Catalunya té pocs repetidors a l’ESO però un elevat abandonament escolar

Catalunya és, amb diferència, el territori espanyol amb un menor percentatge de repetidors de l’ESO. Un 2,7% el curs passat, segons les estadístiques del Ministeri d’Educació. Aquest mateix exercici, Castella-la Manxa i Andalusia comptaven amb una taxa del 10,5%; i Madrid i Aragó, amb un del 8%, xifres que, en aquestes comunitats, es van disparar el curs passat després de la treva de la covid.

Malgrat aquesta foto, que situa Catalunya molt més a prop dels estàndards europeus (tot i que es pot dir que també ha augmentat unes dècimes respecte al curs anterior, que va baixar fins al 2,2%), S’estan fent bé les coses? Hi ha unanimitat que queda molt camí per recórrer: «No es tracta només de millorar les dades, es tracta de millorar la situació i que això tingui un impacte en les xifres i no al revés; s’ha de canviar la realitat, no l’estadística», diu Belén Tascón, presidenta de l’Affac, la federació d’associacions de famílies catalanes, que tampoc està del tot satisfeta amb les taxes (en el batxillerat, per exemple, han passat del 3,5% al 5,3%). 

Tascón té clar que l’objectiu no ha de ser només erradicar l’arrelada cultura de la repetició -una cosa en què coincideixen infinitat d’experts, el ministeri i el departament-, sinó acabar amb el fracàs escolar. Catalunya continua encapçalant els rànquings europeus d’abandonament escolar prematur (16,9%) tant en relació amb Espanya (13,9%) com amb la mitjana europea (9,7). Per tant, no es tracta que tots els alumnes passin de curs perquè ja no es repeteix, sinó que no es perdin pel camí, el lloc comú de «no deixar que ningú es quedi enrere». «La política ha d’anar acompanyada de canvis. Si no repeteixes, però no canvies res, el problema és el mateix. Quina política real s’ha aplicat per evitar que hi hagi repetidors?», reflexiona la presidenta de la federació d’associacions de famílies d’alumnes. 

Una de les principals conclusions d’un recent estudi de Save the Children sobre la qüestió destacava que ineficient, injust i -quedin-se amb aquest últim punt- caríssim que resulta per al sistema la repetició escolar. I anaven més enllà, posant exemples que amb els diners invertits en repeticions es podria millorar molt el rendiment acadèmic d’aquests nois, que al cap i a la fi és del que es tracta.

L’organització calculava que els diners que s’estalviaria acabant amb les repeticions donarien per fer classes de reforç en grups reduïts a 2.217.000 estudiants (el 47% del total a primària i l’ESO en centres públics i concertats). Prenent dades espanyoles del curs 2019-2020, Save the Children calcula que els costos directes de la repetició pugen fins als 1.441 milions, el que suposa un 6,2% de la despesa pública en educació primària i ESO.

Allargar el curs

En una línia similar es pronuncia Miquel Àngel Alegre, cap de projectes de la Fundació Bofill. «La repetició és cara, però el que s’hauria d’oferir com alternativa, l’atenció a la diversitat, també ho és. La criatura que abans hauries fet repetir perquè escalfés la cadira ara la fas passar de curs, però la idea no és només que passi, és que el preparis per al nou curs: grups de suport, tutories especials... estudiar com el discrimines positivament perquè no es tracti de fer-lo passar de curs sense més ni més», indica Alegre, tan convençut que és millor no repetir que repetir, com que la situació no es resol només fent passar de curs l’alumne independentment de les seves notes, si no se l’acompanya amb una atenció individualitzada. La conclusió és clara: perquè sigui efectiva ha d’anar acompanyada d’inversió.

A ulls d’Alegre, una mitjana que seria interessant aplicar és allargar el curs d’aquests alumnes. «No amb els mateixos professors, però allargar l’etapa de suport educatiu més enllà del juny, ja sigui al mateix centre o amb un altre recurs, però ajudar-los a preparar el salt de curs; en la línia de l’«estiu enriquit» que ja s’està fent en alguns municipis catalans.

El professor Andreu Navarra, membre de la Fundació Episteme, considera en canvi que la prohibició de les repeticions és «una retallada de drets»: «Un alumne té dret a una segona oportunitat; els estem traient opcions, aniquilant els recursos antics [la repetició] sense afegir els nous [el suport promès]». «La promoció automàtica respon a interessos polítics, no pedagògics», assenyala, convençut que la repetició ha de seguir criteris pedagògics. En la mateixa línia es pronuncia el secretari general del sindicat Professors de Secundària, Xavier Massó, que apunta que, a la pràctica, la política de no repetició serveix perquè els alumnes disruptius se’n vagin de l’institut al més aviat possible.

«S’ha creat una bombolla educativa. Els alumnes van passant de curs de forma automàtica amb independència del que hagin après. Aquí tenim menys repetició, sí, però això és fum; el que compten són els resultats de les proves de competències bàsiques», diu Massó, que considera la política de no repetició «un engany per rebaixar les estadístiques i autojustificar el mateix model, que les competències bàsiques demostren que és un desastre».

Aquesta idea d’«autoengany», de «si un alumne no repeteix, no fracassa, tot i que ho suspengui tot» recorre molts claustres catalans, sobretot de l’ESO (en el batxillerat les xifres de repetició són més grans). Una cosa, segons algunes veus, que «perjudica sobretot les classes treballadores». «S’està abaixant el nivell i tancant portes de l’ascensor social. Fins a quart de l’ESO se’ls regala tot, arriben al batxillerat i fracassen, generacions que no estan preparades per al fracàs», diu un docent.

Qüestió de classe

Un dels grans temes sobre la taula quan es parla tant d’abandonament escolar prematur com de repeticions és la desigualtat. Els fills de famílies amb menys recursos són els que més fracassen, abandonen o repeteixen, o les tres coses. Aquí hi ha consens, les xifres no són discutibles. També n’hi ha que, per revertir la desigualtat, és imprescindible posar més recursos a les escoles d’alta o màxima complexitat, centres que concentren més nombre d’alumnes d’aquestes característiques.

Fonts del departament assenyalen que «en el cas que l’alumne promocioni sense haver arribat a les competències pròpies d’un determinat nivell, l’equip docent ha d’establir mesures de reforç i suport individuals en la programació del curs següent dirigides a compensar els aprenentatges a què no ha arribat». Una cosa que els docents responen que estarien encantats de fer si tinguessin temps i recursos. 

En aquesta línia, el departament defensa que el programa ‘Pla de millora d’oportunitats educatives’, que aporta «recursos addicionals als centres per millorar aquest acompanyament», aquest curs ha passat de 500 a 700 centres.

Subscriu-te per seguir llegint