Miquel Roca: "La llibertat es guanya un dia, però s’ha de defensar tots els altres"

"La llibertat es guanya un dia, però s’ha de defensar tots els altres". Amb aquesta frase contundent, Miquel Roca ha atrapat d’entrada l’atenció del públic que omplia la Subdelegació del Govern a Girona. Ho ha dit amb l’autoritat d’algú que va ser una peça clau en la redacció de la Constitució del 1978 i que va viure en primera persona els anys finals de la dictadura. La seva intervenció ha estat un dels moments centrals de la inauguració de l’exposició "50 anys en llibertat. La música i la fotografia com a protagonistes", una mostra que repassa el paper de la Nova Cançó i la fotografia documental en la lluita per la democràcia.

L’acte ha començat amb la benvinguda del subdelegat del Govern, Pere Parramon, que ha presentat l’exposició com “un mirall emocional de qui hem estat i de qui som”. Parramon ha destacat que les imatges seleccionades documenten “l’esperança i l’evolució social” que va acompanyar la transició democràtica, i ha recordat que, amb la fi del franquisme, l’escena musical va diversificar-se amb grups com Sau, Sopa de Cabra o Els Pets. La mostra, instal·lada a la mateixa Subdelegació, es podrà visitar fins a l’11 de gener i després circularà per altres localitats gironines.

"El carrer ens deia què volia, i nosaltres ho vam convertir en text"

Un vídeo amb testimonis i fragments de concerts ha servit per introduir el clima cultural de l’època. Tot seguit, ha començat el diàleg entre Miquel Roca i Laura Díez, magistrada del Tribunal Constitucional. El to distès del començament, amb una broma de Roca quan Díez li ha cedit la paraula pel seu paper a la Constitució, ha donat pas a una reflexió densa sobre la llibertat. Roca ha recordat que va néixer a l’exili i que la generació que va liderar la Transició tenia “un desig profund de recuperar la llibertat que no havien conegut”. Roca ha insistit que la Constitució no va ser obra d’un grup reduït: “El carrer ens deia què volia, i nosaltres ho vam convertir en text”.

Roca ha reivindicat la Carta Magna com un exercici d’unitat i voluntat de futur, pensada per perdurar i perquè les generacions posteriors poguessin exercir, i també criticar, la llibertat. A més, també ha llançat un avís sobre el present: la polarització. Segons Roca, “la polarització bloqueja”, i si algun dia es modifica el text constitucional, ha dit, seria preferible fer-ho amb consens ampli: “És millor un 80% que un 50,01%, perquè la divisió mai no ha portat bons temps a Catalunya”.

La magistrada Laura Díez ha recollit les paraules de Roca i ha subratllat la “generositat” dels redactors de la Constitució envers les generacions que els han seguit. Ha destacat la qualitat tècnica del text, “clar, ordenat i progressista”, i la seva capacitat d’adaptar-se a noves realitats socials. Ha posat com a exemples la regulació del matrimoni igualitari, l’eutanàsia o l’avortament, drets que el 1978 ningú imaginava però que han pogut ser integrats gràcies a una lectura flexible del text. Per Díez, la Constitució continua sent “un marc de concòrdia i confort democràtic”.

Una taula rodona

A continuació s’ha celebrat una taula rodona sobre el paper de la música i la fotografia en la construcció de la memòria. El periodista Joaquim Vilarnau ha recordat que la democràcia no va arribar de manera immediata i que la repressió va continuar més enllà de les dates oficials. A més, ha explicat que la Nova Cançó va saber convertir en art les aspiracions socials de l’època i que sovint es confon el moviment amb la cançó estrictament protesta. Així mateix, també ha detallat que la seva força provenia de quatre pilars: temes propis, adaptacions internacionals, recuperació de tradició musical i difusió de poesia, que van permetre acostar autors com Espriu o Ausiàs March al públic general.

L’arxiver municipal de Girona ii director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Lluís-Estève Casellas, ha remarcat que el valor de les fotografies depèn del context amb què les interpretem. Ha advertit que imatges que avui poden semblar merament promocionals, en el seu moment tenien una càrrega política clara: “Només cantar en català ja era un acte de protesta”. Segons Casellas, tant la música com la fotografia corren el risc de banalitzar-se amb el temps, i és el relat que les acompanya el que permet mantenir-ne el significat. La fotògrafa Laura Feixas també ha participat en la taula, i el músic Jofre Bardagí ha interpretat diverses cançons de Joan Manuel Serrat, seguides amb complicitat per part del públic, que en alguns moments ha arribat a cantar-les.

L’acte ha conclòs amb la intervenció del delegat del Govern a Catalunya, Carlos Prieto, que ha reivindicat el paper de la cultura durant la dictadura. “Quan la veritat no es podia dir obertament, l’art la suggeria”, ha dit citant Picasso: “L’art és una mentida que ens fa conèixer la veritat”. Prieto ha advertit sobre els riscos del present, marcat per xarxes socials i entorns digitals on “la imatge pesa més que el matís” i on allò que es publica “ja no ens pertany”. Finalment, ha defensat la cultura com a espai indispensable per comprendre el passat i evitar retrocessos: “Ha de ser la resposta al que som, al que volem ser i al que no volem tornar a ser”. I ha lligat la seva reflexió final amb la que havia obert Roca al començament: “La democràcia no es perd de cop; es perd a poc a poc. Per això s’ha de defensar cada dia”.