Dues de cada tres famílies ateses per Càritas Diocesana de Girona viu amb menys de 1.000 euros al mes

Dues de cada tres famílies ateses per Càritas Diocesana de Girona al 2022 vivien amb uns ingressos inferiors al Salari Mínim Interprofessional (SMI), és a dir, amb menys de 1.080 euros al mes. Aquest és un dels resultats que es desprèn de l’informe 'Amb prou feines' elaborat per l’Observatori de la Pobresa i l’Exclusió Social de Càritas Diocesana de Girona, que analitza la incidència de l’atur i la precarietat laboral en les persones ateses per l’entitat i que s'ha presentat aquest matí a la seu gironina.

A més, el 15,8% de les famílies no tenia cap ingrés el mes abans de la realització de l'enquesta, que al novembre de 2022 va entrevistar una mostra de 417 persones de les 28.000 persones acompanyades. Tot i que el 50,3% de les persones ateses per l'entitat està treballant (més de la meitat dels que no ho fan són aturats de llarga durada, que fa més d'un any que no tenen cap feina remunerada), el responsable d’Anàlisi Social de Càritas Diocesana de Girona, Caye Gómez, ha assenyalat que dues de cada tres persones «no pot viure de forma digna amb els ingressos actuals». De fet, l'entitat ha posat de manifest de tres de cada quatre persones ateses per Càritas Diocesana de Girona no té garantida la cobertura de les necessitats bàsiques. El 74,1% de les famílies enquestades no pot fer front a les despeses d'habitatge (el 60% de les famílies ateses viuen en pisos llogats o rellogats i dediquen més del 40% dels ingressos a pagar l’habitatge) i el 67,1% admetia no poder pagar la compra d'aliments i productes d'higiene. En aquest sentit, Gómez ha lamentat que això vol dir que «han de renunciar a una bona alimentació» perquè no tenen prou ingressos. A més, el 22,3% admetia que no podia pagar les despeses derivades de l'escolarització dels seus fills i 20,6% tenia dificultats per a fer front a les despeses relacionades amb la salut, com comprar els medicaments que els receptava el metge.

Amb tot, Gómez ha alertat que l’actual situació laboral destrueix «el paradigma d’accedir a una feina per sortir de l’exclusió social» i ha subratllat que «recuperar una feina ja no és garantia de sortir de la pobresa». Per la seva banda, la cap del Programa d’Inserció Sociolaboral de l’entitat, Raquel Carrión, ha assegurat que el salari mínim és «insuficient» per a poder fer front a les despeses d’habitatge. Per això, l’entitat ha reclamat que s’adequï l’SMI a les necessitats familiars actuals, ja que el preu de l’habitatge i l’alimentació han disparat les despeses familiars. A més, han demanat a les administracions que promoguin «mesures de redistribució de la renda» per a lluitar contra les feines precàries.

Pel que fa a les condicions laborals dels usuaris que estan en actiu al mercat laboral, només el 29,6% disposen d'un contracte indefinit (el 31,4% té un contracte temporal i el 7,5% un contracte fix discontinu). Per sectors, els serveis són l'àrea d'ocupació que concentra el gruix de persones ateses. De fet, tres de cada quatre persones treballen al sector serveis. El 60% de les persones acompanyades per l'entitat treballa a jornada completa, mentre que dos de cada tres contractes parcials són inferiors a les 20 hores setmanals. És per això que una de cada quatre persones acompanyades per l’entitat va haver de compaginar l’any passat «dues o més» feines de forma simultània per a poder sobreviure. Tot i això, en una de cada tres llars cap membre de la família va tenir una feina remunerada. 

Al llarg del 2022, l’entitat ha detectat un increment de persones que estan a punt de jubilar-se o que ja estan en edat de jubilació que demanen participar en programes d’inserció laboral per a tenir «una pensió digna». La gerent d’Ecosol, Anna Güell, va destacar que aquest és un «repte molt important per a generar opcions més sostenibles per a finalitzar la vida laboral de les persones». Es tracta de perfils amb experiència i un itinerari laboral molt definit. «Encaixen en molts processos de selecció, però acaben descartats», ha lamentat la gerent de l’empresa d’inserció. Güell ha demanat a les empreses que no vegin l’eficiència física d’aquestes persones, sinó que intentin aplicar els seus coneixements per a donar-los una resposta al tram final de la vida. De moment, a Ecosol ja tenen diverses persones d’aquesta franja d’edat treballant amb l’objectiu de garantir-los la jubilació.

Defectes en la reforma laboral

L’entitat també ha posat sobre la taula alguns problemes vinculats a la reforma laboral aprovada pel govern espanyol en què es fomenta la contractació indefinida. En aquest sentit, han destacat que la majoria de contractes temporals s’han substituït per contractes de prova o contractes fixos discontinus. La gerent d’Ecosol ho ha qualificat de «problema» ja que no es garanteix quants mesos treballa cada persona i després implica majors dificultats per a accedir als circuits de recerca de feina o de prestació d’atur. A més, l’entitat ha criticat que el sector de l’hostaleria abusi dels contractes de prova durant la temporada turística i, un cop acabada, els donin de baixa per no superar la prova.

«Treballo als 73 anys perquè necessito cotitzar, però també em fa sentir útil»

Després de gairebé tota la vida treballant de comercial d’olis a Rio de Janeiro, Juan Mora (Barcelona, 1949) va voler tornar a Catalunya per a encarar la recta final de la seva vida. «Ho vaig deixar tot perquè el meu desig era tornar allà on havia començat tot, esprémer els últims anys de la meva vida a la meva terra», assegura.

A finals del 2016 va aterrar a Sant Feliu de Guíxols. Un cop aquí, va començar a treballar de comercial d’una marca de cosmètics. Però després de gairebé tres anys, va dir prou. «No era capaç d’assimilar el catàleg, de seguida em vaig adonar que el meu cap ja no estava tan fresc com abans i que no podia retenir tanta informació de tants productes», confessa.

Aleshores es va adreçar a Càritas Diocesana de Girona on, a través d’Ecosol -la seva empresa d’inserció laboral-, va aconseguir feina de conserge en una residència geriàtrica. I és que, amb 73 anys, no es pot jubilar i ha de seguir treballant. «Treballo als 73 anys perquè necessito cotitzar, però també em fa sentir útil i em dona autoestima», confessa. A més, celebra que físicament es troba «molt bé». I tot i que reconeix que «en algun moment» li agradaria jubilar-se, admet que «soc una persona molt activa i treballar em dona vida».

De fet, encara li falten 4 anys per cotitzar. «Després ja tindré dret a una pensió no contributiva», assegura. «Durant tota la meva vida he comès el gran error de no preocupar-me per cotitzar, ho veia una cosa molt llunyana, tenia bones feines, bons salaris i amb això anava fent, però en fer-me gran m’he adonat que necessitava tenir més anys cotitzats», apunta. A més, s’hi suma un factor afegit: «En alguns moments de la meva vida he treballat sense contracte i, és clar, oficialment no compta», confessa.