El matrimoni que va sobreviure unit a l’UCI

«29 de març de 2020. A les 3 de la matinada m’han trucat per dir-me que la mama ha ingressat a l’UCI. Està molt greu. Em donen molt poques esperances [...]

Clàudia Mas va recollir en unes memòries escrites la dura experiència que va viure ara fa cinc anys, quan els seus pares van ingressar a l’hospital Josep Trueta per coronavirus pràcticament al mateix temps i van coincidir a l’UCI durant uns dies, amb mal pronòstic.

Tot va començar poc abans de l’estat d’alarma. «En aquell moment estudiava a la Universitat de Vic i van anul·lar les classes per un possible cas de coronavirus, jo tenia una mica de mocs però no sospitàvem que fos covid-19, així que vam continuar fent vida normal», explica Clàudia Mas.

Va arribar l’estat d’alarma i, com tantes d’altres famílies, Mas es va confinar a casa amb els seus pares, a Cervià de Ter. La seva germana, Carina, vivia a una altra casa del mateix poble, amb dos fills molt petits. 

Fins que poc després Clàudia Mas va començar a tenir febre i també en van patir els seus pares. El seu pare, Manel Mas, és qui es va anar trobant pitjor. «Em sentia molt xafat, em pensava que seria la grip, així que vam avisar la nostra metgessa de família del CAP de Sarrià, Irene Veganzones, i va venir amb la infermera per visitar-me», explica Manel Mas, que en aquell moment tenia seixanta anys i era propens a agafar infeccions per patologies prèvies.

La situació va ser surrealista per a tota la família. «La metgessa va aparèixer amb tot aquell equip de protecció que no havíem vist mai, inclús vaig fer-li una foto de lluny, mentre visitava el meu pare», recorda Clàudia Mas. De fet, tant ella com la seva mare van haver de marxar del menjador perquè presentaven símptomes. 

Ben aviat, van comprovar que no es tractava d’una simple grip. Tenia els pulmons molt tapats i una ambulància el va portar al Trueta on una prova PCR va confirmar el pitjor dels pronòstics: tenia coronavirus i el van ingressar d’urgència a l’UCI on, en la primera estada, hi va estar un parell de dies, fins a derivar-lo a planta.

«Em vaig despertar del coma el dia que complia 65 anys, ha sigut terrible»

Mentrestant, la seva dona, Anna Dalmau, que llavors tenia 57 anys, va començar a tenir una tos poc habitual. «Era seca i en comptes de sortir cap a fora, anava cap a endins, no n’havia tingut mai». És per això que van decidir contactar de nou amb el CAP. La doctora la va derivar al Trueta per fer-se una ressonància i creia que podria tornar a casa. Però no va ser així.

«La vaig portar en cotxe a les 7 de la tarda i com que em pensava que seria una estona, vaig anar a comprar, però van anar passant les hores i es van acabar confirmant les pitjors sospites: la situació era pitjor del que esperaven i com que va donar positiu per coronavirus es va quedar ingressada, a mitjanit vaig tornar cap a casa tota sola i sense haver pogut parlar ni amb el meu pare ni amb la meva mare». 

Però al cap de dos dies els va poder visitar. «Primer vaig pujar a veure el meu pare, em van ajudar a posar-me tot l’equip de protecció i quan vaig entrar a l’habitació el vaig veure molt malament, gairebé no podia parlar i em va dir que marxés perquè tenia por d’encomanar-me el virus». La infermera li va corroborar que el seu pare anava empitjorant dia a dia i que cap medicament li anava bé, en van provar fins a una trentena.

En canvi, la seva mare estava millor i més desperta, però també li va dir que marxés per no contagiar-la. El que no s’imaginava és que passarien setmanes sense poder tornar-los a veure. 

Ingrés a l’UCI

Les dues germanes anaven rebent trucades majoritàriament cada dia dels metges. L’endemà de la visita de la seva filla petita Clàudia, tornen a ingressar Manel Mas a la unitat de crítics. El van posar de bocaterrosa perquè, tot i portar el respirador, els pulmons no funcionaven bé. Una de les doctores informa les seves filles que vindrien dies molt durs. Mas va estar a l’UCI una setmana fins que no el van derivar a semicrítics. 

Dos dies després que Mas entrés a l’UCI, també van derivar Anna Dalmau a la unitat de crítics. «Havia fet una petita millora però en poques hores em van trucar per comunicar-m’ho, em van dir que farien el que podrien però no asseguraven que servís», explica la seva filla Clàudia, que en aquell moment es va angoixar molt i va estar a punt de trucar al 112 perquè sentia que s’ofegava. Recorda especialment una trucada de la doctora Marta Lora. «Va ser una de les converses més humanes que vaig tenir, em va recomanar que algú vingués a viure amb mi perquè no passés per tot això tota sola i va ser quan va venir la meva parella». El sentiment de culpabilitat també era un factor a tenir en compte, tot i que els professionals li insistien que no se sabia amb certesa quin era l’origen del contagi. També va rebre una trucada d’una psicòloga.

Anna Dalmau té gravat el moment que se la van emportar a l’UCI. «Em deien que m’adormirien perquè els medicaments em fessin més efecte i jo responia molt insistent que no ho volia perquè tenia por de no tornar-me a despertar, el que em sabia més greu era pensar que no veuria créixer els meus dos nets». Dalmau també va estar a l’UCI una setmana.

«Quan em van dur a l’UCI pensava que no em tornaria a despertar i no veuria créixer els meus nets»

Anna Dalmau

— Diagnosticada amb 57 anys

Tant Mas com Dalmau tenen records difusos i borrosos d’aquests dies. Van estar molt sedats i això provocava que tinguessin al·lucinacions. «Tenia moltíssima set, estava tan xafat que no em podia ni moure per agafar aigua ni per avisar a la infermera», explica Mas.

Però on ho va passar pitjor va ser a l’àrea de semicrítics, ja que encara estava monitorat. «Faig servir un aparell per dormir, ja que tinc apnees i el que em posaven no m’anava bé, fins que al final la meva filla va portar el que tenia a casa».

En el cas Dalmau tenia una sensació molt estranya quan es va despertar de la sedació. «Contínuament tenia visions de dibuixos animats i també pensava que el meu home no se n’havia sortit, va ser quan els metges i les infermeres van descobrir que ell també estava a l’UCI i després de consultar-ho em van tranquil·litzar quan em van dir que se n’havia sortit».

Junts a la unitat de crítics, però separats físicament, no es van tornar a reunir fins que van compartir habitació a planta. «Jo encara no estava bé per rebre l’alta de semicrítics, però sabia que la meva dona ja estava en una habitació i vaig insistir molt per anar amb ella; els metges van veure que anímicament em sentiria millor i m’hi van portar, quan ens vam reunir no podia parar de plorar», explica Mas.

«Quan vaig sortir tenia moltes ganes de viure, tot i que m’han quedat seqüeles de la covid persistent»

Manel Mas

— Diagnosticat amb 60 anys

Després d’uns dies a planta, els van derivar a l’hotel Ibis, que s’havia habilitat com a centre hospitalari, on es van acabar de recuperar durant quinze dies. El 24 d’abril tornaven a casa, un mes després de marxar-ne.

Seqüeles físiques i mentals

Mas exposa que els primers dies tenia una sensació estranya, no entenia com havia sobreviscut mentre tanta altra gent no havia tingut aquesta sort. «Tenia clar que tenia moltes ganes de viure». Per altra banda, li van quedar seqüeles que encara avui dia arrossega i que els metges li han diagnosticat com a covid persistent. «Tinc tos crònica i dolor al pit i a les articulacions, no hi ha tractament però intento portar una vida més o menys normal».

En el cas de Dalmau, li han quedat seqüeles emocionals. «Quan vaig tornar a casa vaig agafar molta por a situacions com dormir sola o tornar-me a contagiar i vaig començar a visitar-me amb una psicòloga; sempre m’havia agradat molt nedar al mar però aquell estiu no n’era capaç i si veia algú que no complia les normes contra la covid em posava molt nerviosa». Després de l’estiu li van receptar antidepressius i a poc a poc va anar millorant. 

«Ara estic bé, participo activament en una associació del poble i soc feliç cuidant els meus nets, però també és cert que tot i reduir la dosi, no he pogut deixar els antidepressius, conclou.

Subscriu-te per seguir llegint