Sis mesos després de l'esclat del conflicte a Ucraïna, Svitlana Gontash lamenta que aquí (resideix a Sant Feliu de Guíxols des de fa 20 anys), la guerra s’ha «normalitzat». I és que si les imatges que començaven a arribar en comptagotes la matinada del 24 de febrer commocionaven al conjunt de la ciutadania, ara, lamenta, la guerra ja es dona per «suposada» i, a més, se'n percep una desacceleració. «La gent no és conscient del que està passant, ara estem vivint el pitjor moment des de l’inici del conflicte», assegura. I ha estat ara, també, quan ha conegut l'autèntic rostre de la guerra. «El meu germà, que lluitava al front, va morir la setmana passada per l’impacte d’una bomba», confessa, amb un fil de veu. «Estava treballant a la República Txeca i, pocs dies després de la invasió, la seva dona el va trucar per a dir-li que li havia arribat la carta», recorda. «Però ell era molt patriota i tenia clar que tornaria a Ucraïna per a defensar el seu país, deia que ell també tenia por però que si tothom s'amagava, ningú lluitaria pel que era seu». «I ha aguantat sis mesos».
«Dur és una paraula molt suau per a descriure el que sentim», afirma. I és que, «quan et toca a tu és horrible, tens l'esperança que la persona que estimes sobrevisqui i pugui tornar a casa». Tot i això, reconeix que el seu germà ja s’havia fet a la idea que seria impossible escapar-se de les urpes de la mort. «Per la manera com parlava em vaig adonar que sabia perfectament que no tornaria, només ens demanava que reséssim per ell», recorda. De la guerra, explica, no en parlava directament. «No ens en podia dir res, a vegades senties sorolls de metralla i deia que eren trons perquè estava a punt de ploure, desviava la conversa i deia que tot anava bé», recorda. Però aquell dia al vespre, quan sempre enviava un missatge a la seva dona a través de les xarxes socials per a demostrar-li que seguia viu, la pantalla es va quedar en blanc.
«La gent no sap el que està passant, estem vivint el pitjor moment de la guerra»
Amb l'ajuda d'un rus
La matinada del 24 de febrer, l'esclat de les primeres bombes sobre Járkov van despertar Yulia Rusanova. I l'instint la va fer prendre una decisió. «Vaig agafar quatre mudes per la meva filla de 4 anys, els documents i vam marxar amb el que portàvem posat cap al sud, pensant que la situació es calmaria en un parell de dies», recorda. S’hi van quedar deu dies, fins que també van ocupar la seva nova destinació. «Allà vam entendre que allò just acabava de començar i que havíem d'abandonar Ucraïna», sosté. Juntament amb el seu marit (amb permís per a fugir a causa d’un problema de salut), la seva filla i la seva neboda, van passar tres setmanes a Eslovàquia, però veient l'expansió del conflicte, van decidir pujar al cotxe i marxar «tan lluny com vam poder». Cinc dies després, van creuar la frontera francesa i van entrar en territori gironí. «Ens vam aturar en un supermercat per a comprar aigua i, a l’aparcament, un noi rus molt amable es va oferir a ajudar-nos i ens va donar el telèfon d'una persona que estava acollint els refugiats ucraïnesos que arribaven a Girona», explica. I defensa que la guerra «no era culpa seva».
« Quan vam fugir d’Ucraïna estàvem desesperats, completament en xoc»
A Girona, afirma, se sent segura. I després de dos mesos, celebra, ja ha aconseguit tots els documents, des del padró a la targeta sanitària. El més dur d’aquests sis mesos, recorda, ha estat la incertesa. «Quan vam fugir d’Ucraïna estàvem desesperats, completament en xoc, no sabíem quin futur podríem donar als nens», recorda. «La majoria dels nostres familiars i amics han marxat, són a Alemanya, Irlanda, República Txeca o Bulgària, on reben ajudes dels respectius governs», explica. Aquí, però, assegura que l'única opció per a sobreviure és treballar, tot i que els resulta «impossible» per l’idioma. Tot i que a Girona han pogut reprendre la seva vida, volen tornar a Ucraïna. «Vaig estar treballant 8 anys en un hotel de Dubai perquè buscava experiències que m’enriquissin però això és molt diferent, he hagut de fugir d’una guerra», afirma.
No han pogut adaptar-se aquí pel desconeixement de l’idioma»
Tornar a l'ull de l'huracà
A principis de març, una mare ucraïnesa amb els seus dos fills, de 6 i 10 anys, arribava a Arbúcies fugint de la guerra. Hi desembarcava procedent de Rivne (un trajecte que havia recorregut unint línies d'autobús regular), on buscava aixopluc a casa d'uns familiars. Però la manca d'oportunitats, derivada de la barrera de l’idioma, va frenar en sec la seva integració. Tant, que fa dos mesos es van veure obligats a tornar a Ucraïna.
«No han aconseguit adaptar-se aquí pel desconeixement de la llengua», lamenta el familiar que els havia acollit, Igor Bilinskyi. Tampoc a nivell laboral. I és que ella, a la seva ciutat natal, treballava com a tècnica en una central nuclear. «Econòmicament no es podien permetre quedar-se més temps aquí», sosté. Ara, assegura, a Ucraïna «no se senten segurs» perquè «el perill d’atac és constant», però els compensa estar al costat de la seva família, que no va voler abandonar el país.
El Govern «se’n desentén»
Carme Parcerisa és una de les gironines que s'ha bolcat de ple en l'acolliment de refugiats ucraïnesos. De fet, va pensar no podia ser d’una altra manera. «Vaig veure la notícia de l’esclat de la guerra i vaig sentir que havia de fer alguna cosa», recorda. I va oferir-se a acollir una família, en concret, una mare i els seus dos fills, de 14 i 4 anys. Durant les tres primeres setmanes els va allotjar a casa seva però després, juntament amb la seva filla i una amiga, van organitzar una col·lecta perquè poguessin traslladar-se a un pis que els havia cedit una coneguda per 3 mesos (que van acabar sent 5), a canvi de pagar només despeses de subministrament i comunitat. «Tothom aportava el que podia i amb això podíem pagar les factures i donar-los diners per a comprar aliments frescos», explica. Ara, però, han tornat a viure amb ella. «De moment vaig resistint però ja m’he resignat, estic jubilada i no ens donen ajudes ni per a pagar la despesa extra d’aigua ni de llum».
«Ja m’he resignat, estic jubilada i no ens donen ajudes ni per pagar l’aigua ni la llum»
Amb tot, lamenta la falta de compromís de l'administració. «Des del primer dia el Govern s’ha desentès dels refugiats». Fins ara, han rebut un lot mensual d’aliments de la Creu Roja, una ajuda temporal d’aliments de l’Ajuntament de Girona i una targeta de Càritas de 120 euros per a bescanviar a les botigues Bon Àrea, sumat a 100 euros durant tres mesos, també procedents de l’entitat. A partir del setembre podran acudir al Centre de Distribució d'Aliments (CDA) dues vegades al mes.
