Rosa Moret, filla de la "superàvia" centenària Maria Branyas: "Ella creia que amb optimisme la vida era més equilibrada"

El passat 19 d'agost de 2024, Maria Branyas va morir amb 117 anys en una residència d'Olot, molt lluny de la seva San Francisco natal, als Estats Units, on va néixer el 4 de març de 1907. Filla d'un periodista català, Josep Branyas, i de Teresa Morera, dona que el va seguir en les seves aventures per Mèxic i els Estats Units, iniciava així la que ella deia la seva "última mudança" sent la dona més longeva del món. Parlem amb una de les filles de Branyas, Rosa Moret, de 80 anys. De la seva mare resumeix que era una dona feliç i bona.

Diuen que la longevitat té a veure amb la genètica, entre altres factors... Són una família de gent longeva?

El seu pare, el meu avi, que va morir amb 38 anys de tuberculosi al vaixell en el qual la família tornava dels EUA a Catalunya per viure, en va ser l’excepció. Fora d’ell, la seva mare va morir als 88; el seu germà gran ,als 82; la seva germana, als 84; el seu germà petit, als 96; un oncl,e als 92, i els avis tant de mare com de pare, cap als 60 aproximadament.

Hi havia una cosa que li sorprengués de tot el que va viure?

Les noves tecnologies (internet, mòbils...) que ara ja no són tan noves, no les entenia, però va acceptar que hi eren. Per exemple, el dia del seu aniversari sempre sortíem a menjar fora, fèiem la foto corresponent i jo després l’enviava al seu germà, que vivia als EUA, recordant-li que era el seu aniversari i que li truqués. Ell ho feia i li feia algun comentari sobre la foto. Ella no entenia que ell hagués vist la foto i a ella no.

Com recordava ella la seva infantesa i joventut?

La recordava molt alegre i divertida. Mai ens havia explicat res fins ara últimament, que recordava més la seva joventut que altres èpoques. En el seu compte de X (Twitter), Super Àvia Catalana, trobarà unes quantes històries, ja que les anàvem compartint, juntament amb pensaments seus i cites que li agradaven. Ella deia que evocar records agradables del passat la feia feliç. I estava segura que si totes les persones grans recordaven coses bones i mantenien l’optimisme podien gaudir d’una vida més equilibrada i plena.

Un dels records, de fa un any, és el de les seves mudances.

Sí, llavors ella afirmava que «les persones som errants en aquesta terra nostra des que naixem, i -per experiència- puc dir que, com més mudances fem, més bagatge vital i personal portarem a les alforges, abans d’emprendre l’últim viatge, l’última mudança en el més enllà... quan toqui». Ella creia que la vida és canvi i moviment. És una aventura contínua plena de dificultats, ensurts, desconcert, i sobretot experiències per descobrir, viure i disfrutar.

Quines diria que van ser algunes de les seves alegries i de les seves tristeses?

D’alegries, moltes, era una persona optimista i de fet va viure molt bé. D’ombres, sens dubte, la Guerra Civil (la guerra dels tres anys que deia ella), la mort del meu pare i la del meu germà. Però res va ser un drama per a ella. Ella deia «és el que hi ha...», i com que no hi podia fer res, d’alguna manera aconseguia girar pàgina.

«Ella deia que quina tonteria, això de ser la més longeva»

La seva mane patia alguna malaltia crònica?

Mai va tenir cap malaltia, ni un os trencat ni res. Fins de molt gran es va valer per si mateixa. Cap al final va anar perdent la vista, cosa que no li permetia llegir, cosir ni tocar el piano, coses totes elles que la distreien molt. No fumava i li agradava menjar iogurt i dolços.

Però va arribar la covid.

La va passar, però molt asimptomàticament i a la mateixa residència d’Olot on vivia.

Què pensava ella de ser la dona més longeva ?

No li donava cap importància Ella deia que no havia fet res per ser la més longeva i que quina tonteria era, això. Tot i així, rebia molt contenta les persones que anaven a veure-la, li preguntaven coses, feien fotos, vídeos... Era una persona molt educada i sempre estava bé.

La «superàvia» Maria Branyas podria apropar els secrets de la longevitat als científics

Com a filla, com ha viscut tenir una mare centenària?

D’una banda, el fet de tenir una mare tan gran però amb bona salut fa que ho visquis amb bon humor. Estava molt ben cuidada a la residència d’Olot. D’altra banda, doncs, com vam poder. Atenent les persones interessades i triant entre moltes televisions i periodistes. Hi va haver coses interessants i vam conèixer gent molt maca.

Va ser part d’un estudi genètic. Algun detall que us sorprengués i que es destaqués?

De fet, l’equip del doctor Esteller encara està fent l’estudi i fins que no estigui acabat no sabem gairebé res. 

Subscriu-te per seguir llegint