No havia dit que estava feliçment jubilat i que volia dedicar-se a la recerca i a escriure?
Vaig dir això i portava des de finals de 2012 reincorporat a la universitat; quan vaig fer 70 anys em vaig jubilar de la universitat, però em van demanar que continués dirigint l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, ho vaig fer i ara, el 30 de setembre, acabava els quatre anys de mèrit a la universitat i la direcció de l’Institut. Per tant, vaig estar tretze dies feliçment jubilat del tot. I el dia tretzè vaig prendre possessió de conseller de Recerca i Universitats i el meu primer acte públic va ser la inauguració de curs a la UdG. No deixaré de llegir, ni d’escriure. D’aquí a uns dies sortirà un altre llibre que he editat, probablement per Sant Jordi en sortirà un altre
I a més, la conselleria.
La conselleria altera el meu ritme vital, tal com el tenia planificat, però, per altra banda, ha sigut com un regal de culminació de la meva vida acadèmica. Després de 10 anys de reincorporació a la vida universitària, ser conseller de Recerca i Universitats és com la culminació del retorn a la universitat. Ara sí, que el dia que acabi, acabaré havent completat i culminat una carrera que haurà tingut vincles molt directes amb la vida acadèmica i intel·lectual que havia estat el nervi de la meva vida professional.
«Prou d’ensurts, prou de baralles internes, posem la carta de navegar i posem-nos a governar perquè la societat ho demana»
Vostè ja havia estat conseller...
Jo vaig dir que molt difícilment em tornaria a incorporar a la política, però era força impensable que Junts fes explotar el govern i decidís sortir-ne amb una consulta a la militància. Per què soc conseller? Perquè Junts va decidir sortir del mapa. Si no haguessin sortit, mai Pere Aragonès m’hauria cridat. A mi em semblava que aportar serenitat, tranquil·litat, seny, ganes de governar i governar bé i molt, era el missatge que la societat catalana esperava. Prou d’ensurts, prou de baralles internes, posem la carta de navegar i posem-nos a governar perquè la societat ho demana, perquè el país ho necessita, perquè la gent ho espera, perquè el que cal és tranquil·litat i estabilitat.
El govern està en minoria.
És veritat que el govern en minoria pot tenir l’estabilitat difícil, però és veritat també que els partits polítics que tindrien a les seves mans la possibilitat de trencar la tranquil·litat parlamentària amb una moció de censura, prefereixen allargar aquesta legislatura i que hi hagi calma, a un avançament electoral, sabent que el maig hi ha eleccions municipals. S’obre un panorama de tranquil·litat incerta, a l’espera dels esdeveniments.
Quan el van nomenar, algunes persones que havien treballat amb vostè el van qualificar d’«animal polític». Hi està d’acord?
La política es porta a dins, segur. Tot home i tota dona en la societat són animals polítics. Pel sol fet d’existir, de conviure i d’exercir la convivència, som animals polítics. Ara, és veritat, jo he estat 33 anys de la meva vida ficat fins al moll de l’os en la vida política. Parlamentària, executiva, local, del govern de la Generalitat... Per tant, és veritat que a mi em mou la política, tot i que mai de tots aquests anys que he estat immers en la política, no he deixat de ser l’investigador d’història, el professor d’història, l’autor de llibres d’història que ha continuat com un corredor de fons la seva carrera acadèmica.
Ja sé que són moments i realitats polítiques molt diferents, però què li agrada més; la conselleria que va tenir amb el tripartit o l’actual?
La conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, com em va dir un dirigent de Convergència que no era conseller, és un transatlàntic. I és veritat que l’entramat d’empreses de Política Territorial; de transports, de ports, d’aeroports, de logística, de política sòl, de ferrocarrils..., conforma un entramat complex i potent, i la conselleria era molt potent i executava uns pressupostos molt alts. M’ho vaig passar bé, vaig estar content, van ser set anys molt fructífers. Però en aquests moments i en el moment actual de la meva vida, quan el president de la Generalitat em va trucar i em va dir «podries venir al govern», li vaig preguntar «a fer què?», em va dir Recerca i Universitats, li vaig dir «sí». Trenta segons. Si m’hagués dit l’altre, li hauria dit, «no». També trenta segons.
Quina conselleria li ha deixat Gemma Geis?
Hi ha una cosa positiva que és que ja anem per tres anys d’una conselleria pròpia de Recerca i Universitats. A vegades el nom no fa la cosa i en aquest cas, el nom fa la cosa. Quan hi va haver la crisi de govern, els rectors van demanar «salvar la conselleria», perquè ens dona rang de ministeri en l’àmbit de la Generalitat per tractar els nostres temes. Faig una valoració positiva del pas de la Gemma Geis per la conselleria. Jo agafo el testimoni i de la continuïtat en faré un valor. I de la continuïtat institucional, encara més. I aquelles coses que em sembla que no estan prou endreçades, les endreçarem.
Els rectors van valorar molt positivament el seu nomenament, però li han escrit una llarga carta de peticions...
Els rectors tenen al capdavant la seva preocupació pel finançament; pel finançament immediat, de les infraestructures, de la recerca i pel finançament de la factura de l’electricitat i de l’energia que, quan acabi el contracte de quatre anys que és molt barat, el salt que farà la factura serà molt alt. Es planteja la necessitat d’un pla d’emergència per atendre la factura energètica de les universitats catalanes. A Catalunya hi ha set universitats públiques i cinc de privades. Vam fer una primera reunió cinc dies després d’haver pres possessió amb tots els rectors. Tots homes. Això va donar peu a un petit un enrenou, però val la pena subratllar que els rectors no els tria el govern. Els rectors els tria la comunitat universitària, en fórmules diverses. Que hi hagi només rectors i no hi hagi rectores és conseqüència de què l’univers dels elegibles ja està esbiaixat cap als homes perquè hi ha menys catedràtiques i professores titulars que homes i hi ha hagut diverses rectores, però ara no n’hi ha cap. La foto de la reunió de dotze rectors i el conseller era el preu que havíem de pagar perquè quedi clar que la reunió amb els rectors no és clandestina. I els vaig dir: ens reunirem sovint i us vindré a veure a tots i jo escoltaré les vostres demandes i intentarem satisfer-les.
Difícil
Hi ha problemàtiques molt variades, des de parcs científics que estan vencent els seus terminis i que s’han de trobar fórmules financeres per evitar que caiguin en mans dels bancs, privats o fons d’inversió. S’han de trobar fórmules per rejovenir el professorat, que ha perdut efectius per la banda alta de l’edat i costa molt que entri gent jove amb una situació retributiva i d’acreditació raonable. La figura dels associats ha produït una pèrdua d’entitat del gruix del professorat universitari. La flexibilització de les plantilles és un element indispensable i és evident que els rectors tenen un munt de problemes diversos, amb molta autonomia per la governança, però amb una intervenció que des del departament vol ser proactiva i ajudant. Amb diners i amb gestions i ho farem.
«Si hi ha pressupost per al 2023, [a Recerca i Universitats] farem un segon pas, pujarem dos esglaons més»
Aquests diners hi són? Es poden trobar?
Se’n poden trobar fora del sistema pressupostari propi; Next Generation, fons europeus i diverses fórmules que arriben i arribaran, i només que hi hagués pressupost del 2023, faríem un pas endavant. Tenim un pressupost que ja va significar un cert creixement per a les universitats i pel sistema català de recerca i universitats. Si hi ha pressupost per al 2023, farem un segon pas, pujarem dos esglaons més. El pla d’inversions a les universitats farà una crescuda relativament significativa des del punt de partida del que veníem, passarem de 36 milions a 51, i tindrem diversos altres programes de recerca... Però estem supeditats a què les negociacions que s’han de fer per un nou pressupost, amb l’esborrany que va deixar el conseller Giró i les modificacions que es puguin fer en les negociacions amb altres forces polítiques, permeti tenir un pressupost.
L’esborrany de pressupost que hi ha sobre la taula en aquest moment, li sembla bé, o demanarà més?
Em sembla bé perquè és millor que el que hi ha hagut el 2022 i, naturalment, jo no pararé de demanar perquè en l’àmbit de la recerca avançada hi ha transferències de l’Estat que no estan acompanyades de recursos i, per tant, se n’han d’obtenir més. Sobre això hi haurà negociacions, com n’hi haurà al voltant de la Llei Orgànica del Sistema Universitari amb el ministre [Joan] Subirats i tractarem de millorar clarament l’enfocament d’una llei universitària que el govern espanyol pretenia molt centralista i que nosaltres volíem que preservés el sistema català de docència i de professorat i ens sembla que amb les esmenes que s’estan negociant i tramitant al Congrés hi haurà una llei plausible i millor que la que era en el primer esborrany que vam conèixer.
Té por de Junts? Ara que està a l’oposició, creu que pot posar molts bastons a les rodes al govern?
Jo no tinc por de Junts. Els conec, sé com són, sé d’on venen, veig les seves contradiccions, i assisteixo una mica perplex a les seves querelles internes. Per tant, tot i que és una formació amb moltes fortaleses heretades del passat, és una formació amb moltes febleses heretades del present. Com administraran aquestes febleses? Ja ho veurem. És veritat que potser ferits per haver sortit del govern, tot i que n’han volgut sortir ells, incrementin el to i alcin la veu en el seu paper opositor.
«Amb l’alcaldessa Madrenas, jo hi tinc una bona relació. Crec que ella, amb un punt més de fredor, també té una bona relació amb mi»
Quina relació té amb els exalcaldes de Girona i amb l’alcaldessa Marta Madrenas?
Amb l’Anna Pagans, naturalment, tinc una relació excel·lent. No molt continuada, però ens veiem i coincidim. Amb l’alcaldessa Madrenas, jo hi tinc una bona relació. Crec que ella, amb un punt més de fredor, també té una bona relació amb mi i em respecta i em considera i sempre ha tingut un respecte institucional que li agraeixo. Amb Carles Puigdemont, hi vaig tenir poca relació com a alcalde i hi tinc menys relació ara, amb la seva situació fora del país. I en l’època que hi vaig tenir relació com a alcalde, em va proposar presidir la Comissió Gironina pel Dret a Decidir. Li vaig dir que sí.
I va sorprendre.
Això va provocar un cert daltabaix en els meus antics companys del Partit dels Socialistes de Catalunya, però jo creia que situar-me en la línia de sortida del dret a decidir, que és on continuo estant, era bastant coherent amb la idea que defensa ara el president Aragonès de la Catalunya sencera, de la Catalunya inclusiva, de la Catalunya del 80%, de la Catalunya que per un mètode o altre ha de fer una consulta i ha de poder votar quin ha de ser el futur de Catalunya. Ell ha recuperat una idea que és la llei de claredat del Quebec que en algun moment jo també havia esmentat. Quan després d’aquest episodi concret del dret a decidir a Girona, jo accepto firmar el manifest del 80% d’Òmnium Cultural, accepto que el futur de Catalunya no es pot fer amb talls radicals en una societat partida per la meitat, per exemple Brasil. Catalunya necessita ser més transversal, necessita aprofitar totes les energies i, per tant, la política ha de ser inclusiva i no excloent. I no exclusiva.
Què ha canviat en aquell Puigdemont que li fa la proposta amb el d’avui?
La veritat és que no ho sé. No sé quina evolució ha fet des que és fora de Catalunya. Jo no l’he vist més. No hi he parlat gairebé mai més, excepte en dues ocasions. Una, perquè m’arribaven missatges que li estranyava que no hi hagués parlat i li vaig trucar. I després, a mi em va agradar que em truqués per donar-me el condol per la mort de la mare dels 12 germans Nadal-Farreras. Em puc imaginar que deu viure la contradicció profunda entre, d’una banda, exercir d’europarlamentari, amb tots els atributs que comporta, que li dona una certa confortabilitat fora, però, per altra banda, és extremadament dur acostar-se fins a Cotlliure o fins a Perpinyà, o fins a Ceret, i fer venir la teva família perquè saps que tu no hi pots anar. I deixar de veure el perfil dels paisatges que són teus, que t’estimes, és una situació dolorosa i algun dia o altre s’haurà de resoldre. Tinc poca opinió sobre quin és el pensament actual de Carles Puigdemont.
Què li falta a la ciutat de Girona?
Crec que ara li falta un munt de petites coses. De neteja, de manteniment, de reposició de coses fetes malbé, de papereres rovellades, de la muralla pintada, d’algun barri degradat, d’infraestructures que no acaben de funcionar... Per altra banda, necessita un nou salt endavant amb nous estímuls potents. En l’àmbit de la cultura hi ha un camí a recórrer. En Salvador Sunyer defineix la necessitat d’un nou equipament. Crec que no seria difícil de fer. L’aposta pel nou Trueta, un cop definit l’emplaçament, no pot demorar-se en el temps, tant com s’està demorant i s’ha de fer un compte enrere per poder definir quan hi haurà projecte i quan podran començar les obres i jo crec que hi ha algun element més que hauria de permetre articular la ciutat per d’aquí a trenta anys.
«El socialisme preval per damunt dels partits»
Ha trobat mai a faltar l’alcaldia de Girona?
No [contundent]. Va ser una etapa molt llarga i molt feliç de la meva vida. Molt fructífera. Molt satisfactòria durant els anys i molt satisfactòria després. Enganyaria si digués que no he tingut el verí de dir «i si tornés?», perquè la gent del carrer m’ho deia. «Home, Nadal, torna. Hauries de tornar, et trobem a faltar...». Haver entrat al govern de Catalunya, m’estalvia tot això. Ha desaparegut del mapa la pressió ambiental perquè saben que aquesta és una operació impossible, després d’haver fet el pas que he fet.
Ha dit diverses vegades que és un socialista sense partit, que és com dir que se sent orfe d’una alternativa amb què es pugui identificar. Però si aquest partit existís, no li agradaria intentar tornar a ser alcalde?
No. Ni així. Quan dic el que dic, ho dic en defensa d’un concepte, d’una idea. El socialisme preval per damunt dels partits. En el fons molts partits polítics de centredreta i de centreesquerra es reclamen de la socialdemocràcia. Ja no hi ha fronteres tallants entre els vells partits socialdemòcrates històrics. La ideologia persisteix més enllà de les peripècies dels partits polítics. Crec que per la meva trajectòria i la meva edat, és molt difícil que torni a enrolar-me en una militància activa en un partit polític.
Sap que hi ha hagut apostes des del dia que va dir que quatre partits polítics l’havien vingut a buscar?
És possible que en aquella afirmació que vaig fer hi hagués un punt d’exageració i m’ho podria haver estalviat. Però la gent ha d’entendre que en l’espai perifèric de les formacions polítiques secundàries, n’hi ha moltes ara, per fragmentació d’espais i per tant, sumar-ne quatre no costaria tant.
