«Els metges no em van deixar triar com volia parir el meu fill»

Experiències en desigualtats en salut. Diversos testimonis que han patit diferències en una consulta mèdica per raó d’identitat de gènere o orientació sexual posen sobre la taula les dificultats del sector per evolucionar, ja que encara donen per suposades moltes situacions que han canviat

Els participants en la primera taula rodona sobre atenció en salut i persones LGTBI+.

Els participants en la primera taula rodona sobre atenció en salut i persones LGTBI+. / ANIOL RESCLOSA

Laura Teixidor

Laura Teixidor

Desconfiança, impotència, incomoditat i no evolució. Aquestes són algunes de les paraules que resumeixen les experiències de pacients que han patit desigualtats en una consulta mèdica. En concret, es tracta de diferències per identitat de gènere o orientació sexual i que van compartir ahir en dues taules rodones organitzades per la Facultat d’Infermeria de la UdG. Relacionada amb l’assignatura optativa de Salut i Gènere, la jornada de debat va tractar les desigualtats assistencials segons la visió de diferents persones amb diverses orientacions sexuals i problemes de salut. 

La primera taula, moderada per la professora Concepció Fuentes, va tractar les realitats en l’atenció en salut i persones LGTBI+. L’experiència d’Unai Bernácer es resumeix amb la invisibilitat. Bernácer es defineix com a noi trans i va explicar que només s’ha sentit a gust a la Unitat de Trànsit. «Fins que no em van canviar el nom al DNI, la majoria de metges no em van respectar la nova identitat; m’agradaria que a les consultes et preguntessin qui ets i com t’identifiques, abans que res». 

Actualment està estudiant Infermeria i considera que l’optativa Salut i Gènere l’hauria de cursar «tothom» i no només a qui li interessa. Valora molt aquest tipus d’assignatures perquè no té bon record de la seva etapa a primària i secundària: «l’educació sexual no era prou adequada i tampoc t’ensenyaven a gestionar les emocions». 

Andrea Rodríguez va tenir mala experiència en la primera visita al ginecòleg fins a tal punt que no hi va tornar durant anys per incomoditat. «Totes les preguntes anaven enfocades als mètodes anticonceptius i la prevenció de l’embaràs, soc lesbiana i no es va tenir present que hi ha relacions més enllà de l’heterosexualitat». 

En aquest aspecte també va incidir David Cámara, professor del Departament d’Infermeria a la UdG que també formava part de la taula. «Fa falta més formació en els sanitaris perquè coneguin altres realitats; és cert que han canviat moltes coses, quan jo vaig néixer l’homosexualitat era considerada una malaltia psiquiàtrica i quan jo era més jove no s’havia avançat com ara, però encara hi ha molt camí per recórrer». 

Desigualtats per raó de gènere

La segona taula rodona, moderada per la professora Marta Roqueta, va tractar les desigualtats en salut per raó de gènere i va recollir el testimoni de dues dones amb vivències bastant diferents però amb dos nexes en comú: la impotència i la desconfiança.

Mònica Ricou tenia molèsties a la zona pèlvica des de ben jove i per por i perquè ho considerava tabú no va gosar dir-ho mai i les patia en silenci. Fa quatre anys es van convertir en un dolor molt fort i li va costar molt saber el diagnòstic. «Vaig haver de recórrer a la sanitat privada i al final em van diagnosticar síndrome miofascial pèlvic, sento impotència perquè no m’han escoltat fins fa poc i, actualment, m’he de pagar el tractament; hi ha malalties de la dona massa invisibilitzades». 

Finalment, el cas de Yolanda Fariña està vinculat a la violència obstètrica. «Em van programar la cesària del part del primer fill perquè el fetus estava mal situat; em van dir que quan naixés de seguida me’l donarien per establir el contacte de pell amb pell i no va ser així: em van robar aquell moment i tampoc em van donar altres opcions per escollir».

A la meitat del segon embaràs, li van donar una mala notícia: el fetus no tenia batec. «Com que era en plena pandèmia vaig haver d’anar sola a la consulta, m’ho haurien d’haver comunicat diferent; em van dir que m’induirien el part i tampoc em van donar altres opcions». Al cap d’un any tornava a estar embarassada. «L’embaràs va ser considerat d’alt risc i ja van donar per suposat que em farien cesària, tampoc em van deixar triar com seria el part i, constantment, em recordaven que havia patit una pèrdua gestacional». Durant tot aquest temps, Fariña explica que ha patit molta desconfiança i, en molts moments, va sentir impotència perquè va haver de conviure amb una etiqueta imposada.

Subscriu-te per seguir llegint