La paternitat a les fosques

Quan va saber que la seva dona estava embarassada, Isaac Padrós feia sis anys que havia perdut la visió. «De cop l’alegria es va començar a barrejar amb una muntanya de dubtes, no sabia si seria capaç, perquè si ser pare veient-hi ja ha de ser difícil, protegir la teva filla de tots els perills, endolls i vores afilades de taules sense veure-hi podia ser missió impossible», recorda el president de Multicapacitats. A més, el sacsejava un altre repte: «Jo li hauria d’ensenyar coses però la meva filla me n’hauria d’ensenyar moltes més, perquè no sabria què estaria veient o vivint», assegura.

A mesura que avançava l’embaràs, Padrós es va començar a preparar. «No podia permetre que la meva dona es fes càrrec de tot, havia de ser el màxim d’autònom per a complir amb la meva part de corresponsabilitat», explica. Així, un cop a la setmana es desplaçava fins a Barcelona per a assistir a un curs de puericultura organitzat per l’ONCE dirigit a futurs pares i mares cecs o amb una discapacitat visual greu. «M’ho van ensenyar tot, des de canviar un bolquer a posar el nadó a la cadireta, passant per aprendre a posar-li un body, banyar-lo o preparar-li el biberó», recorda.

Durant el camí, però, va topar amb molts prejudicis, tant des d’una banda com des de l’altra de la barrera. «O la gent em preguntava si la meva parella tampoc hi veia, com si hi hagués una norma social que establís que les persones invidents només podem casar-nos amb persones invidents, o li deien a la meva dona que era molt valenta, com si no en tingués prou amb una càrrega», lamenta.

Un part «multisensorial»

Al gener de 2021, la seva filla va arribar al món. «Va ser un part multisensorial, el vaig gaudir més que ningú», celebra. «La llevadora m’anava orientant, vaig tenir la meravellosa oportunitat de tocar el cap de la meva filla abans que comencés a sortir, em van posar el cordó umbilical a les mans i el vaig tallar quan encara es podia percebre el batec del cor i, després, en una taula auxiliar, em van deixar explorar la placenta», recorda. En tenir la seva filla als braços, va experimentar una sensació «màgica»: «La meva imaginació no es centrava en la part física, en com devia ser, sinó en les sensacions que intuïa, vaig notar que era una nena dolça, tendre, innocent i indefensa», explica.

Des d’aleshores, ha hagut de compensar la vista afinant l’enginy. «A vegades no veure què està passant et provoca neguit i ansietat, però t’has d’empescar tantes estratègies com puguis, com lligar-li un picarol al turmell quan comença a gatejar per a saber on és en tot moment», assegura. A vegades, però, la ceguesa també li juga males passades, que s’agafa amb una gran dosi d’humor. «La treus de la banyera, la vesteixes i, quan li vols eixugar el cabell, t’adones que encara el té ple de sabó», afirma.

Cada dia s’encarrega de despertar-la, canviar-la, vestir-la, preparar-li l’esmorzar i dur-la a la llar d’infants, acompanyat del seu gos pigall. Sovint, però, irromp la incomprensió. «Porto la meva filla al pediatra i, com que encara només pot entrar un adult a la consulta i jo necessito el suport d’una altra persona, em diuen que m’esperi fora, no entenen que qui porta la nena soc jo i que la meva dona m’acompanya a mi», lamenta. Fa poc, sol amb la seva filla, va tenir «l’instint» de saber «reaccionar a temps» quan la menor patia un episodi de febre molt alta: «No és cap acte heroic, és supervivència», remarca. «La meva filla és el millor que m’ha passat mai, no ho canviaria per res del món, ni per recuperar la visió», assegura.

Conservar les faccions

El saltenc Jordi Salido, però, sí que va poder veure el seu fill. Però un despreniment de retina després d’un trasplantament de còrnia li va usurpar la visió quan el menor tenia 4 anys i mig. El record de les seves faccions, però, el conserva «prou bé». «Cada vegada que parlo amb ell em ve al cap com era de petit i m’intento imaginar com deu haver anat canviant, com deu ser ara amb 16 anys, però soc conscient que és molt subjectiu, el més probable és que no sigui com me l’imagino», sosté.

L’afiliat a l’ONCE confessa que «en un món tan visual, ser invident fa que et perdis coses». El seu fill, però, ha estat un «gran suport»: «M’ajuda molt, està atent a tot el que necessito», assegura.

Subscriu-te per seguir llegint