«El Mercat del Lleó és un poble, saps la vida de tothom»

Joan Gironell (Girona, 1965) és la veu del Mercat del Lleó. Cada dilluns, Carles Comas -de la parada de llegums cuits- li envia un WhatsApp amb el llistat d’aniversaris d’aquella setmana (són més de 200 treballadors) que, amb la gràcia de qui porta despatxant tota la vida, felicita per megafonia: «Improviso un petit discurs i poso a tot drap una cançó que li agradi a la persona homenatjada, però també en pot ser una que detesti per fer-la empipar, com a la Carme del peix, que té la parada plena de banderes del Barça però pel seu aniversari sona l’himne del Madrid», confessa entre rialles. «Hi ha companys que no volen que anunci als quatre vents quants anys fan i ho respecto», reconeix. Amb això, també pretén reforçar el vincle amb els clients i no clients: «La gent se sorprèn quan de cop esclata la música, tothom diu ‘què passa, què passa?’, però trobo que és entranyable descobrir que és l’aniversari del teu fruiter, peixater o carnisser de capçalera, o el de la persona de la parada de davant on sempre vas a comprar, i que la gent vulgui perdre uns minuts del seu temps per anar-los a felicitar».

El Mercat, assegura, és «com un poble»: «Et fas més amb els veïns del teu carrer que amb el del carrer de darrere, que t’hi portes bé, és clar, però els veus més de tant en tant i no comparteixes el dia a dia d’una forma tan intensa». La vida d’uns i altres, però, se la saben «fil per randa»: «Saps a quina escola van els nets de tothom o on han anat de vacances amb la parella», confessa. Com en qualsevol poble, però, també corren rumors: «Hem presenciat històries d’amor, com la de l’Alejandro de la carn de cavall amb la Vanessa dels pollastres, que s’han casat i han tingut fills». Tots els paradistes tenen un grup de WhatsApp, batejat com Mercat Lleó («amb el nom vam ser poc originals»), a través d’on comparteixen informacions «que ens afecten a tots» i procuren ajudar-se amb el que poden. «Intentem que sigui un canal oficial, no és d’aquells grups on tothom es diu bon dia i bona nit i s’envia emoticones».

Fa 13 anys que Joan Gironell va aterrar al Mercat del Lleó buscant més conciliació familiar, després d’agafar el relleu al seu pare al número 13 de la plaça de la Independència (allà paraven tots els autobusos i persones arribades d’arreu de les comarques gironines s’aturaven a comprar-los xai, vedella, porc o botifarra dolça, tant, que se sabia «de memòria» les dates de «totes» les festes majors de la província), obrir una botiga a la carretera de Santa Eugènia i aterrar, l’any 2010, al Mercat del Lleó. I és que després de portar anys treballant de set del matí a nou del vespre i no poder anar a buscar mai les seves filles a l’escola («a casa hi anava només a dormir»), es va assabentar que l’Ajuntament de Girona treia la parada a concurs, s’hi va presentar i la va guanyar (li va costar 53.000 euros). «Fixen un preu de sortida i tu n’has d’oferir més», assenyala.

Cada dia s’aixeca a les cinc del matí («això és el que més em va costar al principi d’agafar la parada») i, a les sis, ja és darrere el taulell, enllestint la carn fresca i acabant de col·locar la xarcuteria. Els dissabtes, que és el dia «més fort», hi arriba a les cinc del matí. Aquest dia, però, té l’ajuda de la seva dona. «No sé què faria sense ella, ni a la carnisseria ni a la vida; ella fa tota la feina d’administració de la parada i els dissabtes m’ajuda a despatxar». Tot i que tots dos porten el timó de la parada, assegura que «hem après a separar la feina de la nostra relació de parella». En aquest sentit, confessa que «amb una mirada ja ens sabem dir si hem de vendre aquest bistec abans que aquell altre, però quan arribem a casa sabem desconnectar i no parlar de feina».

En risc de perdre la identitat

La concessió de les parades els caduca el 2027. Davant d’això, assegura que entre els paradistes hi ha «força incertesa» perquè «no sabem què voldrà fer l’Ajuntament amb el Mercat». Aquí s’hi afegeix que la mitjana d’edat dels clients que hi van a comprar és «força elevada» perquè «la gent jove, encara que vulgui venir, moltes vegades no pot perquè el nostre horari d’obertura és incompatible amb la seva jornada laboral». Amb tot, lamenta que «si Girona perdés el Mercat del Lleó, perdria la identitat».

Difondre el receptari popular

Gironell també defensa que «nosaltres no només ens dediquem a vendre, sinó que expliquem com es cuinen els productes i, d’alguna manera, contribuïm a fer que no es perdi el receptari popular; les àvies saben fer un guisat però molta gent jove no sap fer un estofat, unes mandonguilles o un fumet de peix». I és que a banda que el costum de cuinar s’ha anat perdent per «falta de temps», de mica en mica les carnisseries i peixateries de Girona també han anat desapareixent. A més, defensa que les parades són úniques: «A totes les parades hi ha el propietari o la família darrere el taulell, no és un supermercat amb 25 persones treballant».

Als matins feineja a la parada però a les tardes té una missió sagrada: anar a buscar els seus nets a l’escola. «Per mi, això és el luxe més gran», celebra. També ensenya l’ofici de carnisser a persones que estan a l’atur i col·labora amb el programa ‘Voluntariat per la Llengua’, a partir d’on gent que aprèn català pot passar per la parada a conversar.

Subscriu-te per seguir llegint