«Estic en llista d’espera per rebre el tercer ronyó en vint anys»

Les persones que han rebut el trasplantament d’un òrgan sovint defineixen aquest gest com un regal que els ha donat vida i, no només això, sinó que també hi han sortit guanyant a nivell de qualitat i de forma física.

Però aquesta metàfora agafa més sentit que mai quan no només has rebut un òrgan, sinó que estàs a l’espera d’aconseguir-ne un tercer. Aquest és el cas de Lino Liébana, un gironí que amb menys de vint anys li van detectar poliquistosi renal, una malaltia hereditària que va debilitant a poc a poc la funció dels ronyons i que han desenvolupat la majoria dels seus germans. 

El 2004 va rebre el primer trasplantament de ronyó, després d’haver passat molts anys en els quals el seu estat de salut s’anava deteriorant i li repercutia amb l’aparició d’altres patologies com la hipertensió. «Com a conseqüència dels quists, els ronyons em van arribar a pesar vint quilos; me’ls van haver de treure i vaig començar hemodiàlisi». Després de quatre anys d’espera, li van poder trasplantar un ronyó i va mantenir una bona qualitat de vida durant pràcticament dotze anys. El més important per a Liébana, que era comercial, va ser poder tornar a treballar. «Ho necessitava i, tot i les limitacions, és important poder portar una vida amb la màxima normalitat possible».

Però el que molta gent no sap, tal com manifesta, és que els trasplantaments d’òrgans no duren per tota la vida. «Tots tenen una data límit, deixen de funcionar i, en el meu cas, vaig haver de tornar a iniciar hemodiàlisi i apuntar-me de nou a la llista d’espera per a aconseguir-ne un altre».

 El periple no va ser fàcil. «El pitjor de tot és la dieta estricta que has de seguir i, a més en el seu cas, no podia beure aigua per les dificultats per orinar; és un desgast general complicat de portar». Després de nou mesos d’espera, va rebre una trucada d’un possible donant però al final la intervenció no va ser possible perquè el ronyó tenia un tumor i era totalment inviable. Aquest entrebanc va fer que s’hagués d’esperar quatre anys més fins que, al final, el 2019 va rebre el segon ronyó. 

«Et vas fent gran i el cos no aguanta tan bé, les recuperacions després d’una intervenció d’aquestes característiques són més dures i, a més, cal tenir en compte que fa molts anys que estic prenent immunosupressors, de fet ara ja en fa vint, i això és perillós perquè et deixa sense defenses i pots agafar altres malalties greus». 

L’edat és un handicap i aquest òrgan no li ha aguantat tant com el primer, així que des de fa quatre mesos torna a estar en llista d’espera per a rebre el tercer ronyó. «Hauria preferit seguir fent hemodiàlisi fins que el meu cos durés el que hagi de durar, però els metges m’han dit que no puc continuar amb el tractament i l’única opció que em queda és el trasplantament d’un nou òrgan, per molt que em costi la recuperació». Malgrat els entrebancs, Liébana no es rendeix i afirma que l’ajuda molt tenir confiança amb el personal sanitari i té present que, gràcies a les donacions, ha pogut gaudir de tots aquests anys «regalats». «És fonamental que hi hagi donants i que també s’expliqui per trencar molts prejudicis del passat». 

«Torno a gaudir dels meus fills»

Per altra banda, Jesús Badenes també és trasplantat de ronyó. En el seu cas, arran d’una infecció respiratòria li van detectar una nefropatia renal quan tenia poc més de 20 anys. 

«Em van dir que al cap de deu anys hauria de fer diàlisi però per sort no vaig haver de començar el tractament fins als 45 anys». Badenes considera que el fet d’haver portat una vida sana i haver seguit la dieta establerta de forma estricta l’ha ajudat a conviure amb la malaltia sense necessitat del tractament. Fins que el cos va dir prou.

«Pels volts de la pandèmia vaig començar a notar molt de cansament, ho associava al fet d’anar-me fent gran però no era normal, no podia ni jugar amb els meus fills, que llavors eren petits, i quan treballava amb l’ordinador se m’enrampaven els dits; els ronyons ja no filtraven bé l’orina i em vaig anar debilitant, així que vaig començar hemodiàlisi i, al cap de poc, vaig poder fer diàlisi peritoneal a domicili, que me l’administrava mentre dormia».

A partir d’aquí, Badenes va notar un gran canvi. «Em sentia com fa vint anys i és quan em vaig adonar que tot aquest cansament que notava era degut a la malaltia». Fins que, poc d’un any després, el setembre passat va rebre la famosa trucada mentre estava treballant. «Em van operar el 30 de setembre i, després de patir un petit entrebanc, vaig poder tornar a fer vida normal i també a treballar sense patir el cansament que sentia abans d’iniciar el tractament». 

Tot i que ha de seguir mantenint una dieta i encara segueix un tractament amb cortisona, entre altres fàrmacs, Badenes es mostra molt agraït per aquest «regal» que li ha donat la vida i, sobretot, al sistema sanitari. «Això m’ha permès tornar a gaudir dels meus fills amb molta més tranquil·litat que abans i ells poden tenir un pare que es troba bé de salut», conclou.

La vivència d’un trasplantament en dos relats

Subscriu-te per seguir llegint