«Soc bipolar, tant m’he volgut suïcidar com m’he arruïnat comprant joies»

Des dels 16 anys que Fina Puig (Porqueres, 1947) pateix un trastorn bipolar. De la primera vegada que la va assaltar un brot psicòtic n’ha esborrat gairebé tots els detalls, només sap que va córrer nua pels carrers de Banyoles buscant el que, pel ball d’hormones que arrenquen al bull en l’adolescència, podia ser el més similar al tresor més preuat. «Vaig anar a preguntar pel noi més atractiu de l’acadèmia on estudiava, que feia un curs més que jo», recorda, amb un to de veu que està lluny de tremolar-li. «Aquí dins (referint-se al cap) hi havia alguna cosa que ja no rutllava», assegura. En despertar-se, va aparèixer «lligada de peus i mans» a l’habitació d’una clínica psiquiàtrica.

Del trastorn bipolar, especifica, no hi ha una norma escrita: «Depèn molt del caràcter de cada persona, poden predominar més els pics d’eufòria o les depressions més profundes», reconeix. «Amb l’eufòria gaudeixes, no ho puc negar», confessa, «però amb la depressió l’únic que desitges és morir». Tot i que admet que la depressió és l’estat que més l’ha acompanyat (durant vuit anys seguits, en ple esclat de joventut), també ha experimentat un estadi d’eufòria. «Vaig anar a França amb el meu Golf a visitar castells i dormia a les entrades de les autopistes, em vaig comprar un piano, mobles, vestits i joies», detalla, «fins que vaig quedar completament arruïnada», confessa. Aleshores, va demanar un crèdit per a poder pagar els deutes que l’ofegaven. «No era conscient del que feia, sinó hi hauria posat fre», assegura.

Al llarg de la seva vida la veïna de Porqueres, Fina Puig, ha recorregut les consultes de més de cinquanta psiquiatres

Però té clar que el diagnòstic, i sobretot la paraula, no l’espanten. «No ho porto escrit en una pancarta però soc bipolar i no me n’amago, tant m’he volgut suïcidar com m’he arruïnat comprant joies». De fet, la seva mare s’havia suïcidat quan ella tenia 35 anys. «Ella sí que ho va fer bé però jo no em vaig atrevir a prémer el gallet, m’apuntava al cap davant del mirall amb una arma de la Guerra Civil que un antic xicot m’havia regalat (amb munició incorporada) però vaig témer que si no ho feia bé quedaria esgarriada per sempre», sosté.

El trastorn bipolar «només apareix quan hi ha un detonant i, sobretot, no et mata com el càncer, però el portes incorporat tota la vida», reconeix. I assegura que «es pot viure bé amb aquest trastorn». Tot i això, lamenta que la societat és «força retrògrada». «Sempre he anat amb el cap baix i he callat molt, però ara, després de passar per la universitat de la vida, m’he tornat més valenta», celebra. «Perquè si no et tornes fort, t’hi quedes», sentencia.

Compatible amb l’amor

Ser bipolar, admet, és «totalment compatible amb l’amor». «Sempre i quan trobis un company de vida que ho entengui i ho accepti», aclareix. També amb la feina darrera el taulell atenent la clientela del Mercat del Lleó, on durant 35 anys hi venia ous i «tot el que podia» de la granja familiar. A més, el trastorn tampoc li ha tallat les ales. «He viatjat per més de mig món, l’únic continent que em queda és Oceania». Ara, reconeix que té unes ganes de viure «tremendes». «Només he de vigilar que no hi hagi cap persona tòxica al meu entorn que em pugui originar un brot». Al llarg de la seva vida, Fina Puig ha recorregut les consultes de més de 50 psiquiatres.

Tot i que etiqueta la societat actual de «retrògrada», celebra que «es pot viure bé amb aquest trastorn»

Ara acaba de publicar el llibre El món boig d’una família diferent, editat per la Impremta Pagès d’Anglès, on despulla la seva ànima per a narrar el calvari en primera persona. «El vaig començar a escriure l’any 1995 i ara m’he sentit prou valenta per publicar-lo», admet.