La gironina a qui no deixen ser ballarina professional perquè va en cadira de rodes

Nicoleta Estefania Paun -que va en cadira de rodes a causa d'una paràlisi cerebral de naixement- va aterrar a Celrà amb 12 anys i ballar va ser la seva manera d'evadir-se i connectar amb el nou món que l’envoltava. El seu somni, des d’aleshores, va ser convertir-se en professora de dansa per a persones en cadira de rodes. Quan va tenir l’edat de poder escollir què volia ser de gran, no va dubtar i es va inscriure al cicle formatiu de Grau Mitjà en Tècniques de Dansa Urbana, que imparteixen precisament a Celrà. I és que ella, de fet, és ballarina en cadira de rodes i enguany ha guanyat el premi Talent Gironès. Però ni tan sols li van deixar fer la prova d'accés. El motiu: la seva discapacitat.

I és que en sol·licitar l'adaptació per a poder fer la prova (necessitava el suport d'algú que l'ajudés a passar de la seva cadira de rodes habitual a una de manual), el Departament d’Educació i Formació Professional, en un informe del Servei d’Ordenació dels Ensenyaments de Règim Especial que data del juny de l'any passat, va dictar que "l’aspirant, com a futura professional en aquest àmbit, hauria de posseir les competències per executar moviments complexos amb tot el cos, competències que, d’acord amb allò que s’indica a la sol·licitud, no es poden garantir en el seu cas. En aquest cas, no es pot preveure l’adaptació de la prova i es recomana desaconsellar a l’aspirant realitzar aquests estudis". Amb tot, denuncia que "no m'ho podia creure, ni tan sols em van veure ballar, no em van deixar intentar-ho perquè tenia una discapacitat". De fet, lamenta que "no em van voler ensenyar ni les instal·lacions".

Lluny de tirar la tovallola, va decidir obrir-se un altre camí i va matricular-se a un cicle formatiu d'Administració i Màrqueting a l'institut de la Bisbal. Però l'intent d'encaminar la seva vida també es va veure truncat: "Aquest any he hagut de deixar els estudis perquè em van treure la vetlladora, que venia a l'hora del pati per ajudar-me a anar al lavabo, i m'havia d'estar de set del matí a tres del migdia sense poder anar a fer un pipí perquè ningú m'hi podia acompanyar", lamenta, i afegeix que "això em podia provar problemes de salut". Des del centre educatiu li van proposar fer un certificat de professionalitat "perquè són menys hores al dia", però "acabava a les vuit del vespre i ja no podia tornar a casa".

Es mou en transport públic, un altre "dèficit del sistema" que la condiciona en el seu dia a dia: "L'has de demanar amb 24 hores d'antelació perquè sigui adaptat, indicant quin autobús agafaràs, però la vida és imprevisible i pot ser que acabis les classes abans i t'hagis de quedar a la parada de braços plegats, i tampoc pots agafar l'últim perquè t'arrisques a quedar-te tirada si pel que sigui no és adaptat", relata. "Això dificulta molt poder trobar feina perquè no puc tenir cap flexibilitat", lamenta. Tot i això, defensa que "la discapacitat no és ni serà mai cap impediment per fer realitat els meus somnis".

Amb tot, assegura que "el món és qui té una discapacitat, no nosaltres": "Si la discapacitat estigués normalitzada no patiríem tantes discriminacions, la realitat és que tenim menys drets que la resta de persones". I és que lamenta que "tothom s'omple la boca parlant d'inclusió i a l'hora de la veritat gairebé res és inclusiu". Ara, col·labora fins al gener amb el projecte Quetzal de la Fundació SERGI a Celrà, que ofereix acompanyament, orientació i suport a joves d'entre 16 i 24 anys per tornar al sistema educatiu o accedir al món laboral.

Subscriu-te per seguir llegint