José Luis Bimbela ha aconseguit superar l’etapa més dura de la seva vida, experiència que relata en un llibre que també homenatja els seus pares, morts per covid-19.
Què li va passar que es plantegés el suïcidi?
El 2009 vaig tocar fons. Vaig començar a tenir uns dolors molt forts a la columna vertebral i, després del fracàs d’una operació, em van dir que els tindria per sempre. Vaig entrar en depressió i només feia que queixar-me, la meva parella em va deixar i ja no tenia ganes de seguir vivint.
Però es va fer enrere...
Sí. Ja estava decidit, però mentre escrivia la carta de comiat cap als meus pares em vaig adonar que no es mereixien tot el dolor que els causaria. A partir d’aquí, vaig fer un canvi de xip i vaig començar a cuidar-me i a canviar l’estil de vida, a més de rebaixar-me l’ego, que el tenia molt alt. També vaig tenir parella de nou i tot hi ajuda.
I el dolor d’esquena?
Persisteix i hi serà sempre. Però després de molts esforços he après a deixar-lo en un segon pla, a no obsessionar-me i, realment, és la manera de no notar-lo tant. Adoptar una visió positiva és la clau, així com apassionar-se per la vida i no amargar-se per coses que no tenen solució.
El títol del llibre va dedicat als seus pares?
Sí, ells són qui realment em van salvar i me’n vaig adonar quan escrivia la carta. A més, he de dir que tots dos han mort de covid-19; el meu pare en la primera onada i, la meva mare, en la segona. Per les circumstàncies de la pandèmia no em vaig poder acomiadar del meu pare i al llibre també tracto la superació del dol.
El suïcidi continua sent un tabú?
Sí, però s’estan fent passes per canviar-ho i realment soc optimista. Cada vegada hi ha més conscienciació a nivell polític però és necessari passar de la teoria a la pràctica.
Quines accions cal prendre?
Les dades de suïcidis han posat de manifest les carències que tenim. Cal més inversió però no és suficient. El govern també ha de fomentar que la gent tingui feines apassionants, que no treballi amb desgana i, en definitiva, eliminar factors de risc que puguin derivar en infelicitat i intents de suïcidi.
Se’n parla prou?
No, hem de fer-ho més i millor. És a dir, tractar el suïcidi des de la vessant de superació i que els mitjans en facin més ressò.
Hi ha suficients professionals per tractar aquestes conductes de risc?
No, i també hem de treballar més per cuidar els cuidadors. En definitiva, cal millorar en la quantitat però també en la qualitat de les atencions cap als pacients, ja que ho necessiten.
