Entrar a la botiga d’Esports Pons avui o fer-ho quaranta anys enrera, és pràcticament el mateix. Hi ha més espai, el material ha evolucionat tal com ho ha fet la moda i el disseny, però l’establiment continua mantenint aquella essència d’una trajectòria que ha esdevingut longeva: molta roba, calçat, pilotes i fins i tot armes farceixen un espai comercial petit però on hi ha de tot. Des de 1979 que al capdavant hi ha en Ramon Pons, fill de Joan Pons Faja i net del fundador Casimiro Pons Albós. Dimarts passat al matí va rebre un diploma i una placa commemorativa amb què la Cambra de Comerç de Girona li va voler reconèixer el centenari.

Els cent anys responen a la primera documentació que se’n conserva, datada el 1922, encara que la família «creiem que funcionava des de molt abans». La riuada que el 1940 va afectar el local on han estat venent sabates primer i a partir de mitjans de segle XX també material esportiu, impedeix de tenir una constatació més aproximada de la data d’obertura. L’aigua va arribar al primer pis i se’n va endur paperassa, maquinària i material riu avall. I van tornar a començar de zero.

Durant dos anys, mentre es refeia el local situat a la confluència del carrer Mossèn Cinto Verdaguer, el del Bisbe Morgades i el pont d’Olot, van traslladar-se a uns baixos del carrer del Valls. L’avi Casimiro elaborava botes de muntanya. Anava a les cases de pagès, prenia les mides i feia plantilles de fusta per posteriorment crear les sabates de pell, amb un equip de fins a sis persones. En realitat en Ramon creu que «no hauríem de parlar de botes de muntanya sinó de botes de pagès, perquè els nostres clients no anaven a gaudir del bosc sinó a treballar-hi».

L’ara mateix centenari Joan Pons va ser qui va introduir l’esport a la botiga, tal com posteriorment també va aconseguir consolidar la Creu Roja en l’àmbit local. A inicis dels anys quaranta va començar-hi a treballar després de complir el servei militar. En aquella època tant La Molina com Núria començaven a atraure a practicants de l’esquí. Ell va ser qui va introduir les botes d’esquiar, i arran d’això va assimilar també altres esports com el futbol o el tenis. Els esquís es feien a mà, i era ell qui sovint en baixava les fixacions de contraban d’Andorra o França. Però la seva gran especialitat fins quatre dècades més tard va ser crear sabates per persones amb peus esguerrats, fos per l’amplada, o bé per tenir una cama més llarga que l’altra.

L’evolució que durant aquest segle ha tingut la botiga, consisteix en que ara no és que no es faci el material a Ripoll, sinó que és complicat de trobar-ne que tan sols s’hagi fet a l’estat. Pràcticament tot és d’importació, i molt més tecnificat que fa unes dècades. «No s’assembla amb res el que venem ara amb el de quan vaig començar» reconeix en Ramon. El que té més similitud és el funcionament de la botiga. Més que treballar amb els clubs esportius, ha preferit dedicar-se al client particular, aquell que ha anat d’avis a nets, i que són el secret d’haver pogut sobreviure en el decurs del temps. Tampoc ha cregut mai en els grans descomptes i molt menys en campanyes com la del Black Friday actual: «no entenc quin benefici té vendre molt per no guanyar-hi res; aquesta no és la nostra lliga». Pel que fa a internet, creu que és una guerra perduda. Els seus clients són de trenta anys en amunt, perquè els més joves ja s’han acostumat a comprar en xarxa, començant pels seus propis fills. I en aquest sentit fa autocrítica quan considera que «els pares no hem sabut vendre bé el comerç ni als nostres fills. Molts hem vist com anaven a estudiar a Barcelona, i en aquell pas ja es fa molt complicat que tornin a la botiga tal com fèiem abans».

La problemàtica comercial a Ripoll dels dissabtes a la tarda són més incomprensibles per Ramon Pons. «Per mi els millors dies són dissabte i dilluns. Si hagués de tancar preferiria fer-ho els dimecres que són molt més tranquils» considera encara ara. Analitzant-ho, arriba a la conclusió que la gent de fora que ve a la comarca aprofita per fet activitats el dissabte al matí «però a la tarda sembla que els fem fora perquè està tot tancat. I llavors marxen a Vic».

De cara al futur creu que a la botiga li queden com a molt cinc o sis anys. Quan es jubili no té la continuïtat garantida, perquè els fills ja es guanyen la vida en altres àmbits. No descarta, però, un traspàs: «si ve algú ens entendrem de seguida». Tenint en compte que ha estat la botiga d’esports que més temps ha sobreviscut a Ripoll, tampoc seria estrany que algú hi veiés una oportunitat de futur. L’oportunitat de passat i present la tenen ben guanyada.