Porta una llarga trajectòria dins l’Església, i arriba al ministeri amb 72 anys. Compleix així el somni de tota una vida?
Quan tenia setze anys, ja em vaig sentir atret per Déu i per dedicar-me a l’Església. Però van sorgir problemes familiars a casa i no va poder ser, de manera que vaig seguir amb la meva vida: vaig estudiar magisteri, vaig fer de mestre, vaig entrar a la ràdio... però això sí, implicant-me en la vida de les parròquies i fent coses per l’Església.
Fins que va entrar al Bisbat a treballar com a delegat de Mitjans de Comunicació.
Sí. Vaig deixar la COPE i em van agafar al Bisbat. Però ho vaig acabar deixant per anar com a monjo a Solius, el 2011.
Què el va fer prendre aquesta decisió?
Va ser l’inici del compliment d’aquella seducció dels setze anys. Va arribar un moment que familiarment vaig poder fer-ho, quan els meus pares ja havien mort i jo tenia més de 50 anys. Jo ja havia anat a Solius a passar dies a l’hostatgeria, coneixia els monjos i ho vaig veure clar. Vaig deixar la feina, el pis i vaig marxar amb un parell de maletes cap al monestir, on em vaig quedar quatre anys i escaig.
I què va passar?
Allà hi havia l’hostatgeria, on sempre hi havia homes que anaven a passar-hi uns dies: estudiants, gent que volia descansar, gent amb problemes... i els monjos sempre estan a disposició dels hostes pel que pugui ser. Aleshores em vaig adonar que, per la meva forma de ser, el que estava fent allà d’intentar ajudar la gent que venia a l’hostatgeria, potser Déu em demanava que ho fes al mig de la societat.
Va ser difícil, prendre la decisió de sortir?
Sí, una mica. No em va costar entrar, però quan em vaig plantejar si el meu camí era allà o no, em va costar molt discernir-ho.
I què va fer, llavors?
Vaig deixar el monestir i des del Bisbat em van oferir tornar a treballar com a Delegat de Mitjans. I això vaig fer de 2011 a 2014, fins a l’edat de jubilació civil.
I va continuar vinculat a tasques pastorals.
És clar. Perquè jo no vaig sortir del monestir per apartar-me’n, sinó al contrari, volia col·laborar amb el que la diòcesi em digués. Em van donar la possibilitat de viure a la rectoria de Sant Miquel de Fluvià com a laic amb missió pastoral, i així vaig estar dos o tres anys. En aquell temps, però, ja em plantejava ser diaca permanent, i al final ho vaig poder fer.
I ara s’ordenarà capellà.
Ja feia temps que m’ho estava plantejant. La meva vida ha estat molt variada, però sempre m’he deixat portar pel cor i m’ha sortit bé. Vaig parlar-ho amb el bisbe Francesc i em va dir que per a ell cap problema. Ara visc una etapa molt agradable, perquè el que fem és dur la bona nova, acollir, escoltar, ajudar...
S’encarrega de 22 parròquies. Com es pot arribar a tot arreu?
Tinc nomenament de diaca a 22 parròquies, però no vol dir que faci constantment de tot a tot arreu, perquè seria impossible. Hi hacinc o sis parròquies que les porto jo directament i m’ocupo de tot. Llavors n’hi ha sis o set més on col·laboro amb el rector i faig celebracions de la paraula, catequesi, visites a la gent gran... I després n’hi ha altres on estic a disposició del rector per si cal.
Fa el pas d’ordenar-se en un moment que falten vocacions.
Això no deixa de ser un problema, perquè la nostra diòcesi té cap a 400 parròquies, que són moltíssimes, i de capellans cent i escaig. Per tant, tots tenim un munt de parròquies. Al seminari hi ha uns pocs seminaristes, però són molts més els capellans que arriben a l’edat de jubilació, fet que cada vegada carrega més als que estem en actiu.
Per què creu que la gent no vol optar al sacerdoci?
Actualment tenim por a adquirir compromisos permanents, sigui del que sigui. A més, abans ser prevere tenia cert prestigi, però ara no en té tant, i així ha de ser. No hem de tenir privilegis, som persones com les altres. Per tant, qui busca una vida normal i guanyar diners, es troba que aquí no és el cas. Però jo tinc esperança. Els que hi som treballem, i hi ha molts laics que col·laboren i fan celebracions els diumenges.
La seva altra gran passió és el periodisme. L’Església podria comunicar millor?
És un problema etern. El llenguatge que utilitza l’Eslgésia, i que ja està canviant, ha de ser comprensible per a la gent. Hem d’arribar fàcilment a tothom. Les formes de comunicar són moltes, i és molt important el llenguatge no verbal.
Com veu la situació al Bisbat de Girona, on hi ha seu vacant?
Tot funciona: es continuen fent misses, casaments, batejos, catequesi... però ens falta una persona -en aquest cas, el bisbe- que doni unes pautes i dirigeixi. Espero que ens arribi un nou bisbe aviat, perquè és una figura molt necessària.
