Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

«Pel carrer de cop noto mans que m’empenyen»

Manu Heras s’ha acostumat a driblar obstacles, però lamenta que «si l’entorn no és accessible, et sents discapacitat i exclòs de la societat»

Manu Heras, intentant superar un desnivell al carrer dels Ciutadans de Girona. MARC MARTI FONT

Ha trobat lloc en un dels (disputats) aparcaments per a persones amb mobilitat reduïda de plaça Catalunya. Sospira. Sap que ha estat de sort. Un altre dia li hauria tocat fer i desfer carrers per a localitzar una plaça buida on cap espontani, encara que només fos durant aquells dos minuts que acaben convertits en tres hores, hagués desembarcat per a estalviar-se haver de caminar més de quatre carrers seguits.

Caminar. Aquella paraula que per alguns pot semblar una feixuga condemna, per Manu Heras seria un dolç miratge després que un accident de moto l’arraconés, als 18 anys, en una cadira de rodes. Però deixa enrere el passat. Comença a cavalcar per les llambordes d’accés al Barri Vell. La destresa l’alerta que haurà d’aixecar les rodes davanteres per a no quedar-se encallat en un forat mal calculat, que fàcilment el podria fer caure a terra. Es concentra en mantenir l’equilibri. «Has de ser hàbil i tenir molta pràctica abans de trepitjar el casc antic de la ciutat», llança a l’aire, després de superar el primer assalt.

Enfila La Rambla. Les rodes comencen a lliscar, el cruixit del plàstic contra la pedra s’ha esvaït. S’endinsa sota les Voltes, serpentejant. Però quan intenta retornar a l’artèria principal, les taules mudades d’un establiment de restauració li bloquegen el pas. Ho prova uns metres més enllà. Però tampoc. A l’alçada del pont Eiffel, aconsegueix sortir del laberint. S’hi acosta, seduït per l’aura de l’emblema. Però un generós tram d’escales l’expulsa de les vistes. «No l’he pogut travessar mai, no m’he pogut fer la selfie que es fa tothom ni veure les cases sobre l’Onyar», lamenta. «Em sento desemparat, no demano que l’Ajuntament de Girona adapti les escales de la Catedral perquè soc conscient que és complicat, però aquí s’hi hauria de poder accedir», defensa. «He viatjat arreu del món i en ponts com aquest s’hi han buscat solucions, des d’instal·lar elevadors a rampes», una aposta «no només per a les persones amb mobilitat reduïda sinó també per a la gent gran».

Avança pel carrer de l’Argenteria. A la cruïlla, un camió estacionat al mig del pas carrega runes. En un lateral, quatre pams de pas. Heras calcula. Rumia. «Crec que passo», sentencia. «Vols que t’ajudi?», comenta (en to de consell) un vianant. «Si em pots moure el camió...», respon, burleta. Les mirades se li claven al clatell. Les fa callar, quan aconsegueix passar.

Estudia creuar a la plaça de la Independència, però la rampa del Pont de Sant Agustí és «massa pronunciada». «Només hi podria arribar pel pont de Pedra o pel Pont de Sant Feliu». Treu el cap pel carrer de la Força. Mai millor dit, a força de braços. «A vegades vaig pel carrer i de cop noto mans que m’empenyen» i afegeix que «és el meu espai personal però pel fet d’anar en cadira de rodes tothom es creu amb el dret d’ajudar-me quan jo potser no vull». Observa l’interior d’una botiga. No hi pot accedir. Hi ha un esglaó, una porta de vidre que hauria de propulsar i, a més, l’establiment és a dos nivells. «És molt habitual, o no puc entrar en un comerç o no puc anar al lavabo en un restaurant».

A l’escalinata en forma de rampa que condueix als Quatre Cantons, un camió que fa uns segons fent maniobres l’havia obligat a apartar-se sobtadament perquè s’havia convertit (als seus ulls) en un peó invisible, ara bloqueja la baixada. «Si tingués un familiar amb cadira de rodes seria una mica més comprensiu», lamenta.

Finalment, aconsegueix baixar superant els graons. «Soc tossut i no m’agrada quedar-me com a espectador, em vull afrontar als desnivells encara que caigui». I és que el que no vol és haver de dependre de ningú. «Si l’entorn no és accessible, et sents discapacitat i exclòs de la societat», lamenta. Ara ressegueix el carrer de les Ballesteries per la vorera. Supera una paperera que sobresurt. Però a l’alçada de la Carbonera, topa amb la sorpresa de que ja no pot baixar perquè en cap punt es rebaixa. «Ara m’obliguen a visitar la basílica de Sant Feliu», matisa. Però la vorera és irregular, s’esquerda i s’estreny a cada volta de roda. I a pocs metres, una caixa de connexions elèctriques li barra, definitivament, el pas. Baixa com pot. «Sort que tinc pràctica i m’hi atreveixo, sinó no podria».

Desfà el camí pel carrer de la Cort Reial. Primer una bastida. «He passat ràpid sense pensar-m’ho dues vegades». Després, un contenidor de runes bloquejant la vorera. Ja gairebé no l’ha vist. Abans de tornar al cotxe, sospira: «El problema és que veiem la discapacitat molt lluny, però de la mateixa manera que jo vaig tenir un accident i mai m’ho hauria pogut imaginar, li pot passar a qualsevol».

Compartir l'article

stats