El marc jurídic que reconeix el dret a la llibertat religiosa als municipis encara és «un mosaic massa incoherent» de normatives, ja que falta una planificació de caràcter general que des d’una perspectiva intercultural busqui, per exemple, una ubicació digna als llocs de culte o un mapa de cementiris interconfessionals, entre altres. Aquesta és una de les conclusions a les quals arriba l’autor gironí Jordi Bohigas en l’estudi La diversitat religiosa a l’àmbit local de Catalunya, publicat a la col·lecció Quaderns de l’Electe, de la Càtedra Enric Prat de la Riba d’Estudis Jurídics Locals (UAB), editat per l’Associació Catalana de Municipis (AMC).
L’objectiu del document és ajudar a tots els municipis, però sobretot els més petits -ja que són els que tenen menys recursos- a gestionar una realitat religiosa que, arran de les onades migratòries, cada cop és més variada. El document fa una síntesi de les directrius de la Direcció General d’Afers Religiosos, però Bohigas també hi inclou la informació que ha obtingut de primera mà dels tècnics municipals.
Així doncs, l’estudi analitza les polítiques públiques locals en l’àmbit de la diversitat religiosa, abordant qüestions com la normativa urbanística en l’obertura de nous centres de culte -on exposa, entre altres, el model implantat a Salt-, la inclusió de la diversitat religiosa als cementiris, la convivència als centres escolars o l’ús d’equipaments, espais i vies públiques. Aquests són alguns dels principals reptes als qual s’enfronten els ajuntaments a l’hora de gestionar la diversitat religiosa, i al cap i a la fi, aquestes polítiques municipals acaben tenint un fort impacte en l’exercici diari d’aquest dret fonamental.
Segons indica Bohigas, al final, les decisions polítiques que s’acaben prenent en l’àmbit municipal acaben depenent de diversos factors, com ara el fet de tenir unes comunitats o altres, dels interlocutors dels quals es disposa, de si es compta amb uns professionals més o menys sensibilitzats, de trobar-se amb un moviment veïnal i associatiu més o menys obert i de tenir uns responsables polítics «més o menys valents o menys convençuts». «Hi ha un marc legal, però la relació personal és molt important», assenyala l’autor.
En general, Bohigas considera que, malgrat els «grans avenços» dels últims anys, encara hi ha «camp per recórrer» en el terreny de la governança religiosa. Per això, malgrat que la gestió de la diversitat religiosa pot dependre de diversos factors, Bohigas ofereix un llistat de tots els principis que els ajuntaments haurien de tenir en compte. Per exemple, assenyala que complir amb el principi constitucional de cooperació amb les confessions «s’aconsegueix no posant a les ordenances municipals o en la gestió del dia a dia més entrebancs o discriminacions a les activitats que organitzen les entitats religioses». A més, apunta que, a l’hora de fer una resolució municipal per a l’autorització d’una entitat religiosa a fer ús d’un equipament o via pública, «s’ha de garantir un tracte igualitari i no discriminiatori, i fer sempre una interpretació favorable a la persona sol·licitant quan es tracta de l’exercici d’un dret fonamental».
«Tot i que hi ha un marc legal, la relació personal també acaba essent molt important»
D’altra banda, Bohigas també subratlla la importància que té la formació i destinació de personal dedicat en exclusiva a la mediació amb les confessions religioses, així com dotar-los de criteris clars i uniformes perquè puguin gestionar totes les peticions que els puguin fer arribar les diferents entitats. En aquest sentit, considera que tots els agents municipals, des dels tècnics fins a la policia, haurien de tenir coneixements sobre la realitat religiosa que es viu al municipi. Finalment, defensa la necessitat d’una coordinació i col·laboració administrativa i un enfocament «transversal» per a la gestió de la diversitat religiosa.
L’espai dels centres de culte
Pel que fa als espais on s’ubiquen els centres de culte, indica que la seva localització ha de contribuir a la cohesió social i territorial, relacionar-se directament amb el teixit residencial i els habitatges, facilitar la mobilitat de les persones usuàries, evitar propostes segregadores i garantir el principi d’igualtat en l’ús del sòl. Així doncs, opina que les planificacions urbanístiques no haurien de posar traves a poder construir mesquites al centre, tot i que després, la llei de mercat -ja que al centre els locals solen ser més cars- també hi pot acabar influint. En aquest sentit, cita com a exemple el cas de Salt, on la principal mesquita del poble s’ubica en un polígon industrial però que no es troba excessivament allunyat de la trama urbana del municipi. Un altre exemple similar que cita l’autor és el de Mataró.
Trobar «l’equilibri» en la gestió dels cementiris
En els últims temps, els ajuntaments s’han trobat amb un creixent nombre de peticions, per part de les comunitats islàmiques, perquè els cementiris tingui espais on puguin enterrar els difunts segons les seves tradicions. Aquesta situació s’ha accentuat arran de la pandèmia, ja que en molts casos no es van poder repartirar els cadàvers dels fidels musulmans i van haver de ser enterrats aquí.
Divisió per comunitats
Davant d’aquesta situació, per a Bohigas és bàsic buscar l’equilibri entre les «legítimes demandes» i la «consecució de la cohesió social». I és que, segons recorda, la progressiva secularització de la societat havia aconseguit que aquells difunts que abans s’havien d’enterrar per separat -cristians, ateus, persones que s’havien suïcidat...- es poguessin enterrar tots junts.
Ara, les noves peticions d’algunes confessions -sobretot els musulmans, ja que representen una de les comunitats més nombroses- trenquen de nou amb aquesta tradició, i s’han de buscar solucions. «Partint d’una tradició que havia agrupat tothom allà mateix, ara es torna a dividir per comunitats religioses», assenyala. Tot i això, reconeix que la tradició musulmana és una de les més inflexibles, mentre que altres -com els budistes, hindús o sikhs- tenen més flexibilitat, igual que els cristians. En el cas dels jueus, assenyala, també tenen les seves peticions específiques, però, en ser menys nombrosos, tenen menys ressò.
Fórmules imaginatives
De moment, alguns ajuntaments ja han anat trobant solucions: «Cal seguir la llei, però buscar fórmules imaginatives per garantir, per exemple, que existeix el contacte amb la terra», assenyala Bohigas.
De tota manera, el responsable de l’estudi també considera que una possible sortida seria la construcció de cementiris comarcals que poguessin preveure aquest tema, en el qual considera que s’hauria d’aprofundir.
