Tard i malament, però sembla que la tardor comença a fer acte de presència. Els experts ja fa temps que ens adverteixen que, amb l’escalfament global, les estacions seran més extremes. Vaja, que allò del «mig temps» està en vies d’extinció i, per tant, certs espectacles de la natura encara seran més efímers del que ja eren. Per exemple el bell esclat cromàtic d’ocres, marrons i coures que ens ofereixen entre octubre i desembre els arbres de fulla caduca, a mesura que es despullen per afrontar l’hivern. Un dels indrets més icònics on es pot gaudir d’aquest fenomen és a la fageda d’en Jordà, un dels boscos més especials de Catalunya. I transitats, perquè com que és tan popular ha esdevingut un dels punts més visitats del país, especialment en aquesta època de l’any. Com s’explica que tanta gent l’esculli per anar a gaudir de la tardor? La resposta la trobem a la poesia i la pintura.
Ara, quan volem anar de vacances i «desconnectar» tenim una oferta infinita de destins globals que van des del poble del costat fins als antípodes, però quan el turisme era un privilegi només a l’abast d’uns pocs i es disposava d’uns mitjans de transport molt més limitats, no s’acostumava a anar gaire lluny. La burgesia barcelonina de finals del segle XIX, per exemple, tenia predilecció per les zones de muntanya. En aquells temps la platja no tenia tant èxit i, a més, es considerava que a les cotes altes l’aire era més fresc, net i pur. Per això, el poeta Joan Maragall i la seva família van començar a visitar Olot els estius. Si fos ara potser només hauria penjat fotos a Instagram, però tenim la sort que aleshores qui tenia sensibilitat escrivia i si a sobre tenia talent creava veritables obres d’art. És així com de la ploma de Maragall va néixer el poema La fageda d’en Jordà el 1908. Al llegir els seus versos és com si realment entréssim en aquell bosc tan particular:
«El caminant, quan entra en aquest lloc / comença a caminar a poc a poc / compta els seus passos en la gran quietud: / s’atura, i no sent res, i està perdut. / Li agafa un dolç oblit de tot lo món / en el silenci d’aquell lloc profond / i no pensa en sortir, o hi pensa en va: / és pres de la fageda d’en Jordà / presoner del silenci i la verdor».
Ara a aquests versos donen la benvinguda al visitant al començar el sender Joan Maragall que hi ha a la fageda. És un dels indrets on Mireia Treserras, d’Eduac’Art, porta la gent que té ganes de saber més sobre la relació entre el poeta barceloní i la Garrotxa. És per això que li hem demanat que ens faci de guia durant el nostre viatge del Tren de la Història d’aquesta setmana.
Quan Maragall escrivia aquest poema, a la Garrotxa un grup de pintors encapçalats per Josep Berga Boix i Joaquim Vayreda havien posat els fonaments de l’Escola d’Olot, un corrent pictòric que ara està molt desprestigiat, però que va tenir molta importància. Ens ho explica el doctor en Belles Arts, Joan Sala, al pòdcast. Si l’escolteu descobrireu una cosa curiosa: Berga, malgrat ser un humil fill de pagesos, sortint a l’aire lliure a pintar va fer quelcom revolucionari.
Ara que tanta gent aficionada a l’art participa en el moviment dels urban sketchers pot sorprendre que abans els artistes només pintessin al seu estudi; però és que això és el que dictaven els cànons de l’acadèmia clàssica. Tot just al segle XIX alguns pioners van plantar el cavallet al mig del paisatge que volien retratar. I a Olot tenien per triar i remenar!
L’Olot industrial
Ara bé, els llocs eren escollits amb consciència perquè volien transmetre la idea que la Garrotxa era un lloc idíl·lic lluny del brogit urbà i de les tensions socials que es vivien a les grans ciutats com Barcelona. Allò estava molt lluny de la realitat perquè com han demostrat els historiadors, a les terres olotines hi havia activitat industrial i les mateixes tensions típiques de l’època que a tot arreu. El més irònic del cas és que una de les indústries més importants que existia era la fabricació d’imatges de figures religioses. L’empresa anomenada Arte Cristiano va ser impulsada pels Berga i Vayreda per donar feina als alumnes de l’Escola de Belles Arts.
L’Arte Cristiano encara funciona i ara està integrat dins les instal·lacions d’un dels museus més especials que hi ha a Catalunya: el Museu dels Sants d’Olot, on acompanyats de la seva directora, Montse Mallol, acabem el recorregut del Tren de la Història d’aquesta setmana per descobrir que si ara a l’Instagram pugem fotos de la fageda d’en Jordà és perquè som hereus de Maragall, Berga i Vayreda.
