Les dones són les primeres víctimes -i també les més visibles- de la violència masclista. Però darrere seu, sovint hi ha fills que han presenciat aquesta violència a casa en primera persona, o que fins i tot també n’han estat víctimes. Això els provoca unes afectacions psicològiques que poden durar anys, i que poden tenir efectes en múltiples àmbits, com l’escolar, les relacions familiars o les amistats. La doctora en Psicologia i professora de la UdG Carme Montserrat ha dut a terme diverses recerques sobre l’impacte de la violència de gènere en els menors, i alerta que falta més «detecció i prevenció», sobretot des de les escoles, per tal de poder intervenir a temps. «Hi ha nens i nenes que poden haver passat deu anys o més de la seva infància en un lloc on hi hva violència de gènere», subratlla.
Montserrat apunta que pràcticament la meitat dels fills de víctimes de violència de gènere també la pateixen directament -ja sigui a nivell físic, psicològic o sexual-, i que l’altra meitat en són testimonis. En ambdós casos, l’impacte emocional és molt elevat: «Sobresurten molts sentiments de por, de ràbia, de culpabilitat, de no sentir-se estimats, d’impotència, de frustració...», detalla Montserrat.
Davant d’aquestes situacions, els infants més petits són, lògicament, altament vulnerables, però Montserrat apunta que els adolescents també ho són perquè «molts cops intervenen enmig del conflicte: per exemple, a vegades volen defensar la mare i l’agressor també adreça la violència contra ells».
Per tal de poder fer front a aquest tipus de situacions, per a l’experta de la UdG el primer pas és que aquests menors puguin deixar de viure en un entorn de violència. «Si no marxen d’allà, ja els dur portar al psicòleg o a on sigui, que seguiran patint perquè a casa hi continuarà havent el mateix problema», assenyala Montserrat. És quan han deixat de conviure amb l’agressor -per exemple, perquè aquest darrer ha marxat de casa- que és el moment de plantejar si els menors necessiten i volen una atenció psicològica.
«Molts dels infants que pateixen violència de gènere arrosseguen, de grans, un patiment emocional»
Però la doctora en Psicologia assegura que, a part de tot això, «el millor tractament és fer una vida com la dels altres nens i nenes: que puguin anar a l’escola, fer activitats de temps lliure, estar amb els seus amics...». En alguns casos, sobretot els més petits, pot ser que exterioritzin tota aquesta situació a l’escola, però en altres casos «pot ser que siguin nens introvertits i passin desapercebuts».
Tanmateix, segons alerta, el més important és «que no els etiquetem per haver viscut això». I és que els infants que han viscut en primera persona la violència de gènere «no tenen per què tenir un comportament dissocial quan són grans, però el que sí que arrosseguen, quan són adults, és un gran patiment emocional». Segons l’experta, això no vol dir que delinqueixin ni que vagin a la presó, «però el patiment va per dins i molts no s’ho poden treure del cap». Per això, com a resultat de les seves recerques, Montserrat s’ha trobat que aquests víctimes demanen que no se les miri «com si ara nosaltres anéssim a reproduir el que ens han fet».
Montserrat és codirectora del Liberi (Grup de recerca en infància, joventut i comunitat). El primer estudi que van fer, amb l’Ajuntament de Barcelona, portava per títol L’impacte de la violència masclista i els processos de recuperació en la infància i l’adolescència, en les mares i en les relacions maternofilials. Entre les conclusions que en van extreure hi havia que, moltes vegades, els infants i adolescents no saben a qui adreçar-se quan es troben davant d’una situació de violència. «Normalment no saben adreçar-se als serveis socials, i a l’escola, si el mestre se n’adona, bé; però si no, podem estar molts anys sense que ningú pugui ajudar», indica. Per això, ara estan treballant en un nou projecte, finançat per la Caixa, per intentar construir un model de detecció de la violència masclista des de les escoles. Per fer-ho, han enviat un qüestionari a 3.650 infants iun altre per a mestres. En aquest sentit, indica que el tractament de la violència a les escoles s’ha de fer de forma més sistemàtica, és a dir, incloure-ho dins del propi projecte de centre.
