Independentista declarada, Marta Madrenas esperava l’1-O amb «moltíssima il·lusió, però també nervis». Sabia que hi havia gent que portava molt de temps treballant-hi, i confiava que seria un èxit. És per això que la nit abans va anar a voltar per tots els col·legis «i ja em va donar la sensació que tot aniria bé, perque ja es vivia l’esperit del que seria l’endemà», recorda. El dia 1 d’octubre, a les cinc del matí ja era amb la seva parella a l’escola Eiximenis per defensar-la. «Als meus fills no els vaig deixar venir perquè ja tenia por que hi hagués violència i agressions per part de la policia», recorda. Tot i que l’espera es va fer llarga, indica que quan van arribar les urnes «hi va haver un esclat d’emoció, hi havia cadenes humanes que funcionaven perfectament». Poc després, però, li van començar a arribar les primeres imatges de càrregues policials al col·legi Verd: «No m’ho podia creure», assenyala. A continuació va anar a defensar el Bruguera, que va ser la segona parada de la policia, i diu que va quedar «totalment impactada de la violencia i agressivitat de la policia espanyola». «Mai havia vist pegar amb tanta ràbia», subratlla.

Malgrat tot, considera que va ser un dia «extraordinari». Va acabar la jornada al pavelló de Santa Eugènia, que va ser dels íultims a tancar, on va ser rebuda als crits d’ «alcaldessa» i «hem votat!»: «Va ser un moment de catarsi col·lectiva, ens sentíem molt bé pel que havíem aconseguit», indica. Però en arribar a casa i veure les imatges del que havia succeït al llarg de tot el dia, «va ser terrible». Segons recorda, a les comarques gironines va ser on hi va haver, proporcionalment, un major nombre de ferits que van requerir assistència hospitalària. «Es van cebar amb Girona, perquè la reconeixien com la ciutat del president i capital de l’independentisme», assenyala. I va ser just en aquell moment que va començar a ressonar dins seu la frase «ni oblit ni perdó», que l’ha acompanyat des de llaovrs. «Van utilitzar els mètodes més antidemocràtics i vergonyants per atacar l’exercici d’expressió democràtica més noble, que és posar una papereta en una urna», apunta.

Des de llavors, Madrenas ha estat una de les cares polítiques més visibles de l’independentisme. En part perquè ho havia viscut en primera persona, però també «per haver estudiat Dret i entendre què són els drets fonamentals, un estat de dret i tenir lleis i complir-les... tot això et fa més sensible a com ha de ser una actuació policial correcta», assenyala.

Pel que fa a la decepció de bona part de la ciutadania amb l’actuació de la classe política, Madrenas entén que puguin sentir frustració -com ella mateixa- per no haver pogut avançar: «Tots els que ho fèiem crèiem que, si guanyàvem, d’una manera relativament ràpida podríem avançar cap a la independència», assenyala. No ha estat així, i ara lamenta que fins i tot es fan passos enrera en la sobirania. Tot i això, afirma que no coneix ni una sola persona que fos independentista l’1-O i hagi deixat de ser-ho. Per tant, creu que cal recuperar la unitat de partits, entitats i ciutadania i tornar a engreixar la maquinària que tan bé va funcionar l’1-O: «Hem de trobar la fórmula per reconstruir l’engranatge», conclou.