«Regalar» un ronyó a qui més estimes

Amor, vida i gràcies. Aquestes són les tres paraules escollides pels fills de Núria Pi per resumir l’any que va canviar la vida de la seva mare. «En Jordi ha fet un acte de generositat que ens ha deixat a tots sense paraules, li ha regalat un dels seus ronyons». Afegien a la postal de les darreres festes de Nadal. Es refereixen a Jordi Puig, la parella de la seva mare, que ara farà un any i mig va ser partícip d’aquest «miracle», tal com defineix Pi. 

És lògic pensar que l’acte de «regalar» un dels teus òrgans ha de ser una decisió molt difícil de prendre, ja que pot generar molts dubtes i s’ha de meditar bé, tenint present que es tracta d’un acte irreversible. En el cas de Puig, però, ho va tenir clar des del primer dia. «Soc molt pràctic, no volia veure-la patir i, sobretot, calia evitar que hagués de començar diàlisi; quin sentit tenia haver d’esperar un donant cadàver si jo li podia donar? Ho vaig fer per ella i per mi, perquè tots dos guanyéssim en qualitat de vida», explica Puig rotund, amb el convenciment d’haver pres la decisió correcta.

Pi, per la seva banda, admet que la seva vida va fer un gir gràcies a ell, amb qui s’ha creat un lligam molt fort. «Ell hi treu importància, però no ho faria qualsevol i he de dir que al principi jo no ho volia, vaig tardar a decidir-me perquè considerava que era un sacrifici massa gran; però entre ell i l’equip mèdic em van acabar convencent».

El procés mèdic d’aquesta parella gironina -ell de Llagostera i ella de Cassà de la Selva- va començar fa uns tres anys i es va acabar allargant més del previst. Pi tenia una malaltia renal poliquística genètica des dels dotze anys, igual que la seva mare. Es tracta d’una patologia que genera múltiples quists als ronyons, fet que va augmentant la seva grandària lentament, fins a tal punt que pot desembocar en una insuficiència renal.

«Sabia que tard o d’hora m’haurien de trasplantar un ronyó o bé que necessitaria tractament de diàlisi, és per això que des de sempre vaig seguir una dieta molt estricta i vaig portar uns bons hàbits de salut per tal que aquest moment s’endarrerís el màxim de temps possible», exposa. 

Fins que va arribar el moment en el qual els ronyons ja no funcionaven correctament i necessitava un òrgan nou.

De seguida Puig es va oferir per donar-li un ronyó, malgrat les reticències inicials d’ella. Malgrat tot, després de fer-se unes proves, van comprovar que d’entrada l’òrgan no era compatible, així que Pi va haver d’entrar en llista d’espera d’un donant cadàver. «El problema no era el grup sanguini, com sol passar quan hi ha incompatibilitat, sinó que havia generat massa anticossos durant l’embaràs i això feia rebutgés el seu ronyó», matisa Pi.

Malgrat tot, després de dos intents fallits amb dos possibles donants cadàver i un cop van haver fet més proves, Pi podria acceptar l’òrgan de la seva parella si iniciava un tractament molt específic. I així va ser. 

Comitè d’ètica i judici

El fet que algú decideixi donar un ronyó no depèn només d’un mateix. Després de les proves mèdiques pertinents, el cas es valora pel comitè d’ètica de l’hospital i un especialista aliè a l’equip de trasplantament. Amb aquesta informació, el donant i els metges que han participat en la seva avaluació han d’anar al jutjat del registre civil, que aixeca una acta i autoritza el trasplantament. «Ens van fer moltes preguntes per separat, em van demanar de què coneixia la Núria i si estava segur de fer aquest pas; al final es volen assegurar que no facis aquest gest per coacció o per diners, tenint en compte que hi ha molt mercat negre», explica Jordi Puig. En el seu cas, el jutge va autoritzar la donació sense cap inconvenient. 

D’aquesta manera, després d’un llarg temps d’espera i quan Núria Pi estava a punt d’iniciar el tractament de diàlisi, tots dos van poder entrar al quiròfan de la Fundació Puigvert a la vegada per dur a terme primer l’extracció de l’òrgan d’ell per introduir-lo, després, en el cos d’ella. Les intervencions van anar bé i Pi va tenir una bona acceptació de l’òrgan. Tots dos destaquen el bon tracte dels professionals i, ara que ha passat del temps, no es penedeixen d’haver pres aquesta decisió. «En tot moment ens hem sentit respectats pel nostre entorn i això també hi ha ajudat, entenc que no ha de ser una decisió fàcil sobretot si tens algú que depèn de tu; malgrat tot, jo sempre he sigut molt pràctic i vaig pensar que si era una situació que es podia resoldre en aquell moment i evitar patiment per als dos, per què no aprofitar-ho?»

Subscriu-te per seguir llegint