Alerten a Girona que l’adaptació al canvi climàtic serà “molt costosa” i exigirà nous models fiscals

La necessitat d’afrontar el canvi climàtic amb un urbanisme més flexible i amb nous mecanismes de finançament ha centrat la conferència que l’expert en dret urbanístic Josep Maria Aguirre ha pronunciat a la Casa de Cultura de Girona dins el cicle “Canvi climàtic. I ara què fem?”. Aguirre ha advertit que vivim en «un món que canvia molt de pressa, especialment en l’àmbit climàtic», mentre que els instruments urbanístics continuen «pensats no per adaptar-se, sinó per mantenir-se molt estàtics». Aquesta rigidesa, ha dit, és avui un dels principals obstacles per reduir riscos i protegir la població.

Segons Aguirre, el marc normatiu actual és «molt tolerant amb els drets patrimonials existents», fet que dificulta revertir situacions que s’han tornat vulnerables amb el pas del temps. «Una vegada algú s’ha edificat, difícilment allò es reverteix», ha afirmat. Aquesta realitat, ha assegurat, «acaba projectant riscos en relació amb la població». Per il·lustrar-ho, ha recordat episodis com la dana de València, que al seu parer evidencien com els fenòmens meteorològics extrems posen en tensió estructures pensades en un altre context climàtic.

La manca d’instruments fiscals

Davant d’aquest escenari, Aguirre considera imprescindible «superar les resistències» tant vinculades al dret de propietat com a la manca d’instruments fiscals. Així mateix, ha defensat «buscar altres models que siguin capaços de traslladar el risc» i explorar opcions que permetin finançar actuacions en zones vulnerables. En aquest punt ha avançat que presentaria exemples de dret comparat «del que es fa en altres països»: casos en què s’han traslladat edificacions en risc, situacions en què l’administració ha intervingut directament o sistemes en què el mercat assegurador privat participa en la identificació i gestió de vulnerabilitats.

Fiscalitat verda

Sobre els instruments de finançament, Aguirre ha citat les contribucions especials, que permeten que els propietaris participin en el cost d’obres que els afecten, o operacions urbanístiques destinades a equilibrar eventuals trasllats d’edificacions situades en zones de perill. També ha mencionat «l’exemple de França», que ha creat un fons per afrontar riscos derivats de fenòmens meteorològics extrems alimentat per aportacions del conjunt de ciutadans i per gravàmens sobre activitats amb major incidència ambiental. «Al final és fiscalitat verda», ha resumit, en referència a fórmules pensades específicament per finançar l’adaptació climàtica.

Zones inundables a Girona

Aguirre ha portat el debat al cas de Girona plantejant si la ciutat està preparada per afrontar els nous riscos. Ha recordat que «gran part de la seva trama urbana està en una zona inundable», una realitat històrica que la ciutat arrossega i que continua present. Girona ha viscut episodis d’inundacions importants al llarg del segle XX i, tot i que algunes infraestructures construïdes durant aquella època han reduït el perill, encara hi ha punts sensibles. Entre ells, ha assenyalat l’entorn de plaça Catalunya, que en cas d’una creixuda sobtada podria actuar com a obstacle en el flux del riu.

Per això defensa que Girona «hauria d’intentar mitigar aquests riscos» amb planificació, coneixement precis de les zones vulnerables i actuacions específiques allà on la inundabilitat sigui més probable. I ha remarcat que les amenaces no es limiten a les crescudes del Ter o de l’Onyar: «Les accions climàtiques no només són les derivades d’inundabilitat, sinó també d’altres fenòmens extrems, com les onades de calor», que també requeriran intervencions urbanes adaptades.