevista amb motiu de la presentació del llibre Yo no renuncio, publicat per Lunwerg.
Una elecció, la que milions de dones fan entre treball i maternitat, que no és lliure. «Jo ho vaig intentar. Vaig estar dos anys intentant conciliar dins de l’empresa i em vaig adonar que no podia tenir uns horaris infernals i alhora estar present com a mare si no delegava aquestes cures». I allí va començar la seva història de renúncia i al mateix temps la seva lluita perquè cap dona hagués de tornar a renunciar quan és mare.
Una lluita complicada a Espanya, un dels països europeus amb les jornades laborals més llargues, i on les dones que aconsegueixen «malconciliar» ho fan a base de reduccions de jornades, excedències i acceptant situacions laborals «indignants».
«Per què haig de cobrar menys per estar fent un treball que és un bé social com és tenir fills, amb una reducció de jornada o una excedència?»
«Per què haig de cobrar menys per estar fent un treball que és un bé social com és tenir fills, amb una reducció de jornada o una excedència?», es pregunta.
Però la veritat -lamenta- és que les dones han d’acceptar «frenar» la seva carrera i renunciar a les seves aspiracions professionals en la trentena perquè el sistema laboral «només preval la productivitat».
Per a canviar aquesta realitat, Baena creu que cal fer entendre a governs i empreses que «això no va de pegats», sinó que és necessari un canvi de model laboral i social profund, des de les estructures fins a les relacions laborals «que s’han sostingut generació rere generació en una hegemonia masculina que cau sobre el seu propi pes perquè si no hi ha mares i no hi ha fills, no hi ha futur».
Reconeix les dificultats, ja que fins ara la conciliació i les cures li han sortit gratis a l’Estat i així s’ha posat de manifest durant la pandèmia, quan les mares «hem tirat endavant la situació» amb els col·legis tancats i treballant i sense cap ajuda.
Però urgeix a «trencar d’una vegada el silenci» i a unir la força de totes les dones. «I deixar de callar-nos perquè no se’ns jutgi com a males mares, per por de que ens posin la ‘M’ de mares en les nostres empreses i ésser la pròxima a rebre la carta d’acomiadament o a sofrir les situacions de discriminació i assetjament psicològic maternal que veiem diàriament».
«No podem callar perquè a nosaltres ens van enganyar, ens van dir que podíem sortir al mercat laboral, però resulta que els homes no han entrat d’igual manera en la llar».
Aquesta creativa publicitària i comunicadora es mostra convençuda que aquesta generació serà la generadora del canvi. «Som la generació pont que deixarem posades les peces fonamentals perquè les nostres filles ho vegin i ho puguin anar fent realitat».
Però, adverteix, el moment és fonamental. «No podem callar perquè a nosaltres ens van enganyar, ens van dir que podíem sortir al mercat laboral, però resulta que els homes no han entrat d’igual manera en la llar».
I a ells els demana que «deixin els seus privilegis a un costat» i que facin equip amb les dones perquè són també part d’aquest canvi.
I encara que creu que la conciliació avui dia és «un conte xinès», es nega a considerar-lo una utopia, perquè això implicaria donar per fet que no té solució i sí que la té. «Cal posar a treballar a tots els agents socials amb un mateix focus, que és reconèixer social i econòmicament la maternitat i, a partir d’aquí, començar a posar les estructures que canviïn aquesta realitat social i parar la renúncia de les dones quan arriba la maternitat».
Valora mesures com el Pla Corresponsables, però critica el seu escàs finançament, que fa que arribi a molt poques famílies i demana no desviar el focus cap a qüestions com l’apropiat o no de les jornades contínues en els col·legis.
«No vinculem la conciliació de les mares amb les hores que passen els nens en els col·legis. Conciliar no és allargar els horaris escolars, sinó canviar el model laboral i entendre el bé social que donen les mares a aquesta societat sense futur», defensa.
