La Fundació Amics de la Gent Gran alerta que l’actual volum de voluntaris no pot fer front a l’increment de la demanda de persones grans que pateixen soledat no desitjada i que busquen acollir-se al programa d’acompanyament emocional que l’entitat desplega presencialment a Girona i Salt.
Aquesta allau de sol·licituds, que l’entitat ha rebut a través d’equipaments com Centres d’Atenció Primària (CAP) o Centres Cívics, s’ha agreujat encara més després de la irrupció de la pandèmia. L’any 2019, disposaven de 25 voluntaris per a atendre 30 persones grans, que rebien la visita del seu voluntari de capçalera un dia a la setmana (durant dues hores) al seu domicili particular o a la residència on s’estaven. Ara, amb 40 voluntaris a les files (tot i que no tots duen a terme tasques d’acompanyament), atenen a 40 persones. De fet, la responsable de la delegació gironina de l’entitat, Maria Hortelano, assegura que hi ha una desena de persones grans en llista d’espera perquè, de moment, l’entitat no té suficients recursos humans per a poder-los atendre. En aquest sentit, fa una crida a sumar voluntaris, però reconeix que els està «costant molt». «Les jornades laborals maratonianes tampoc hi ajuden», sentencia Hortelano, i afegeix que «durant la covid-19 hi ha haver un repunt de solidaritat emocional», però lamenta que ara «ja s’ha perdut». Tot i això, defensa que «si tinguéssim més voluntaris que s’afegissin al projecte, hi hauria més persones grans que pateixen soledat que voldrien participar-hi».
Amb tot, reclama tornar a posar la vellesa en valor. «Són persones que han treballat tota la seva vida i que ho han donat tot, però quan més necessiten el retorn de la societat és quan més soles es troben», assegura. A més, s’hi afegeixen altres derivades, des de les dificultats de mobilitat que pateixen a la «poca xarxa social», passant també per la casuística de molts habitatges antics, que no tenen ascensor. En aquest sentit, sentencia que «moltes persones grans es troben presoneres a casa seva».
El que més demanen les persones grans als voluntaris, assegura, és sortir al carrer. «Tenen molta por de sortir de casa sols, si alguna setmana el voluntari no hi pot anar, es poden passar quinze dies sense sortir de casa ni parlar amb ningú», lamenta. I aquí, assegura, és on el programa agafa més força. «És un acompanyament a l’ànima», explica.
Parlar i ser escoltat
D'altres, com la gironina Rosa Maria Farré (85 anys), prefereixen «fer petar la xerrada». «Em costa caminar, i la veritat és que tampoc és que m'apassioni, així que m'estimo més entaular una conversa amb la voluntària», explica. De fet, parlen de tot: «de cinema, de teatre, de llibres, dels fills, de gats, de gossos o del que surti», confessa. I és que cada setmana espera amb ganes la visita de la voluntària que té adjudicada, Lourdes Faixó, que l'acompanya des del 2019. Tot i que és vídua des de fa 25 anys i confessa que s’ha «acostumat» a estar sola perquè s’organitza «per a no notar la soledat», reconeix que «hi ha moments i temporades « en què necessita «tenir algú al costat que m’escolti». Tot i que té dos fills (que viuen a Girona i Barcelona), lamenta que «treballen tot el dia i no sempre poden venir-me a veure». «Encara que tinguis fills, notes la soledat», explica, i afegeix que «no és el mateix que et truquin que poder-los veure».
Amb tot, lamenta que les persones grans «ens sentim arraconades i abandonades». En aquest sentit, reconeix que «ningú ja no compta amb nosaltres» i reclama que se’ls tingui en compte. «Nosaltres tenim experiència, quan els joves tot just van nosaltres ja hem anat i hem tornat», assegura. A més, lamenta que les generacions joves «creuen que ja ho saben tot» i reclama que les persones grans «puguem participar més».
