Entre la generositat i la cartera

La majoria de donants d’òvuls són universitàries a l’entorn dels vint anys. Tot i que algunes joves asseguren que la seva motivació és ajudar altres dones a poder ser mares, expertes en atropologia que han analitzat el fenomen asseguren que el principal motiu són els diners per pagar-se els estudis o alguns extres.

Una jove consulta al seu ordinador una pàgina d’informació sobre la donació d’òvuls.

Una jove consulta al seu ordinador una pàgina d’informació sobre la donació d’òvuls. / Jordi Otix

O.P./B.P.

La normativa que regula la donació d’ovuls permet remunerar les donants per les molèsties que genera el procés, des dels desplaçaments als centre sanitari al malestar que genera l’administració de la medicació hormonal per a l’estimulació ovàrica. Actualment, molts centres privats paguen a l’entorn de mil euros per un procés de donació.

La catedràtica i doctora en Antropologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Diana Marre explica que la majoria de dones que donen ovuls, ho fan «perquè necessiten els diners», ja sigui per arribar a fi de mes, per cobrir despeses extra o per pagar-se cursos de formació. Solen ser joves entorn dels 20 anys. Moltes d’elles, universitàries. L’antropòloga Anna Molas precisa que, almenys des del punt de vista de les clíniques, sí que es pot parlar d’«una venda d’òvuls», més que d’una «donació».

«Moltes donants ho perceben com una manera de solucionar els seus conflictes econòmics. No obstant, hi ha molta informació que elles no tenen, sobretot en relació amb el que passarà després de la donació i és habitual que posteriorment apareguin moltes preguntes», assenyala Molas.

Aquesta investigadora, que ha entrevistat diferents donants, explica que la majoria tenien entre 18 i 22 anys quan van fer la primera donació. A Molas li interessava saber com entenien aquestes joves la compensació econòmica: si era una feina per a elles o tenia un altre significat. «Malgrat que no tothom ho veia com una feina, sí que era una cosa que es relacionava amb el mercat laboral», explica.

Per exemple, moltes d’aquestes joves buscaven feina i, al no trobar-ne, donaven òvuls per tenir diners i poder prosseguir la recerca d’ocupació. D’altres preferien donar abans que treballar a mitja jornada durant tres mesos. Hi va haver a qui li sortia més a compte donar que treballar de cambrera en un parc temàtic per 700 euros al mes. I també qui donava per anar als matins a la universitat i a les tardes a fer pràctiques no remunerades.

La precarietat travessa la majoria dels relats recollits per Molas. «Donar òvuls s’assemblava molt a la feina que ja feien. Molta gent jove té llocs de treball temporals: fan fires de cap de setmana, temporades de Nadal en una botiga.... Vaig veure en la donació d’òvuls una mica la mateixa lògica: gent que guanyava diners amb coses molt puntuals i circumscrites», raona aquesta investigadora. Fins i tot s’ha trobat amb dones que van donar diverses vegades. De fet, hi ha incentius econòmics per fer-ho: atès que, al fer-ho una segona vegada la clínica s’estalvia moltes proves que ja es van fer a l’inici, la donant rep fins i tot 100 euros més. La llei no estableix un màxim de donacions, sinó de persones que hagin pogut néixer a partir d’aquests òvuls, que són sis.

Molas posa el focus en una altra realitat: la de la indústria reproductiva. En els últims anys, moltes clíniques petites i mitjanes han sigut comprades per altres de més grans i fins i tot per fons d’inversió. «Les clíniques de reproducció assistida són vistes com a negocis molt rendibles», remarca.

Algunes donants, consultades per aquest diari, admeten que la remuneració econòmica és un incentiu més, però que la seva principal motivació va ser ajudar altres dones a ser mare. C.A., una universitària gironina que prefereix mantenir l’anonimat, explica que «d’adolescent em va marcar molt el fet que una tieta, que tenia moltes ganes de ser mare, tingués molt problemes per quedar embarassada. Finalment ho va aconseguir gràcies a un òvul extern, i em vaig prometre que seria donant per ajudar a altres dones en la mateixa situació». Amb 22 anys, ha fet dues donacions i es planteja tornar-ho a fer d’aquí a un temps.

L.P., té un any més, i és infermera. Una companya li va explicar que era donant d’òvuls, i va considerar que era «un acte de generositat» i que ella també hi volia contribuir. «No t’enganyaré, els diners sempre et venen bé, però tampoc paguen tant, i el tractament hormonal al que et sotmets t’acaba alterant», afegeix.  

Subscriu-te per seguir llegint