«La teràpia de parella encara és un tema tabú»

Un dels efectes col·laterals de la convivència ininterrompuda durant la covid-19 va ser l’increment de les crisis de parelles. La coach gironina Anna Colomer va veure com els seus clients, que fins aquell moment tractava de manera individual, cada vegada li parlaven més dels problemes que tenien amb la seva parella arran del confinament. A partir d’aquí, Colomer es va especialitzar en teràpia de parelles, i va crear el taller «Kintsugi: enforteix la teva relació de parella», que desenvolupa al bosc d’Ogassa.

En què consisteix el «Kinsugi»?

És una tècnica centenària del Japó que es basa en ajuntar en forma de puzles les peces d’un gerro trencat. Recuperem les peces, però embellim el gerro, perquè les esquerdes demostren que la parella ha pogut gestionar i sanar. El taller va néixer de la mateixa demanda de la meva clientela. Tenia una parella en la qual a ella no li agradava fer excursions a la muntanya, tenien hobbies diferents i s’havien distanciat. Ell em va demanar fer una teràpia conjunta on ella pogués veure el que li agradava, i els vaig crear aquesta experiència feta a mida a Ogassa, que va tenir bons resultats. Així, he fet el meu propi còctel aplicant eines de coaching, intel·ligència emocional i mindfulness, i el vaig adaptant a les necessitats de cada parella. 

Quina durada tenen les sessions?

És una sola sessió de 3 a 4 hores, i després en fem una segona de feedback. Passar pel procés no vol dir que el problema estigui arreglat i, per tant, fem una sessió de reforç per veure si s’estan aplicant els nous hàbits, si hi ha alguna resistència, si ha aparegut un conflicte nou, etc. Després de les sessions de teràpia fem un resum de què ha anat sortint durant aquesta i els dono consells de com adquirir nous hàbits.

Quins són els principals conflictes amb què s’enfronten les parelles?

Em trobo de tot, però sí que estan molt relacionats amb problemes amb la comunicació, com per exemple que algú no s’hagi expressat i l’espina s’hagi quedat clavada. El distanciament comença quan es perd la comunicació, i alhora es van sumant altres factors que fan que la parella vagi degenerant. Aquesta no hauria de demanar ajuda quan ja tenen el problema, sinó que s’ha de prevenir.

Quins són els factors externs que propicien aquests conflictes? 

D’una banda, a vegades ens deixem portar pel que diuen les amistats, com «t’ha fet allò i se l’ha de castigar». A més, el context econòmic actual en què tots els preus estan pujant, i el poder adquisitiu de la parella està disminuint, també és una font de problemes. Genera situacions com incriminar a un dels membres de la parella que «només gasta», en el sentit que ho gasta per a ell i no per a les despeses de la casa.

Alguna vegada ha sentit pressió per part de les parelles per a solucionar els seus problemes?

 Jo sempre els dic que passar per aquest procés en cap moment significa que solucionaran els seus conflictes. La majoria venen sobretot amb visió d’arreglar-los. La part que contacta és la que vol solucionar el problema, mentre que l’altra part creu que no hi ha res a fer. Amb tot, la teràpia de parella encara és un tema tabú: m’ he trobat amb parelles que no han volgut anar a l’exterior, a Ogassa, perquè els preocupa què pugui pensar la gent si ens veuen passejant pel bosc.

Quines edats solen tenir les parelles que ha tractat i quant de temps porten en la relació?

Les franges d’edat són dels 30 cap amunt, i la més gran que he tractat és de 50 arribant als 60. Pel que fa a la durada, hi ha de tot: parelles de més de 10 anys i d’altres de dos anys, a les que se’ls hi ha acabat la fase d’enamorament químic, que no és el mateix que tenir química.

Quina diferència hi ha entre aquests dos conceptes?

Pots tenir feeling amb una persona, però no vol dir que tinguis enamorament, que és un procés químic en què la teva ment veu l’altre com algú amb qui procrear. La missió de la nostra ment és sobreviure i reproduir-nos; així, quan estic en moment de reproducció, pot ser que em creui amb una altra persona i químicament hi hagi una connexió. És una fase on s’alliberen hormones i feromones. En canvi, el feeling és quan connectes molt bé amb algú, però això es pot quedar en una amistat. Quan l’enamorament químic s’acaba, també ho fa la passió. És un moment en què «cau el vel», i les parelles s’han de plantejar què els aporta la relació, i, a partir d’aquí, decideixen treballar per omplir tant la part física com emocional, mental i espiritual de la seva relació. La conclusió és que una barreja entre enamorament químic i feeling fan que una parella sigui duradora.

Creu que la implicació per voler millorar la relació amb parella ha incrementat amb el temps?

Socialment, estem en un moment en què creiem que part de la felicitat ens l’ha de donar la parella, però encara falta coneixement sobre què és l’enamorament, i, un cop es perd aquesta sensació, les parelles diuen que s’han desenamorat, quan simplement s’ha perdut la química. El fet de donar part del pes de la nostra felicitat a l’altra, fa que costi més comprometre’s. Hem de tenir clar que no hi ha mitges taronges, ningú és complement de ningú: l’amor de parella és compartir al felicitat, no que l’altre te la doni.