Camins de ronda: història d'un sender entre mar i temps

Els camins de ronda són un llegat viu de la Costa Brava: senders costaners que uneixen cala amb cala, poble amb poble, i que durant dècades van servir per vigilar el litoral i controlar el contraban. En etapes diverses, aquests corriols van néixer no com a rutes d’oci, sinó com a vies funcionals per a la seguretat marítima i la comunicació local entre poblacions frontereres. Un dels seus usos més coneguts és el control que exercien agents com els carabiners o la Guàrdia Civil per frenar el tràfic il·legal.

Encara que no hi ha una data clara de construcció —es considera que moltes parts havien existit com a corriols locals des de temps antics— el terme «camí de ronda» es va popularitzar especialment al segle XIX i durant el segle XX, quan la vigilància costanera va adquirir una importància estratègica. Durant la postguerra i els anys de racionament, el contraban va créixer, i aquests camins van recuperar rellevància com a ruta bàsica de control costaner i pas discret entre punts ocults. Amb el creixement del turisme en les darreres dècades de franquisme i la posterior integració d’Espanya a la Unió Europea, l’ús original va perdre pes i es va reorientar cap al lleure i el senderisme.

Xarxa GR-92

Una altra transformació clau ha estat la incorporació d’aquests recorreguts al traçat del GR-92, el sender de llarg recorregut de la Mediterrània que recorre Catalunya de nord a sud. En molts trams costaners, el GR-92 segueix el traçat del camí de ronda original, adaptat i reforçat per l’ús turístic.

Els camins de ronda de la província de Girona uneixen Blanes, al sud de la Costa Brava, amb Portbou, amb un recorregut que arriba als 225 km aproximadament tenint en compte corbes i desviacions costaneres. Si es traça una línia directa, de costa a costa la distància és menor, però el traçat segueix el perfil accidentat del litoral, amb crestes, badies i escarpaments que afegeixen sinuositats.

Aquest itinerari sovint es divideix en etapes o trams. En molts recorreguts s’escullen 10 etapes, cadascuna amb longituds que oscil·len entre 10 i 23,5 km. Alguns dels trams més icònics de la Costa Brava són, per exemple, el que va de Blanes a Tossa de Mar —d’uns 21 km aproximadament— o de s'Agaró i Sant Feliu.

Pel que fa al desnivell, els trams costaners presenten pujades i baixades constants: no solen haver-hi grans cims, però en un tram curt es poden acumular de 200 a 300 metres de desnivell en les zones més abruptes, com la del Cap de Creus. En general, el traçat exigeix un esforç moderat i regular, amb zones pedregoses o escarpades intercalades amb parts més planes o marítimes.

Experiència de natura, relat i sentit

Recórrer un camí de ronda és recórrer la Costa Brava amb els cinc sentits. A un costat, el mar que modela penya-segats, basses i escletxes; a l’altre, les pinedes mediterrànies, el bosc baix i la vegetació de ribera. En trams protegits, el sender es converteix en un paisatge de postal i en altres moments s’alça en miradors elevats que ofereixen perspectives espectaculars del litoral.

En molts punts s’observen restes arquitectòniques: torres de guaita que continuen vigilant des de segles passats, cases de pescadors, masos propers a la costa i construccions associades al contraban.

Un dels trams estrella és el recorregut entre Sant Feliu de Guíxols i Begur, que acull cales emblemàtiques com Cala del Pi –a Platja d’Aro–, Cala Estreta –a Palamós– o la Cala d’Aiguablava –a Begur–, amb diversitat de roques, platges, escales, túnels i caminets costaners. També val la pena visitar el pas per Cala Montgó, amb el seu litoral escarpat i la torre de vigilància que domina la punta del cap de Montgó. En la façana nord, a prop de Portbou, el camí passa per zones salvatges del Cap de Creus, on el vent i el mar defineixen el caràcter alt-empordanès.

Escollir bé el moment de l’any és fonamental per gaudir del camí de ronda. La primavera i la tardor són les estacions més recomanables, amb temperatures suaus, una llum agradable i menys afluència turística. L’estiu és la temporada més popular, però la calor pot ser intensa i el sol directe obliga a caminar a primera hora o al vespre. En canvi, a l’hivern, la tramuntana i els temporals de mar donen al paisatge un caràcter salvatge, tot i que alguns trams poden resultar inaccessibles per seguretat.

La planificació prèvia és clau. Hi ha trams curts i accessibles que es poden recórrer en poques hores, ideals per a famílies, mentre que d’altres acumulen desnivells i requereixen més esforç físic. Convé escollir la ruta en funció de la preparació personal i el temps disponible: dividir les etapes més llargues en dos dies és una opció habitual per evitar la fatiga. També cal tenir present el respecte per l’entorn. Són senders amb un alt valor ecològic i cultural, i és essencial no sortir del traçat marcat, evitar fer sorolls que alterin la fauna i no deixar cap resta de residus.

Finalment, cal entendre el camí de ronda amb flexibilitat. No és necessari recórrer tota la línia litoral: escollir trams emblemàtics o accessibles segons el moment pot ser la millor manera d’assaborir-los. El valor d’aquests camins no és la velocitat ni el repte esportiu, sinó el plaer de caminar sense presses i deixar-se sorprendre per cada racó de la Costa Brava.