El periodista banyolí Jordi Nierga és del parer de posar color a la història. «Sempre tendim a mirar al passat amb nostàlgia, en blanc i negre, però a mi m’agrada posar-hi color, seguir els records que han passat de generació en generació», assegura. Es considera un «fanàtic de la memòria oral» i per això, quan des del segell editorial MMV Edicions li van proposar l’encàrrec d’escriure el llibre 'Cabeces i forcs' per recuperar el llegat ‘allaire’ del Pla de l’Estany, de seguida va dir que sí.
Tot i no tenir cap lligam familiar amb el sector, més enllà d’un petit hort particular on «de tant en tant» hi planta alls blancs, va començar a estirar el fil de la història, des de fer reviure la memòria oral visitant als protagonistes, des d’enforcadores a negociants, passant per cultivadors, a capbussar-se en arxius històrics.
L’objectiu era «fer reviure» el món ‘allaire’ del Pla de l’Estany, amb epicentre a la Vall del Terri, Porqueres (sobretot Mata) i algunes zones de Banyoles. «No només eren zones riques a nivell de producció, sinó que també hi havia famílies que es dedicaven a la seva comercialització», explica Jordi Nierga. Aquesta petita revolució es va començar a coure l’any 1880, quan un pagès, «en una espècie de prova pilot», va decidir plantar algunes vessanes d’alls pel seu autoconsum. En veure que tenia acceptació, l’any següent va decidir ampliar-ne el conreu. «Va generar un efecte crida, els pagesos de les terres del costat també ho van voler provar i això va acabar creant un motor agrícola que va involucrar a moltes famílies de la comarca, algunes cultivaven els alls i d’altres es dedicaven a la seva comercialització». I als mercats locals, els pagesos i els tractants tancaven els acords. Es va crear «tota una xarxa» al voltant del sector ‘allaire’.
El Pla de l’Estany «va ser pioner en el cultiu i la comercialització de l’all», remarca l’autor. «L’all de Banyoles (d’un color vermellós, amb la cabeça més reduïda i «més gustós»), no només estava present als mercats de Banyoles, Girona, Figueres o Barcelona, sinó que se n’exportaven quilos i quilos a Europa i a Amèrica, especialment a Amèrica del Sud i a Amèrica Central. «Als arxius encara es conserven albarans de famílies banyolines que enviaven caixes d’alls a Cuba, el Brasil, Mèxic o Puerto Rico».
Les dones, en tot aquest engranatge, tenien un paper establert: participaven en la collita i en la sembra, però sobretot, s’encarregaven d’enforcar els alls. «Amb fulles de balca, que es trobaven en aiguamolls, en zones properes a l’estany de Banyoles i més tard, quan el motor agrícola ja funcionava a ple rendiment, es portaven de les Terres de l’Ebre amb camions carregats fins a dalt, les dones trenaven la balca i la tija de l’all i en feien un forc de 50 a 100 cabeces per facilitar-ne el transport, però també tenia un component ornamental», narra.
Desapareix amb l’èxode rural
Entre 1950 i 1970, la producció d’alls va caure en picat. «Hi va haver diversos factors que van empènyer a la gent a deixar el cultiu de l’all, des de l’èxode rural cap a sectors més industrialitzats, a que el treball al camp estava molt poc mecanitzat», relata. Actualment, però, encara hi ha empreses locals amb llarga tradició ‘allaire’ que es dediquen a la seva comercialització. «Algunes l’exporten arreu del món (el cultiven en zones de l’Estat espanyol) i el distribueixen des del Pla de l’Estany i d’altres el comercialitzen a nivell provincial», explica Nierga.
Tot i que el cultiu de l’all vermell per a la comercialització va desaparèixer, l’autor banyolí assegura que «encara hi ha gent gran que té un tros i ara el conrea per autoconsum, i això té un component molt romàntic», celebra. El llibre també incorpora deu receptes a càrrec del xef Pere Arpa amb l’all com a protagonista, des d’una picada d’all i julivert a la sopa d’all i bacallà, a més d’un apartat de remeis naturals.
