La lletra (no tan) petita quan la societat treu la bandera de la inclusió

Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, diverses entitats gironines posen deures a la societat i a les administracions públiques per a garantir els drets del col·lectiu

Un grup d’usuaris de la Fundació Els Joncs de Sarrià de Ter, en una imatge d’arxiu

Un grup d’usuaris de la Fundació Els Joncs de Sarrià de Ter, en una imatge d’arxiu / MARC MARTI FONT

Meritxell Comas

Meritxell Comas

La paraula «inclusió» es postula per a convertir-se en un dels mots de l’any. Però darrera l’eslògan, la societat i les administracions públiques encara han de recórrer un llarg camí per a dignificar el cicle vital d’un col·lectiu que, tot i haver superat a cops de coratge l’amarga carta del destí, el món s’entossudeix a recordar-los dia rere dia que són diferents. Ara, amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, diverses entitats gironines assenyalen les assignatures pendents per a poder parlar, sense lletra petita, d’inclusió.

Revertir el desconeixement

El primer pas, apunta el director del centre ocupacional de la Fundació Els Joncs, Carles Saló, és revertir el desconeixement sobre les característiques de les persones amb discapacitat intel·lectual. «La discapacitat visible crea simpatia, mentre que la que no es veu genera confusió», assenyala, un treball divulgatiu que defensa que «hem de fer conjuntament també des de les entitats». Una incomprensió que també pateixen en fer tràmits burocràtics, que es converteixen en autèntics jeroglífics. «Hi ha gent que no pot comprendre que una persona amb aparença ‘normal’ no entengui com realitzar un tràmit», lamenta.

«Generalitzar», apunta la directora de la Fundació Ramon Noguera, Pepita Perich, és l’altre «gran» error: «Hi ha l’estigma que les persones amb discapacitat no són capaces de fer segons què i això és fals, dependrà, com nosaltres, de cadascú», defensa.

Adeu a la «infantilització»

Les persones amb discapacitat pateixen, a més, una forta «infantilització». La directora de la Fundació Astrid-21, Sandra Fernández, lamenta que «el tracte que reben no s’ajusta a la realitat». De les persones amb Síndrome de Down, lamenta, en diuen: «Que macos i afectuosos!», però afegeix que «no veuen més enllà de l’etiqueta».

Una desviació que també impacta en el tracte que rep el col·lectiu. «És molt habitual anar al metge o a sopar en un restaurant i que es dirigeixin només al teu acompanyant, com si tu, literalment, no hi fossis», lamenta el vicepresident de Multicapacitats, David Montoro. «Et sents absolutament menyspreat, tens ganes de dir-los ‘hola, no hi veig però també soc aquí».

Ciutadans «de segona»

En paral·lel, Montoro apunta a la falta d’empatia. «La societat no és conscient de la manca de solidaritat i civisme, encara se’ns tracta com a ciutadans de segona», denuncia, i reclama que «la nostra lluita és que ens vegin com a persones normals, amb els mateixos drets que la resta de la població».

Problemes d’accessibilitat

El problema d’accessibilitat, lamenta Montoro, és «a tots els nivells», des de les barreres arquitectòniques a les administracions públiques «que et demanen accedir a un primer pis sense ascensor», passant per les furgonetes mal aparcades sobre la vorera o al mig del pas de zebra que els barren el pas. Aquest, lamenta, és «el pa de cada dia».

En paral·lel, el president del Grup Mifas, Albert Carbonell, reclama que «fa vuit anys que esperem el codi d’accessibilitat que ha d’aterrar la nova llei», que haurà d‘especificar, entre d’altres, «a partir de quants metres quadrats els locals comercials hauran de ser accessibles o quants aparcaments per a persones amb mobilitat reduïda hi haurà d’haver per cada 100 places».

Més inversió a les escoles

El sistema educatiu, assenyala el director de l'escola d'educació especialitzada Mare de Déu del Carme, Lluís Pòrtulas, «ha d’entendre que s’ha de bolcar amb els alumnes amb discapacitat i els ha d’atendre individualment». Per això, reclama «més inversió» als centres educatius ordinaris i un «canvi de mentalitat». Per la seva banda, Fernández reclama el desplegament «imminent» del decret d'escola inclusiva, un fet que defensa que també permetria que «es normalitzés la relació amb les persones amb discapacitat».

A més, Montoro lamenta que les persones amb discapacitat «patim molta discriminació, menyspreu i bullying des que posem els peus per primera vegada a l’escola» i denuncia la falta de «normalització i conscienciació».

Accés al mercat laboral

L'accés al mercat laboral d'aquest col·lectiu, sosté Saló, «és complicat». «La nostra filosofia és reforçar i promocionar que les persones amb discapacitat puguin tenir una feina en un entorn laboral protegit perquè pensem que és on se senten més a gust». A més, lamenta que hi ha «massa exigència» en que les empreses creïn llocs de treball per a persones amb discapacitat «quan no sempre estan prou preparades» i aposta perquè, a través d’accions de Responsabilitat Social Corporativa (RSC), puguin ajudar als centres especials de treball a ser «més sòlids». En aquest punt, però, els punts de vista són diversos. Mentre que Perich és partidària de «sumar oportunitats laborals» i defensa la convivència de la inserció laboral en empreses ordinàries i llocs de treball en entorns protegits en funció de les capacitats de cada persona, la filosofia de la Fundació Astrid-21 és que «les empreses ordinàries sempre han d’apostar per a la contractació de persones amb discapacitat perquè tenen els mateixos drets de poder tenir un treball digne» però reconeix que en molts casos encara ho perceben com una «problemàtica».

Dèficit d’habitatge

Tot i l’aposta de la Generalitat per a incrementar les places en residències i centres de dia, Perich alerta que «encara estem molt lluny de les necessitats reals» i Saló lamenta que hi ha una «llarga llista d’espera». A més, apunta que el suport professional implica una despesa extra si volen independitzar-se, «en molts casos difícil de mantenir».

Decret d’assistència

Després de 15 anys en prova pilot, Carbonell apunta a la necessitat de «desencallar» el decret d’assistència personal, que serà un «salt qualitatiu» en la vida de les persones amb discapacitat perquè «podran determinar el seu model de vida independent», des de disposar de suport per a anar al supermercat o a treballar, passant per activitats d’oci.

Concert d'exclusivitat

A més, Perich assegura que un dels grans reptes pendents és la regulació, per part de la Generalitat, per a donar cobertura d'exclusivitat a la relació amb les entitats del tercer sector social per a seguir gestionant els serveis d'atenció a les persones amb discapacitat. Del contrari, apunta, «podria caure en el marc de la contractació pública oberta».

Subscriu-te per seguir llegint